“sempre que estiguem junts
decantem-nos l'un a l'altre
per tal d'oxigenar-nos
i fer que surti el millor
de l'estrany cupatge de cadascun”
Filtracions. Àlex Susanna
29/12/16
28/12/16
27/12/16
Noticias de ninguna parte - William Morris
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Noticias de ninguna parte
Títol original: News from
nowhere
Autor: William Morris
Traducció: Juan José Morato
Any: 1890
Capitán Swing Libros
Un londinenc del segle XIX es
desperta un dia en un segle XXI molt diferent del que tenim: en lloc d’una societat
abocada al capitalisme, la gent ha fugit de les ciutats per retornar a la
natura. Morris ho plasma de forma que sembla possible aquest vida senzilla al
camp, de gent artesana que elabora només peces necessàries (i que esdevenen
úniques i elegants), que treballa amb llibertat i per plaer del que vol, sense
obligacions. Com a resultat, els seus habitants són alegres, amables i feliços.
Crea un món novel·lat en forma de diàleg entre el somiador del segle XIX que
pregunta i els habitants del futur que expliquen com van “solucionar” el món.
Noticias
de ninguna parte és una crítica al
capitalisme, però no des del punt de vista de l’obrer o el proletari, sinó des
d’un ideal natural (gairebé ingenu) que s’acosta a Rousseau o a Thoreau. Morris
defensa l’artesania en contra del treball uniforme de les màquines (em ve el
cap l’escrit de Bertrand Rusell Contra el
trabajo que també carrega contra la revolució industrial). Potencia el
treball, individual o col·lectiu, de col·laboració en contra de la voracitat
del mercat universal que fa augmentar la càrrega del treball per aguantar un
sistema erroni. Tot sacrificat a la producció barata. Fa gairebé una tesi del
consumisme (pobre home, si es despertés en el segle XXI real!). És contrari a
la ciència, perquè per a ell és un accessori al sistema comercial. Incideix en
les desigualtats socials com un mal etern. Qüestiona què és el progrés, a qui va destinat i per a què progressem? I insinua que potser no és la millora que ens
han venut.
En aquest món utòpic seu desfà
les institucions de forma fàcil, còmoda, sense violència. Li dóna la possibilitat
(càndida, però que sembla factible)a un canvi de sistema. En la seva proposta no
hi ha lleis civils ni penals ni mercantils. No hi ha desigualtat entre els
homes. No hi ha política ni govern. El poble s’estructura en assemblees en un societat
comunista de majories. Al no existir el dimoni
de la propietat privada, tot, absolutament tot, queda resolt. No hi ha
presons perquè no hi ha delictes de violència, no hi ha dolor ni ira. Morris,
amb ànsies de Jesús i ple d’amor cristià, perdona a tothom, no castiga. Em
pregunto si l’autor s’havia plantejat el tema de la maldat humana sense motiu. Hi
hauria maldat humana si tots fóssim iguals?
Les seves famílies ideals estan basades en un lligam
d’afecte i simpatia amb llibertat d’unió i desunió. No hi ha violència de
gènere perquè la idea de la dona com a propietat ja no té cabuda en el seu món.
No hi ha tribunals de divorci perquè no existeixen litigis de propietat, i com
diu un dels personatges, amb una lògica tan aclaparadora com podria ser la
infantil: quin tribunal jutjaria litigis
de passió i sentiment?
Tot i que en el seu temps
(finals segle XIX) devia tenir una visió bastant avançada de la dona respecte a
altres contemporanis seus, ja que reclama independència econòmica en el
matrimoni igualant home i dona i justifica que la maternitat sigui valorada com
a valor àlgid, es queda curt i confina la dona a casa donant-li un paper
servicial a l’home, de conformitat i d’ornament (ha de ser bonica i estar
contenta d’exercir aquest paper). Concep la dona com a procreadora i complidora
del seu deure.
El seu món del segle XXI tampoc té escoles. Els nens es
formen lliurement. Qüestiona la utilitat del sistema educatiu que dóna
múltiples coneixements, però no amb la voluntat de formador de persones,
sinó de futurs treballadors que no es queixin de les seves jornades laborals i
que sobretot, consumeixin. Hi ha massa intel·ligència i poca saviesa en el
nostre món?
Explica aquest canvi com la
voluntat de deixar enrere tot el segle XIX i el progrés, repudiant la riquesa
per assolir la prosperitat personal. Una transició difícil, només possible per
un anhel profund de llibertat, per arribar a la sobirania real del poble.
Morris creia en el socialisme d’estat. Incita als humans a reaprendre els coneixements que vam oblidar quan vam introduir les
màquines i la tecnologia a les nostres vides.
El llibre podria haver estat
perfectament un assaig curt, un compendi amb les bases per a la seva quimera
socialista. Com a novel·la, tan l’argument com la part literària per a mi és fluixa,
sembla escrita espontàniament i ens podria have restalviat les últimes cent
pàgines on sembla que no sàpiga com tancar la història. Suposo que Morris va escollir
aquest format (novel·lant les seves tesis de pensador anticapitalista) per
arribar a més gent, construint el món que ell desitjava per a la seva societat.
L’autor m’ha semblat interessant com a pensador i la seva visió esperançadora d’un
món millor (encara que irrealitzable) és agradable si exceptuo, evidentment, la
part on explica el paper de les dones.
26/12/16
“Pero tratemos fríamente el asunto. Esperabais ver
que se obligaba a los niños a frecuentar la escuela
a la edad convenida, cualesquiera que fuesen sus gustos y sus facultades, para
ser en ella sometidos, con menosprecio de los hechos, a un programa de instrucción también convenido. Pero,
amigo mío, ¿no veis que semejante manera de proceder implica una ignorancia
completa del desarrollo físico y
moral? Nadie podría salir sin daño de semejante engranaje, a menos de poseer un
poderoso espíritu de rebelión. Felizmente, la mayor parte de los niños de todas
las épocas han tenido ese espíritu”
Noticias de ninguna parte. William Morris
25/12/16
24/12/16
“Pero nosotros, que vivimos entre amigos, no
necesitamos ni temer ni castigar. Indudablemente, que si nosotros, por temor de
una herida ocasional o de un raro homicidio, estableciéramos solemne y
legalmente una sanción penal, seríamos una sociedad de feroces cobardes. ¿No os
parece, ciudadano?”
Noticias de ninguna parte. William Morris
23/12/16
22/12/16
“¿No era el Parlamento, de una parte, algo así
como un Comité de vigilancia encargado de que los intereses de las clases
superiores no sufrieran daños, y al propio tiempo una especie de máscara para
engañar al pueblo, haciéndole creer que tenía una parte en la administración de
los negocios?”
Noticias de ninguna parte. William Morris
21/12/16
20/12/16
“Se dice que en los primeros tiempos de nuestra
época había gentes dañadas por una enfermedad hereditaria llamada pereza, que descendía directamente de
las personas que en los malos tiempos obligaban a los demás a trabajar para
ellos; ya sabéis, de aquellas personas que se llamaban dueños de esclavos o empresarios,
según dicen los libros de Historia”
Noticias de ninguna parte. William Morris
19/12/16
18/12/16
17/12/16
Macbeth- William Shakespeare
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Macbeth
Títol original: Macbeth
Autor: William Shakespeare
Traducció: Salvador Oliva
Any: 1607
Vicens Vives
Macbeth és una
de les obres teatrals més conegudes i representades de Shakespeare. Per
refrescar la memòria, l’argument: tres bruixes prediuen a Macbeth, un valent i
exemplar (fins aleshores) general de l’exèrcit escocès, que serà rei d’Escòcia;
i al seu company, Banquo, que serà pare d’una llarga nissaga de reis. Els dos
generals temen i alhora creuen les paraules de les bruixes perquè just abans també
han predit a Macbeth (i s’ha complert) el títol de senyor de Cawdor. Un cop han
sembrat la llavor del mal, les bruixes s’esvaneixen. Malgrat que el rei
d’Escòcia té descendència directa (i seria prioritària en cas de mort), la
possibilitat d’assolir el tron pot tenir una base real ja que Macbeth és parent
del rei. A partir d’aquest moment, la vida de Macbeth segueix una determinació,
pren els vaticinis de les bruixes com a certs i les seves accions futures estaran
encaminades a fer-los complir.
Els crims, primer assassinant
el rei per adquirir el títol de monarca i després a qualsevol que amenaci
directament o indirectament el tron aconseguit amb sang, els du a terme amb
l’ajuda, i incitat, per la seva esposa Lady Macbeth, el personatge irrefutablement
malvat de l’obra. Macbeth és dolent en els fets, però té moral (no l’exerceix,
però la té), sap la diferència entre el bé i el mal. La consciència el
persegueix des de l’inici, fins i tot
abans de cometre els crims. Lady Macbeth és el veritable motor de l’ambició de
Macbeth i la impulsora dels assassinats, és la que fa mans i mànigues, sense
miraments i esquivant obstacles, perquè el seu marit executi les ordres que
ella li dicta. Macbeth dubta, Lady Macbeth no. La primera mort és el més
dificultosa, la resta són conseqüència d’aquesta. L’ambició desmesurada de la
parella no té límits. Les vides humanes no tenen cap valor si fan perillar els
seus designis. El poder els encega, està per sobre de tot, volen adquirir-lo al
preu que sigui, i un cop el tenen, volen conservar-lo al preu que sigui.
És Macbeth un llibre sobre l’ambició o sobre la maldat humana? O bé
una fatal combinació de totes dues? En Salvador Oliva, un dels millors
traductors de Shakespeare al català i que va tenir cura d’aquesta l’edició, es
decanta per la maldat i diu que és per aquest motiu que Shakespeare dóna tanta
importància a les bruixes en l’obra. Tot i així, quan la rellegeixo o sobretot
si penso en l’obra representada (i potser per culpa d’això) l’ambició se’m
filtra i jo no sabria quina de les dues preval sobre l’altra.
És Macbeth l’amo del seu
destí? A l’inici podria semblar que no, ell es creu la profecia de les bruixes,
però quan aquestes finalment s’equivoquen, constatem que no és culpa del destí
i que Macbeth ha estat el responsable directe dels seus actes. Macbeth és un
dolent amb consciència. Sap en tot moment la maldat de les seves accions i la
pateix. Té remordiments que s’acumulen
en el seu inconscient produint-li visions i malsons. El preu de la seva ambició
(o la conseqüència de la seva maldat) no li permetrà tornar a tenir la
tranquil·litat de la seva ànima.
16/12/16
15/12/16
“Veniu fins als meus pits de dona,
i canvieu la meva llet en fel,
vosaltres,
ministres de l'assassinat! Veniu del lloc
des d'on les vostres invisibles
substàncies
serveixen de maldat de la naturalesa.
Vine, nit densa, i embolcalla't amb el
fum
més negre de l'infern, perquè el meu
esmolat
punyal no pugui veure les ferides que
farà,
ni el cel pugui espiar-les entre els
mantells nocturns
ni cridar: <<Atura't!
Atura't!>>”
Macbeth. William Shakespeare
14/12/16
13/12/16
12/12/16
11/12/16
10/12/16
9/12/16
8/12/16
7/12/16
Una temporada en el infierno - Arthur Rimbaud
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Una temporada en el infierno –
Une saison en enfer
Autor: Arthur Rimbaud
Traducció: Gabriel Celaya
Any: 1873
La tía Eva ediciones
Probablement per associació
del llibre anterior Brúixola que
parla d’orientalistes, i Rimbaud n’era un, em ve a les mans aquesta edició bilingüe
(francès-castellà) i il·lustrada de Una
temporada en el infierno i no me’n puc estar. Fa anys ja n’havia llegit una
bona versió catalana que també incloïa Les
il·luminacions traduïda per Palau i Fabre, ara impossible de trobar com no em
dediqui a indagar en llibreries de vell.
Una
temporada en el infierno és un
llarg poema en prosa, com la majoria dels seus poemes. És una auto publicació,
l’única sota el seu consentiment, pagada per la mare del poeta. Se’n van fer
100 exemplars, 6 dels quals Rimbaud va regalar als seus amics i la resta van
quedar abandonats al magatzem de l’editorial (no voldria veure en els magatzems
de les grans editorials actuals la quantitat de llibres de vida efímera que
habiten allí oblidats fins que la manca d’espai en prioritza una sortida que no
sempre deu ser digna).
Quan va escriure Una temporada en el infierno, el conegut
enfant terrible era molt jove, 19
anys, però havia viscut intensament. Amb una infància marcada per
l’abandonament del seu pare i la sobreprotecció i duresa de la seva mare a qui
va estar molt lligat, va destacar de forma precoç per la seva intel·ligència.
Admirador de Victor Hugo, va fer de Baudelaire el seu referent poètic. Rimbaud
somiava en canviar el món (que no acceptava) amb els seus versos. Rebel, va escollir
el camí de l’infern, un camí que el dugué als cercles d’intel·lectuals maleïts
de la mà de Paul Verlaine, impressionat pel talent (i no només del talent) del
jove, i d’on ben aviat el van fer fora per escandalós i problemàtic. En les
dates en què el va escriure, Rimbaud es trobava enmig d’una relació turmentosa
amb el mateix Verlaine, que abandonà la dona i els fills per seguir-lo a veure
món (i el continuà seguint més tard tot i disparar-li i anar a la presó fins
que en Rimbaud finalment acabà amb la relació), vivint tots dos en la misèria i
buscant el refugi de l’alcohol i les drogues.
El poema ens mostra la insatisfacció
per la seva vida que considera un fracàs constant, la seva inadaptació. Renega
de la societat del seu temps, de la burgesia, i ho explica en un to barroer,
agressiu. Mentre el llegeixo i no entenc massa res, em pregunto quins fragments
són seus i quina part és conseqüència de l’opi. Després d’aquesta versió de
l’infern, Rimbaud se sentia fracassat com a poeta, es dedicà a estudiar idiomes
ja que volia ser explorador i va continuar veient món, primer
a l’exèrcit i després fent de comerciant de múltiples coses, fins i tot traficà
amb armes. Mentre voltava pel món, a París la seva obra tenia èxit, però ell era
indiferent al reconeixement i a la crítica. La immaduresa, l’agitació i
l’escàndol no va deixar mai d’acompanyar-lo durant la seva breu vida.
6/12/16
5/12/16
4/12/16
3/12/16
“Quant au bonheur établi, domestique ou non… non,
je ne peux pas. Je suis trop dissipé, trop faible. La vie fleurit par le
travail, vieille vérite: moi, ma vie n'est pas assez pesante, elle s'envole et
flotte loin au-dessus de l'action, ce cher point du monde
…
En cuanto a la felicidad establecida, doméstica o
no... no, no puedo. Soy demasiado disipado, demasiado débil. La vida florece
con el trabajo, vieja verdad: la mía, mi vida no es lo bastante grávida, vuela
y flota lejos por encima de la acción, ese querido punto del mundo”
Una temporada en el infierno. Arthur Rimbaud
2/12/16
1/12/16
30/11/16
29/11/16
28/11/16
27/11/16
Brúixola - Mathias Enard
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Brúixola
Títol original: Boussole
Autor: Mathias Enard
Traducció: Jordi Martín
Lloret
Any: 2015
Editorial Empúries
Llegeixo en una crítica que
Brúixola és un llibre massa erudit i que es queda a mig camí entre voler ser un
estudi o una tesi i una la novel·la. No m’hauria de llegir les crítiques abans
del llibre perquè inevitablement em contaminen. Em dol la crítica a l’Enard,
escriptor que m’enamora, com si em critiquessin a un bon amic (allò que tu pots
criticar-lo, però una altra persona no, encara que potser tingui raó).
Brúixola
és una història d’amor. Un llibre escrit a
Occident sobre l’Orient i el nexe que hi ha entre ambdós mons a través d’un
seguit interminable de personatges i històries que brollen de la narració
principal.
En Franz, el narrador, ens explicarà
en una sola nit d’insomni, la seva llarga relació amb la Sarah. Ell és un
personatge nostàlgic, ple de melangia i fins i tot el que els antics en deien bilis negra, que està profundament
enamorat de la Sarah. Fins ben endavant del llibre no sabrem si l’amor mig
idealitzat que té cap a la Sarah té algun fonament en ella o és tan sols un
amor platònic- obsessió del narrador, que podria remetre’ns a “All I loved, I loved alone” del poema Alone de l’Allan Poe. Franz no fa res
per aproximar-se-li ni per demostrar-li com n’és d’important en la seva vida.
Per què no actua? Per que no s’entrega? Quina manera de patir! Per a ell l’amor
és espera i esperança.
El personatge de la Sarah és
inicialment fascinant, tot i que després ens mostrarà una part més trista i
fràgil. Curiosa, erudita i vital. De qualsevol cosa en fa una experiència. La
Sarah viu. S’entrega en cos i ànima en tot el que fa, en tot excepte amb ell. La
Sarah cerca la bellesa, l’amor a través del dolor, de la mort. És un personatge
complex i que pateix. Per poder estimar, vol entendre el món i primer l’ha de
conèixer, per això viatja. No fuig, vol entendre. Busca en els viatges el que
altres busquem als llibres: conèixer, saber, entendre. La Sarah és un pou de
ciència, li explica coses i coses a en Franz i ell se sent enlluernat per ella
de la mateixa manera que Enard a través d’en Franz ens explica coses i coses a
nosaltres.
Amb complex de Sherezade, en
Franz, que lluita contra la mort i el temps, explicarà un reguitzell
d’històries (sí, potser massa), sobre l’amor d’un cúmul d’intel·lectuals
(personatges reals) que van tenir una relació intensa amb l’Orient. Al principi
aquestes històries són espurnes que et fan investigar en les vides d’aquestes persones,
que deuen ser alhora personatges admirats per Enard, i vols que et prengui la
flama, però és cert que hi ha tanta, però tanta informació que et desborda.
Enard bon descriptor de
sentiments i de llocs, ens porta a les ciutats que descriu: Viena, Estambul,
Àlep, Damasc, Teheran... A través del narrador, es traspua la tristesa i
nostàlgia que l’autor sent per aquestes ciutats, alguna d’elles perdudes per a
nosaltres. I ens fa sentir doblement tristos, de primeres perquè pensem que hi
ha llocs que no podrem veure mai més en esplendor, i en segon lloc, perquè ens
trobem pensant en les ciutats abans que en la gent morta, desapareguda o
migrada. Això encara genera més tristor: és l’egoisme d’Occident. Els
occidentals viatgers hem creat una visió d’Orient màgica que no correspon a la
realitat. L’home occidental i la visió pròpia del món. Europeus colonitzadors,
exploradors, “espies”, però no coneixedors. Per què, ens interessa la seva
realitat? O volem que ens “interpretin” la realitat d’Orient que ens hem
fabricat?
El títol del llibre s’explica
quan fa referència a les brúixoles que es troben a les habitacions dels hotels
d’Orient indicant la direcció a la Meca. De ple en la història d’en Franz i la
Sarah, m’he preguntat qui era la brúixola de qui? Perquè la Sarah és la
brúixola per en Franz, el seu horitzó; però en Franz també ho és de la Sarah,
un lloc de referència on poder tornar.
El llibre ens parla de la
cerca del propi jo dins l’altre, però el concepte de l’altre aquí és integral,
té un abast molt ampli, d’un tot. Ens parla de l’amor i de la seva dificultat,
de la paciència. I se m’acut que Brúixola
de l’Enard és com l’amor, és difícil i s’ha de tenir paciència per continuar. A dos terços de la lectura, he tingut ganes de deixar-lo,
però aguanto i estic molt contenta d’haver-lo acabat. Brúixola ha estat, sobretot, una qüestió de resistència.
És un llibre arriscat. Enard
pot fer-ho gràcies a la seva trajectòria. De cap manera és un llibre per iniciar-se
en l’autor. No és fàcil ni assequible. Malgrat que s’ha de digerir un cop
llegit, deixa un bon gust al final.
26/11/16
25/11/16
24/11/16
23/11/16
22/11/16
21/11/16
“Europa ha soscavat l'antiguitat que
jeu sota els sirians, els iraquians, els egipcis; les nostres glorioses nacions
s'han apropiat l'universal a través del seu monopoli de la ciència i de
l'arqueologia, desposseint amb aquest pillatge les poblacions colonitzades d'un
passat que, en conseqüència, es percep fàcilment com una època al·lògena. Els
eixelebrats demolidors islamistes fan anar l'excavadora a les ciutats antigues
encara amb més alegria perquè combinen la seva niciesa inculta amb la idea més
o menys difusa que aquest patrimoni és una estranya emanació retroactiva de la
potència estrangera”
Brúixola. Mathias Enard
20/11/16
19/11/16
18/11/16
“És tot tan europeu, al final.
Víctimes europees, botxins amb accent londinenc. Un islam radical nou i
violent, nascut a Europa i als Estats Units, bombes occidentals, i al capdavall
les úniques víctimes que compten són europeus. Pobres sirians, En realitat el
seu destí interessa ben poc als nostres mitjans de comunicació. El terrorífic
nacionalisme dels cadàvers”
Brúixola. Mathias Enard
17/11/16
Llibre d'Amic i Amat - Ramon Llull
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Llibre d’Amic i Amat
Autor: Ramon Llull
Any: 1278
Editorial Claret
Fa mesos que al grup de
poesia ens havíem proposat llegir Ramon Llull, motivats per la celebració del
seu any, i gairebé fem tard. Ens decidim per Llibre d’Amic i Amat en una versió adaptada al català modern pel
Miquel Peix que ens proporciona una lectura més còmoda. Aquest llibre, segons
el pròleg del Vicenç Villatoro, és el més accessible i atractiu per tal
d’introduir-nos a l’obra unitària de Llull.
Perquè el treball de Llull té un objectiu i sentit únic: transmetre la fe
cristiana i convèncer al major nombre possible de gent. Ramon Llull ho va
intentar través de diferents ensenyaments (filosòfics, teològics, místics,
literaris, científics, morals...) integrats en un tot, l’Ars, la seva eina per a convèncer.
Mallorquí, fill d’una família
noble d’origen català, casat amb fills i experiències vàries en l’amor cortès,
als 30 anys se li apareix Jesucrist i a partir d’aleshores ho abandona tot i es
dedica a viatjar i a estudiar, sobretot llatí i àrab (per convèncer infidels ha
de parlar-los en el seu idioma) i a elaborar el seu sistema filosòfic. Per
aquest mateix motiu, conscient que si vol arribar als de la seva terra no hi
tindrà accés amb el llatí, es dirigeix a ells amb la llengua que utilitzen i
entenen, una llengua aleshores d’ús vulgar, el català. El fet d’utilitzar el
català com a llengua escrita mostra el seu caràcter modern i innovador respecte
els seus contemporanis.
El Llibre d’Amic i Amat forma part de Blanquerna, destinat a la meditació dels ermitans, però que fa
extensiu a qualsevol cristià. Segons l’autor, la idea de compondre’l prové de
la pràctica dels sufís musulmans que exposaven belles paraules d’amor en
exemples breus. El llibre conté 365 metàfores morals, una per cada dia de l’any,
on realitza una espècie de diàlegs entre la figura de l’Amat, que és Déu, i la figura de l’Amic, que és el devot cristià que troba a Déu.
El propòsit de Llull era que
llegíssim una metàfora a diari i la meditéssim, no així com faig a corre cuita per
enllestir-lo i poder-lo comentar a temps. Les metàfores són curtes, però no pas
fàcils d’entendre. Per amenitzar la lectura i forçant-ho una mica, alguna de
les metàfores es podria interpretar també des del discurs amorós (malgrat que
defineix més un amor platònic que no pas un amor basat en la igualtat).
Em mancarà reflexió en
aquesta lectura ràpida. Potser si tingués fe o necessitat de tenir-ne,
m’implicaria en una lectura més assossegada i pausada. Em trobo només buscant bellesa
i poesia en Llull. Segurament és un error agafar-lo amb presses, sense gaudir
dels seus pensaments “encapsulats”. Si no em fallés la paciència ni la fermesa
per llegir-me una metàfora diària durant l’any que ve, si que m’agradaria
fer-ho aquesta vegada en català antic. La versió moderna li dóna comprensió,
però li resta atractiu. Mirant en alguna pàgina web la versió en català antic,
comprovo que s’entén força bé. Tot és qüestió de posar-s’hi. Som-hi doncs!
16/11/16
15/11/16
14/11/16
13/11/16
12/11/16
11/11/16
10/11/16
9/11/16
8/11/16
7/11/16
Nada crece a la luz de la luna - Torborg Nedreaas
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Nada crece a la luz de la luna
Títol original: Av maneskinn gror det ingenting
Autora: Torborg Nedreaas
Traducció: Mariano González
Campo
Any: 1947
Errata Naturae
Nada
crece a la luz de la luna comença
amb rotunditat i envoltat d’una atmosfera suggestiva. El narrador troba la que serà la protagonista
de la novel·la en una estació de tren, de nit, com si estigués esperant-lo a
ell o a algú altre, per a explicar-li la seva vida. Així ho farà. El seguirà
fins a casa d’ell i el sotmetrà a una elecció: tenir el seu cos o conèixer la
seva ànima, avisant-lo prèviament (i indirectament també al lector) que el seu
cos és més bonic. Deduïm que la seva serà una ànima fosca. Amenaça amb una veritat
de sang i de brutícia.
La història, ambientada en un
petit poblet de Noruega a mitjans del
segle XX, és explicada vint anys després. La dona relata la misèria i la
pobresa sense escapatòria (que podria ser la de qualsevol noia d’aquell poble o
de pobles semblants d’aquell país o d’altres països), la forta sensació d’estar
encadenada atorgada per la classe social baixa, la consciència de saber que no
podrà tenir altre futur que repetir el camí de la seva mare o germana. Les
seves aspiracions de poder ser alguna cosa més queden tallades en aquest el poble on viu i que considera la seva presó. La d’ella i
la de totes les dones.
Però si bé és cert que una
part de la presó li ve condicionada per l’ambient on viu, l’altra part de la
presó és responsabilitat seva perquè s’enamora, bojament i amb una fúria
malaltissa, del seu professor. Aquest amor (si li podem dir així) li portarà la
desgràcia i li destrossarà la vida. El professor, que sent una atracció molt
forta cap a la protagonista però no l’estima, prioritza el que diran i la seva
futura carrera. Tot i que es deixa endur per una passió desfermada quan se la
troba, per a ell, ella no forma part de la seva vida. La vol d’amagat i la condemna
a la foscor, a la clandestinitat, a la nit. I com diu el títol, res pot créixer
a la llum de la lluna.
Establint una relació
d’amor-odi de la qual no pot apartar-se’n, ella no pot evitar que la seva vida
giri al voltant d’ell. Íntegrament, totalment, obsessivament. Aquest amor
brutal que no la deixa viure, la deixarà embarassada d’un fill que ella voldrà
i no podrà tenir. Perquè aquest llibre no tracta del tema de l’embaràs no
desitjat, no. El drama veritable i que l’autora ens el planta al davant de
forma tràgica, real i cruenta, perquè no girem la cara, és justament el
contrari: l’avortament no desitjat.
Nedreaas no es limita a explicar-nos
només el cas d’aquesta noia, va més enllà, es dirigeix al problema social. La
impotència de les dones sense marit que voldrien tirar endavant amb un fill
(situem-nos a l’època i en un poble petit), però que no veuen sortida econòmica
possible, que no poden assumir-ho elles soles, que no volen veure’s reduïdes a
una vida de misèria com la que han patit moltes altres dones, venudes a una no
vida de per vida. A través de la protagonista, fa una crítica severa i
despietada a la societat i sobretot de la moral (falsa moral) de la seva època.
Contrastant la duresa de la història, tan explícita que ens alguns moments se
sent massa real i es fa insuportable seguir llegint, l’autora ens regala unes
descripcions del paisatge nòrdic d’una delicadesa sorprenent i captivadora. Com
la protagonista, malgrat la desgràcia del que explica, busca sempre la bellesa.
És un llibre que remou per
dins. Amb furor. No es pot no sentir el que t’explica la protagonista. Et passa
com al narrador: s’horroritza, la compadeix, però està obligat a escoltar-la. Sense
entrar a valorar un tema tan sensible com l’avortament, és impossible quedar-se
indiferent al tancar el llibre. Us poden trontollar idees arrelades i que un
llibre ho aconsegueixi és genial, encara que llegir-lo (aviso) sigui terriblement
dur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)