30/4/16


“La vida no és sentimental,
cap de les seves lleis no és compassiva:
de la por que això fa n'he dit amor”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

29/4/16


“Se'ns acaba també
- i això tu ja ho sabies- el passat”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

28/4/16


“La vida s'alimenta dels dies generosos”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

27/4/16


“Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d'allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

26/4/16


“Ara, sabent que és seca i aspra,
la vida em resulta més amable.
L'error ha estat romàntic:
pensar que tot podien suportar-ho
l'entusiasme i la convicció.
Dalt d'una roca queda un cel poètic
que miro de reüll. No m'ha protegit mai.
He estat il·lús, però no sóc covard”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

25/4/16




“Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables”
Des d'on tornar a estimar. Joan Margarit

24/4/16

Les ànimes mortes- Nikolai V. Gógol


© Bocins Literaris
Títol: Les ànimes mortes
Autor: Nikolai V. Gógol
Títol original: Мёртвые души
Any publicació:1842
Traducció: Josep Mª Güell
Marbot Ediciones


Feia dos anys que tenia pendent llegir-me Les ànimes mortes de Gógol. De l’autor només m’havia llegit El capote i Vi, molt recomanables, tots dos de Nórdica Libros de la col·lecció Ilustrados (tafanegeu-la). Necessitava una història llarga d’aquelles que t’embolcallen i t’aïllen, com ho fan els llibres dels bons escriptors russos (ucraïnès en aquest cas). I la història promet d’inici: ja en el primer capítol compara hàbilment els aduladors del poder amb un estol de mosques enganxoses.

La novel·la és un crítica molt irònica (l’exageració és tal que s’acosta a la sàtira en alguns fragments) de la societat russa, però és una crítica feta amb amor. Gógol s’estima Rússia, i és aquest amor que li té que fa, que volent el millor per a ella, hi veu el pitjor. Li dol imaginar-la com podria ser i no és. Carrega contra els seus contemporanis que admiren als alemanys i francesos (i n’utilitzen l’idioma en detriment del seu), com si el que vingués de l’estranger fos millor. També ataca durament a l’administració i les seves males pràctiques (Gógol va ser funcionari i l’experiència  el va marcar negativament, com a cosa bona en sortí el seu conte El capot).

L’argument és molt simple. Però aviat te n’adones que no té cap mena d’importància: no és el què, és el com ho explica. Aconsegueix endinsar-te en l’època i a Rússia, et voldries quedar dies i dies entre aquests personatges provincians. Perquè aquest és d’aquells llibres que no passa gairebé res, i després de més de 400 pàgines encara vols que continuï una estona, fins quan? Fins que l’autor se’n cansi. De fet va ser una mica així. Gógol tenia la intenció de fer una trilogia imitant Dante, però només es conserva aquest primer llibre (en diuen l’infern gogolià), ja que abans de morir va llençar al foc la segona part, deixant la reforma que volia per a la seva societat a les portes del purgatori. Podríem pensar que la malaltia i el sentiment religiós exaltat, que va caracteritzar i trastocar el final de la seva vida, en foren el detonant, però l’autor era un piròman reincident doncs el seu primer llibre, durament atacat per la crítica, tingué el mateix destí.

Com a protagonista de la història, escull en Txítxikov, un anti-heroi, un hipòcrita sense escrúpols morals (perquè n’està tip dels herois virtuosos!). Aquest es dedica a fer una successió de coneixences, totes per interès, d’alts càrrecs i terratinents de la societat russa de províncies, per tal de comprar “ànimes mortes” (abans de l’emancipació dels pagesos els terratinents compraven serfs referint-se a ells com a ànimes). Però Txítxikov no compra cadàvers. Vol les ànimes en paper. Pretén negociar amb els serfs morts encara no declarats al registre per tal de fer-los seus i adquirir diners i propietats, entabanant als falsos amics. Però ho fa tan malament que fins i tot fa llàstima la seva ineptitud. La seva maldat frega el ridícul i en el seu materialisme fred hi podem trobar tocs d’idealisme ingenu.

És un llibre en constant moviment. Penso com es devia divertir Gógol creant en Txítxikov i els personatges que l’acompanyen en el seu viatge: el cotxer borratxo i l’assistent d’olor corporal densa; així com els que es troba pel camí: un innocent apegalós que usa els superlatius en excés, una vella garrepa, un mentider compulsiu mig boig, un cínic amb mala llet, un addicte al treball i el seu cunyat tediós...

Té un estil descriptiu de detalls que m’ha recordat a Thomas Mann, però Gógol és més rude. Es perd en els detalls de la història i ho fa a consciència, com si el fil principal no fos fonamental. I quan els detalls són tan extremadament rics, ens importa gaire que l’argument sigui secundari?

I per acabar, si sou curiosos i us agrada que us sorprenguin, no us perdeu el relat La mujer de Gogol de Tommaso Landolfi. El vaig descobrir fa anys en el recull Los cuentos de una vida de Sergio Pitol. El podeu trobar a la xarxa, però desconec si la traducció és bona. Una perversitat obscena, divertida i grotesca. Una nina de goma que fa de dona de Gógol i és responsable de la malaltia i la inestabilitat mental de l’autor. Molt atrevit. Gens apte per a moments de sensibilitat.


“les coses alegres es tornen instantàniament tristes així que hom s'hi atura llarga estona al davant”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

23/4/16


“Hi ha per a cada persona una conversa que resulta més íntima i afectiva que les altres converses. Sovint, de manera inesperada, en un racó de món oblidat i perdut, al desert més desèrtic, hom troba en una persona la càlida conversa capaç de fer-li oblidar els camins impracticables, els jaços inhòspits, l'absurditat del soroll actual i la falsedat de les il·lusions que enganyen l'home. I una vesprada d'aquesta manera es grava vivament, per sempre, i es manté en endavant fidel a la memòria: qui hi assistia, on seia cadascun, què tenia a la mà, com eren les parets, els racons, i tota mena d'insignificances”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

22/4/16


“Us dic honestament que si jo perdés tota la meva hisenda- i és molt més gran que no pas la vostra- no em posaria pas a plorar. La cosa no rau en aquests béns, que em poden confiscar, sinó en allò que ningú no em pot robar ni prendre!”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

21/4/16


“Per estúpides que siguin les paraules d'un beneit, de vegades són suficients per a com torbar un home assenyat”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

20/4/16


“resulta difícil, però, de saber com està estructurat un mortal: per roïna que sigui una novetat, amb tal que sigui novetat, el mortal la comunica irremissiblement a un altre mortal, encara que sigui només per dir: <Fixeu-vos quina mentida fan córrer!> I l'altre mortal para l'orella amb satisfacció, encara que després pensi: <Sí, és una mentida ben roïna que no mereix cap atenció!> I tot seguit se'n va a buscar un tercer mortal per contar-la-hi i poder exclamar junts, amb noble indignació: <Quina mentida més roïna!>”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

19/4/16


“De fet, tots nosaltres cometem injustícies a cada pas, fins sense mala intenció, i cada minut som la causa de la desgràcia d'un altre”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

18/4/16


“Tots tenim la petita debilitat de ser una mica indulgents amb nosaltres mateixos i preferim buscar algú altre en qui venjar el nostre disgust, per exemple, el criat, el funcionari del nostre subdepartament que tenim a mà, la dona, o finalment una cadira que etzibem al diable sap cap a on, contra la pròpia porta, de manera que malmeni la maneta o l'espatller, així sabrà què és la nostra ira”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

17/4/16


“el seu ull parpellejant ara jeia sobre la taula, l'ull esquerre ja no parpellejava gens, però la cella encara estava alçada amb una mena d'expressió interrogativa. Només Déu sabrà què preguntava el difunt, si per què havia mort o per què havia viscut”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

16/4/16


“El poble rus té expressions molt fortes! I quan clava un mal nom a algú, el renom es fica a la família i a la descendència, i l'home l'arrossega al servei i a la jubilació, a Peterburg i a un racó de món. I per més que després es mostri astut, per més que ennobleixi el seu nom, per més que a còpia de diners obligui alguns plomífers a fer-lo descendir d'una nissaga antiga i principesca, res d'això no li servirà: el seu renom grallarà com un corb a ple bec i quedarà ben clar d'on ha alçat el vol l'ocellot. La paraula pronunciada amb encert és com si quedés escrita i no pogués esborrar-se ni a cop de destral”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

15/4/16


“Teniu por de les mirades profundes i penetrants, us esglaia de mirar profundament les coses”
Les ànimes mortes. Nikolai V. Gógol

14/4/16

Cartes a un poeta jove- Rainer Maria Rilke


© Bocins Literaris
Títol: Cartes a un poeta jove
Autor: Rainer Maria Rilke
Títol original: Briefe an einen jungen Dichter
Any publicació:1929
Traducció: Ramon Farrés
Angle Editorial


Cartes a un poeta jove és un dels llibres que em rellegeixo cada any. A l’última pàgina, on solc anotar el mes i any de lectura, comprovo que aquesta sempre es produeix a la mateixa època. És la primavera la que em condueix a les cartes del Rilke?

Siguem o no poetes, cal llegir-lo. Aquestes cartes ens apropen al pensament d’un dels poetes més importants de llengua alemanya del segle passat. A més a més, és un aprenentatge per a la vida que no hauríem de deixar perdre. Em meravella que Rilke fos capaç d’aquestes reflexions tan madures quan encara no havia complert els 30 anys. Les seves recomanacions,  la seva forma de descriure la vida no es corresponen a una persona d’aquesta edat. Semblen cartes d’un ancià, d’una persona que ha viscut molt. Potser la seva mort prematura als 51 anys va accelerar la seva saviesa.

El llibre consta tan sols de les deu cartes de Rilke (només les seves) al senyor Kappus, un militar que havia estat a la mateixa escola militar on anà Rilke, que es vol iniciar en la poesia i escriu al seu admirat i ja reconegut poeta, cercant consell. Les cartes, datades entre 1903 i 1908, van ser conservades per Kappus, i ell mateix en va suprimir les pròpies per considerar que no tenien la qualitat literària a l’alçadade les del seu mestre.

En les cartes Rilke dóna la seva opinió no únicament de la poesia, de la necessitat d’escriure i de la creació artística; sinó de la vida en general. El tema principal de les cartes és la soledat i com hauríem d’afrontar-la, però parla també de trobar l’essència d’un mateix, de l’amor, de la mort, de la religió, de l’arribada de la dona a llocs de poder (punt de vista premonitori per la seva època), de les relacions home i dona amb igualtat en la societat i en la parella (aquí grinyola una mica i el seu punt de vista esdevé irreal per a la seva època i per a la nostra, un segle després). En resum, unes lliçons interessants per a tothom de les tres o quatre temàtiques bàsiques de la vida, que hauríem de saber portar, però malgrat tot, ens superen.

No sabem si aquestes respostes foren les que buscava Kappus, però el cert és que l’aprenent es va allunyar de la poesia (per la gran exigència de Rilke?) i es dedicà a compaginar la vida militar amb col·laboracions en revistes literàries i novel·lant les seves experiències a la Primera Guerra Mundial. Però quina sort per a nosaltres que guardés i fes públiques les cartes del seu poeta i guia.


“No cerqui ara les respostes que no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Potser llavors, de mica en mica i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà resposta endins”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

13/4/16


“allò que anomenem destí surt de les persones, no els ve de fora cap a dins”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

12/4/16


“Però si nota que la soledat és gran, alegri-se'n; perquè ¿què seria una soledat (això és el que s'ha de preguntar) si no tingués grandesa? Només hi ha una soledat, i és gran i no és gens fàcil de portar, i a tothom li arriben els moments en què de bon grat la cedirien a canvi d'alguna mena de companyonia, per banal i barata que fos, a canvi de l'aparença d'un mínim acord amb una persona qualsevol, amb la més indigna...”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

10/4/16


“l'amor que consisteix en el fet que dues soledats es protegeixen, es delimiten i se saluden”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

9/4/16


“No es deixi enganyar per les superfícies”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

8/4/16


“la dificultat és una certesa que no ens abandonarà; és bo estar sol, perquè la soledat és difícil; que una cosa sigui difícil ha de ser per a nosaltres un motiu més per fer-la.
Estimar també és bo; perquè l'amor és difícil”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

7/4/16


“amb les coses més fondes i importants, estem inefablement sols”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

6/4/16


“¿Per què vol excloure de la seva vida qualsevol inquietud, qualsevol dolor, qualsevol melangia, si no sap quin treball fan amb vostè aquests estats?”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

5/4/16


“Entri dintre seu. Investigui el fonament que l'impulsa a escriure; esbrini si les seves arrels arriben fins a l'indret més profund del seu cor, confessi's a si mateix si es moriria en cas que li impedissin d'escriure. Sobretot això: pregunti's en l'hora més silenciosa de la seva nit: ¿he d'escriure?”
Cartes a un poeta jove. Rainer Maria Rilke

4/4/16

Camp de Bard- Ponç Pons


© Bocins Literaris
Títol:      Camp de Bard
Autor: Ponç Pons
Any publicació: 2015
Proa


Quan llegeixo en Ponç Pons sempre em transmet una sensació de serenitat, similar a quan contemplo el mar. Em transporta instantàniament a un paisatge rústic, que és també un paisatge estimat per a mi.

Fa un temps que el segueixo i m’agrada la seva poesia gens ostentosa, els seus aforismes i la seva forma de vida. Mestre al matí, poeta a la tarda, envejo la seva cabana menorquina a Sa Figuera on llegeix i escriviu (creador de paraules) mentre se li fa de nit escoltant música clàssica a la ràdio, enmig d’una solitud que l’acompanya.

Camp de Bard és un llibre honest, com ho és la seva poesia. Directa, senzilla, que arriba fàcilment, que la trobes com un refugi càlid, com un amic sempre disposat a escoltar-te. Irradia tranquil·litat.

En aquest poemari descobreixo unes versions bíbliques delicioses i divertides i un homenatge al seu pare que va morir i que Pons enyora. En la resta de poemes té nombroses referències a obres artístiques i dedicatòries als seus poetes o escriptors preferits. S’atreveix a escriure poemes en francès, italià i  gallec; de moment en anglès encara no (i dic de moment, perquè com a fervent admirador d’Emily Dickinson segur que  ha estat temptat a provar-ho). El poema que en Pons escull per parlar de d’Emily i de la seva vida, m’ha fet buscar l’origen en l’extensa obra de la poeta americana. Versos que tenen la força que neix de la simplicitat:

I’m nobody! Who are you?
Are you- Nobody- too?
Then there’s a pair of us!
Don’t tell! They’d advertise- you know!
                                     
Al final del llibre el mateix Pons afegeix unes notes al marge on explica molts dels seus poemes (que no li caldria, però ho fa). Cada nota amplia el poema, et situa en ell o bé en l’estat anímic de l’autor quan el va escriure. Es deixa conèixer encara més. I aquest cessió íntima gratuïta s’agraeix.


“les mossegades de serp m'han deixat traus al cor i hi ha mercuri i metalls pesants en cada llàgrima”
Camp de Bard. Ponç Pons

3/4/16




“Sóc el nen que vaig ser,
no aquest orfe que el mira”
Camp de Bard. Ponç Pons

2/4/16


“Ho creduto infelice
che la vita era un tempo
di bontà e tenerezza”
Camp de Bard. Ponç Pons

1/4/16


“i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies"
Camp de Bard. Ponç Pons