31/5/19

“la <<comprensió>> de l'amor és per més endavant, la <<comprensió>> de l'amor frega l'esperit pràctic, la <<comprensió>> de l'amor arriba quan el cor s'ha refredat. L'amant, embadalit, no vol <<comprendre>> l'amor, sinó viure'l, sentir-ne la intensitat, l'essència de les coses, l'acceleració de la vida, l'egoisme completament justificable, l'envaniment libidinós, la xerrameca enjogassada, la seriositat serena, el desig ardent, la certesa, la simplicitat, la complexitat, la veritat, la veritat de l'amor”
L'única història - Julian Barnes

30/5/19

“Igual que creus que el vostre amor és únic, creus que els vostres problemes (els seus problemes) són únics. Ets massa jove per comprendre que tota conducta humana encaixa en patrons i categories, i que el seu cas (el teu) dista molt de ser únic. Vols que ella sigui una mena d'excepció, més que no pas una pauta”
L'única història - Julian Barnes

29/5/19

“quan dos amants es troben, ja hi ha tanta pre-història que només es poden donar certs resultats. En canvi, els amants s'imaginen que el món es torna a posar a zero i que les possibilitats de tots dos són inèdites i infinites”
L'única història - Julian Barnes

28/5/19

“quan veig parelles de joves amants entrellaçats verticalment a les cantonades, o entrellaçats horitzontalment damunt d'una flassada al parc, el principal impuls que em domina és el de protecció, segons com. No, no pas de llàstima: protecció. Tampoc és que ells vulguin la meva protecció. Així i tot (i resulta curiós), com més gosadia mostren en la seva conducta, més sòlida és la meva reacció. Els vull protegir d'allò que els farà el món, i d'allò que probablement es faran l'un a l'altre”
L'única història - Julian Barnes

27/5/19

“Tothom té la seva història d'amor. Tothom. Pot haver estat un fiasco, pot no haver sortit bé, fins i tot pot no haver funcionat mai, poden haver estat tot imaginacions, però això no la torna menys real. De vegades fa que ho sigui més. De vegades veus una parella i semblen mortalment avorrits l'un de l'altre, i no veus què podrien tenir en comú ni per què encara viuen junts. però no és pas per costum, conformisme, convencionalisme ni res d'això. És perquè, en altres temps, van tenir la seva història d'amor. Com tothom”
L'única història - Julian Barnes

26/5/19

La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick


© Bocins Literaris
Títol: La dona singular i la ciutat
Títol original: The odd woman and the city
Autora: Vivian Gornick
Traducció: Josefina Caball Guerrero
Any: 2015
L’Altra Editorial


Un cop acabat Vincles ferotges de la Vivian Gornick, algun llibre que se’m devia fer urgent es va interposar (i tot seguit i ja sense miraments, van fer el mateix una vintena de llibres més) a la lectura de La dona singular i la ciutat. Endreçant, he recuperat la frescor i la ironia d’aquesta autora novaiorquesa.

A diferència del llibre Vincles ferotges, que va escriure’l passats els cinquanta anys i en el qual ens mostrava la tensa relació amb la seva mare mentre passejaven per Nova York; aquest segon llibre de memòries, Gornick l’escriu amb vuitanta anys i fa una sèrie de reflexions mentre segueix caminant per la gran ciutat (ara que està de moda el concepte flâneur, hi encaixa de ple) i ens fa partícips de les vivències i diàlegs amb els seus conciutadans. S’estima Nova York i enmig del caliu humà, on cadascú va a la seva, se sent acompanyada. Per a ella, el carrer és el seu medi, suporta millor la solitud a la ciutat que si visqués al camp. És una urbanita convençuda. S’identifica amb altres escriptors que es nodreixen de la variabilitat de la ciutat i que els ajuda a escriure. A Gornick li agrada interaccionar amb la gent i s’immisceix en totes les converses i situacions que pot. És una observadora nata i sol fer una anàlisi escrupolosa de les persones, inclosa ella mateixa. A aquesta alçada de la vida, es coneix molt bé.

Gornick parla sobre l’amistat i de la necessitat de veure’s i distanciar-se. Amb en Leonard, el seu millor amic, han aconseguit un contacte setmanal de trobades que els permet gaudir de l’amistat sense que se’ls faci una càrrega. Els dos tendeixen a ser molt crítics (a vegades la ironia se’ls acosta al cinisme, moment en què s’eviten fins que s’enyoren altre cop), comparteixen la lluita contra les injustícies socials i els encanta la vida a ciutat. Gornick desacredita aquelles amistats que només estan basades en el plorar o escoltar penes i encoratja les amistats sinèrgiques que deixen sorgir el millor d’un mateix en presència de l’altre. Per l’autora, tenir algú amb qui conversar endarrereix que la ment s’apagui i lamenta que en les residències d’ancians la gent sigui agrupada per edat o per xacres i no per afinitats intel·lectuals.

També fa revisió de la seva vida com a dona singular que no va voler seguir el patró de casar-se i tenir fills. Es recorda de jove pontificant sobre l’amor absolut i no volent-lo lligar a cap compromís, així com les promeses que es va fer de viure sola si no trobava l’home adequat (potser la seva insatisfacció permanent li ha fet trobar inadequats als homes, es diu ara). Amb els anys, ja no carrega contra el model familiar que volia destruir de jove, reconeix que com a dona singular també li ha estat difícil conjugar l’amor, tot i no tenir les rigideses del matrimoni. La seva manera de viure no ha estat ni millor ni pitjor que la de les dones a qui no volia assemblar-se. Tampoc ella ha acabat de trobar el seu lloc en el món.

La Gornick de La dona singular i la ciutat, uns trenta anys més tard, continua sent la dona, divertida, implacable i independent de Vincles ferotges amb qui em seria fàcil imaginar-me conversant (amb la tranquil·litat de no ser mare i filla) mentre passegem per Nova York.

“Quan em sentia cada vegada més desplaçada cap als marges de la societat, no hi havia res que em curés més el dolor i el mal de cor que un tomb per la ciutat. Quan veia al carrer les cinquanta maneres diferents com la gent lluitava per continuar sent humans- la varietat i la inventiva de les tècniques de supervivència- sentia que la pressió s'alleujava, que l'excés emocional s'anava eixugant. Sentia en les terminacions nervioses la negativa comuna a deixar-se enfonsar. Aquella negativa es va convertir en una companyia. Enlloc no em sentia menys sola que quan estava sola en un carrer ple de gent”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

25/5/19

“Altre cop, com m'ha passat amb una regularitat irregular tota la vida quan no somiejo, tinc aquella sensació inquietant del llenguatge enterrat molt endins que em recorre els braços, les cames, el pit, el coll. Tant de bo pogués fer-lo arribar fins al cervell, potser aleshores podria començar una conversa amb mi mateixa”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

24/5/19

“<<Tots dos som un>>, vaig decidir al cap de poca estona d'haver-nos conegut. <<Tu ets jo, i jo soc tu; la nostra obligació és salvar-nos l'un a l'altre>>. Vaig trigar anys a adonar-me que aquest sentiment era erroni. Nosaltres som, de fet, un parell de viatgers solitaris que arrosseguem pels país les nostres vides i que ens trobem de tant en tant als límits exteriors per intercanviar-nos notícies de la frontera”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

23/5/19

“La bona conversa no és una qüestió de reciprocitat d'interessos, d'inquietuds de classe o d'ideals comuns, és una qüestió de temperament: allò que fa que algú respongui per instint amb un <<Sé què vols dir>> ple d'admiració, en comptes d'un <<¿Què vols dir amb això?>> amb ganes de barallar-se. Quan es comparteix un mateix temperament, la conversa gairebé mai no perd la fluïdesa fresca i sense reserves; quan no es comparteix, sempre es va amb peus de plom”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

22/5/19

“El que volem és sentir que ens coneixem, amb els nostres defectes i tot; com més defectes, millor. La gran il·lusió de la nostra cultura és que som el que confessem que som”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

21/5/19

“- Al llarg de la meva vida- diu ell -, només he sabut el que no vull. Sempre he tingut una espina clavada al costat i sempre he pensat: <<Quan m'hagi tret aquesta espina, pensaré en el que vull. Però llavors em treia aquella espina concreta i em sentia buit. Al cap de poc temps, se'm clavava una altra punxa al costat. I llavors, altre cop, l'única cosa en què havia de pensar era en com em podia alliberar de la punxa. Mai no he tingut temps de pensar en el que vull
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

20/5/19

“Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia <<matrimoni>>. Dins l'armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats que s'aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia <<muller>> i l'home es posava el vestit que deia <<marit>>. I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

19/5/19

“L'home té els cabells grisosos i uns trets harmònics i porta un abric car. La dona té la magror dels alcohòlics, és rossa, porta els cabells molt ondulats i un abric de visó. Ella aixeca la vista cap a ell quan jo passo, i la cara se li il·lumina. <<Ha estat una tarda meravellosa>>, diu. L'home l'abraça afectuosament i assenteix amb el cap mirant-la. L'escena em desperta un sentiment d'agraïment; que n'és de bonic, veure les persones adinerades comportar-se com simples humans!”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

18/5/19

“el museu és ple de turistes: cada vitrina està envoltada d'homes, dones i canalla plantats a mig metre, armats amb aquelles horribles càpsules de cultura enregistrada que pels auriculars emeten un soroll sinistre quan arriba a tots els que som a tres metres d'ells. En aquests moments, odio la democràcia”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

17/5/19

“- I doncs- començo -, ¿com et va la vida, últimament?

- Com si tingués un os de pollastre encallat al coll –diu -. No me'l puc empassar ni el puc treure estossegant. De moment, miro de no ennuegar-m'hi”
La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

16/5/19

Sons bruts - Carles Rebassa


© Bocins Literaris
Títol: Sons bruts
Autora: Carles Rebassa
Any: 2018
Edicions Proa


Al grup de poesia vam comentar de llegir, sense concretar quan, l’últim premi Carles Riba, Sons bruts del poeta mallorquí Carles Rebassa. Al cap d’uns dies, el llibre em ve a parar a les mans i, sense esperar als companys, me’l compro. El títol del poemari està relacionat amb el poemari del seu amic i mestre poeta, Àngel Terron, que a conseqüència d’un desamor, i sentint-se paralitzat, va tenir la necessitat vital d’escriure sonets, d’on nasqué Sons nets. Rebassa, el 2003 després d’una ruptura amorosa que el deixa en el mateix estat de paràlisi, per tal de sobreviure comença a escriure sonets. Però segons ell, que es considera un principiant, no li surten sonets cristal·lins com els de Terron, sinó bruts, més maldestres. Aquests poemes van sorgint en el transcurs de pair un dol que li dura quinze anys, i el 2018 Rebassa dona per tancat el seu poemari terapèutic que reuneix 68 sonets i un original sonet biogràfic final.

El poemari és un esforç per tirar endavant i superar l’abandonament. El poeta escriu sonets per no perdre el fil amb la vida, i mentre escriu, continua estimant. Troba a faltar el company que ha marxat i també enyora el fet d’estimar. Parla del seu amor al seu amor, que ja no hi és. Rebassa no té por a despullar-se davant el lector i mostrar el seu dolor. És un llibre íntim i valent. M’ha sorprès que aconsegueixi sonar modern utilitzant sonets, una estructura rigorosa i poc vista en poetes contemporanis o joves. Rebassa se’n surt prou bé en el que ell anomena el camí d’ortigues del seu aprenentatge.

“la missió que negre i blanc confon:
ésser la flor fresquíssima, novella,
i ésser la veu desavinent del món”
Sons bruts - Carles Rebassa

15/5/19

“Escriure un vers com qui reescriu la història
i l'endolceix just amb el dies bons.
Així visc jo, desterrant llamps i trons,
fent filigranes entre infern i glòria”
Sons bruts - Carles Rebassa

14/5/19

“Tan sols és ver que no hi ha cap camí
que vagi avant ni arrere ni a cap banda,
que és just la llibertat bona vianda,
que el temps no té principi i no té fi,
que tot el que no és amor, a mi,
em sembla lletja i recurrent corranda,
festa blana, postissa, just garlanda,
que mira no sé on i es mor aquí”
Sons bruts - Carles Rebassa

13/5/19

“La meva opinió no em cal ni a mi
i, malgrat tot, la repetesc amb goig
per dins la ment, estri al cervell d'un boig
que em fa dir tu quan soc jo sol aquí”
Sons bruts - Carles Rebassa

12/5/19

“Per quins camins em desfaré de tu?
Amor, no vull anar-me'n nord enllà,
malgrat que pensis que hi tinc el demà,
i el tinc florit i nou i lluny de tu.
I tu vols estar així? Vols trobar algú
que el meu record t'apagui, i amb la mà
fregant-te el pit, onades d'oceà,
et doni llit i resti aquí, amb tu?”
Sons bruts - Carles Rebassa

11/5/19

“Dolor fort quan enyoro una per una
les serps del teu amor, cloc-cloc, badoc,
pensant que tornaràs. Així, no em moc
d'aquest castell desert de dol i duna”
Sons bruts - Carles Rebassa

10/5/19

“Per què esperar és mil cops pensar que vius
i viure és enterrar-se dins l'espera?
Sons bruts - Carles Rebassa

9/5/19

“Què estotjo- em dius als ulls- dins la mirada?
L'amor, s'hi amaga, el cel de la nuesa,
la por de somiar tanta bellesa
i despertar-me sol de matinada”
Sons bruts - Carles Rebassa

8/5/19

“Tu fas aquella olor que no és enlloc
més que en la teva pell: rar hemisferi
ocult dins els encants d'un planisferi
que és cel i mar i ets tu i és feina i joc.
Jo et vaig cercant la pell a poc a poc,
perquè el teu cos el veig com un misteri:
puc estimbar-m'hi, perdre-hi el senderi,
o he de ser gel quan resti encès el foc?”
Sons bruts - Carles Rebassa

7/5/19

“perquè d'aquesta guerra que es congria
dins mi, sols tu en pots arranjar la treva.
Jo vull la teva mà. Tu vols la meva?”
Sons bruts - Carles Rebassa

6/5/19

Mi vida con Goebbels - Bruhilde Pomsel i Thore D. Hansen


© Bocins Literaris
Títol: Mi vida con Goebbels
Títol original: Ein deutsches Leben
Autors: Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen
Traducció: Alejandro Gibert Abós i Franziska Dinkelacker
Any: 2017
Lince Ediciones


El llibre Mi vida con Goebbels són les memòries de Brunhilde Pomsel, una de les secretàries de Joseph Goebbels, el ministre de la Informació Popular i Propaganda de Hitler, explicades el 2013 en un documental televisiu per la pròpia Pomsel quan era gairebé centenària. Thore D. Hansen és l’autor que ha novel·lat les paraules de Pomsel. En un petit prefaci introductori fa la presentació del text i a l’epíleg analitza, en forma d’assaig, les semblances amb l’actualitat.

La història de Pomsel comença amb el seu naixement el 1911 en un barri residencial de classe mitjana a Alemanya. Filla gran i única noia de 5 germans, viu la imposició de l’obediència familiar i una marcada dedicació al treball per a poder ascendir professionalment. Pomsel es descriu com una noia aplicada que no veu incompatible treballar als matins per a un jueu i a les tardes per a un nazi. Té un interès nul per a qualsevol tema polític, vol passar-s’ho bé i viu una vida despreocupada. L’any 1933, els nazis guanyen les eleccions en una Alemanya empobrida i amb un alt índex d’atur rere les mesures populistes i enganyoses de Hitler. Ara Pomsel treballa a la ràdio estatal on, de forma subtil al principi, censuren la informació. Sense que l’obliguin, i com molts altres joves, s’afilia a les joventuts hitlerianes pensant que tindrà més oportunitats de progressar laboralment. Vol formar part de l’elit. Després de l’esclat de la guerra, el ministeri de Propaganda busca secretàries i Pomsel entra a treballar de taquígrafa i secretària de Goebbels, on tot se sotmet a examen minuciós i es practica una manipulació de qualsevol àrea. Pomsel té una gran responsabilitat per la seva feina sense qüestionar-se què està fent i se sent fidel als seus superiors fins al final de la guerra, quan els russos prenen la ciutat.

Tot i que Pomsel ideològicament no estava a favor del nazisme, sí es podria titllar d’irresponsable i de col·laboracionista passiva per centrar-se en l’obtenció de benefici propi. El seu relat s’escuda des del l’inici entre la ignorància i la ingenuïtat. Combina fragments de sinceritat amb d’altres on amaga, i segurament menteix, el que va viure, bé perquè se n’avergonyeix o bé perquè sap que no va actuar correctament. Hi ha moments en què es contradiu. Tota l’estona es justifica i vol convèncer (potser també a ella mateixa) que no tenia altres opcions en les situacions en les quals es va veure involucrada. S’empara en el desconeixement, difícil de creure, de l’existència dels camps de concentració i de les matances dels jueus. S’eximeix de tota culpa individual i només la reconeix si la fa extensiva a tot el poble alemany per haver permès l’ascens al nazisme. Excusa la seva inactivitat amb la inacció de la resta de la humanitat davant les injustícies. Com potser faríem tots si expliquéssim la nostra vida a les portes de la mort, sembla que reescrigui la seva història fent-se millor persona del que va ser. Abans de condemnar-la, hauríem de pensar quin percentatge de Pomsel s’amaga en cadascun de nosaltres.

En l’epíleg, Hansen busca paral·lelismes amb el present: el període previ de globalització desenfrenada, el creixement de la desafecció política, la passivitat de la població, la detenció de persones crítiques amb el sistema, la radicalització d’alguns sectors, el retorn de l’extrema dreta, així com la pèrdua d’empatia i solidaritat davant les injustícies i els patiments humans...  A dia d’avui, culpa també a les elits dels partits democràtics d’haver traït al seu electorat amb l’expansió del sector financer: deixant que les grans empreses, els bancs i els super rics prenguin les decisions, han minat la seva pròpia credibilitat.

Denuncia la situació de diferents països europeus, com ara Turquia, que veu néixer una dictadura davant el mutisme interessat d’Europa per la crisi dels refugiats; l’embrutiment social d’Alemanya que considera els immigrants com si fossin enemics; Àustria, on la ultradreta ha assolit la meitat de votants, l’augment de la xenofòbia a Polònia, la ferotge defensa fronterera d’Hongria, la campanya contra la immigració a Londres i la relació amb el Brèxit. Com a polític que sap treure profit dels seus discursos agressius i incendiaris, posa d’exemple a Donald Trump, que a part de responsabilitzar als llatins i musulmans del fracàs del somni americà, dinamita l’establishment democràtic.

Hansen afirma que la democràcia està amenaçada per la falta de compromís i la incapacitat dels polítics de reaccionar davant ressorgiments perillosos. El populisme de dretes s’aprofita del descontentament de la societat i s’erigeix com a canalitzador de la protesta, despertant els instints més primitius de la societat amb promeses il·lusòries i solucions senzilles a problemes complexos d’escala internacional. Hansen demana que la resposta ciutadana, com a individus i com a societat, sigui desmentir amb fets i no atendre a les emocions. ¿La història es podria repetir?, es pregunta l’autor. Està clar que no podem abaixar la guàrdia i cal continuar lluitant per una societat oberta i fer que la balança no es decanti perillosament ni cap a l’extremisme ni cap al desinterès. Tots plegats tenim el deure de restablir la confiança en la democràcia.

“de la biografía de Brunhilde Pomsel, no tiene la menor importancia determinar si fue una nazi convencida o no. Es evidente que no lo fue, pero eso es lo de menos. Entre la colaboración activa y la inhibición pasiva, la cuestión sobre su responsabilidad se disuelve en el subterfugio de la ignorancia y la ingenuidad. Pero, desde una perspectiva moral, esa inhibición también entraña cierta dosis de culpa, porque vivir significa también convivir”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

5/5/19

“¿Culpable de qué? No me considero culpable de nada, es la verdad. A menos que haya que culpar a todo el pueblo alemán por haber allanado el camino a los nazis, claro. Porque en ese sentido sí que tuvimos todos nuestra parte de responsabilidad, también yo”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

4/5/19

“ni los populistas de derechas ni los dictadores de cualquier ideología extremista han demostrado jamás capacidad para solucionar los problemas de forma pacífica, humana y sostenible. Su poder se ejerce indefectiblemente en perjuicio de ciertas minorías y desemboca siempre en el caos, la violencia, la guerra y la opresión”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

3/5/19

“la obediencia ciega es nociva. Siempre, en cualquier situación. Puede que a veces haya que obedecer, pero la inercia no debería ser nunca el único motivo de nuestro consentimiento”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

2/5/19

“A la larga, la falta de solidaridad deriva siempre en una cierta forma de deshumanización. Una sociedad en la que instintos humanos como la compasión y la solidaridad han sido desplazados es una sociedad desfigurada a la que, de hecho, de poco va a servirle la democracia”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

1/5/19

“Hablo de la indiferencia de la gente en general, la misma que puede observarse hoy. ¡Que seamos capaces de permanecer impasibles después de ver las noticias y enterarnos de las atrocidades cometidas en Siria y de todas esas personas que se ahogan en el mar a centenares! Vemos todo eso en las noticias, sí, pero luego cambiamos de canal y nos tragamos un programa de variedades. Nadie va a mover un dedo por una noticia que ha visto en la tele. Así es la vida, creo yo”
Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen