30/11/19

“Els primers sorolls d'algú que feineja de bon matí transmeten una mena de tristor perillosa; és com si la quietud patís quan algú la interromp. El primer minut d'un dia feiner et recorda tots els altres minuts que constitueixen un dia, i no és mai bo pensar en cada minut individualment. Fins que uns altres minuts no s'han afegit a aquell primer minut solitari i nu, el dia no s'integra completament en la seva essència diürna”
Llibertat - Jonathan Franzen

29/11/19

“La personalitat susceptible al somni d'una llibertat sense límits també és una personalitat propensa a la misantropia i a la ira, si el somni es torna agre”
Llibertat - Jonathan Franzen

28/11/19

“D'on sortia aquella autocompassió? Aquella autocompassió tan desmesurada? En pràcticament tots els aspectes, tenia una vida de luxe. Cada dia tenia tot el temps per buscar una manera decent i satisfactòria de viure, i en canvi, semblava que de tantes possibilitats i de tota la llibertat que tenia l'única cosa que en treia era més tristor, encara. L'autobiògrafa gairebé es veu obligada a arribar a la conclusió que s'autocompadia perquè tenia tanta llibertat”
Llibertat - Jonathan Franzen

27/11/19

“la necessitava serena a la nit per poder-li explicar totes les coses del seu fill que li semblaven defectuoses moralment, mentre que ella necessitava no estar serena per no haver de sentir-ho. No era alcoholisme, sinó defensa pròpia”
Llibertat - Jonathan Franzen

26/11/19

“Els pares estan programats per voler el millor per als seus fills, independentment del que rebin a canvi. Això és el que se suposa que és l'amor, oi? Però de fet, si hi penses bé, és una cosa ben estranya de creure, tenint en compte que tots sabem com són realment les persones. Egoistes i curtes de vista, narcisistes i necessitades. Per què la paternitat o la maternitat, per si mateixes, haurien de conferir a aquells que intenten exercir-la una superioritat com a persones?”
Llibertat - Jonathan Franzen

25/11/19

“Semblava una vella xerraire, no pas la força vital que ell encara s'imaginava quan es dignava a pensar en ella. Va haver de tancar fort els ulls per no tornar a plorar. En relació amb la mare, tot el que havia fet aquells tres últims anys havia estat calculat per evitar aquelles converses tan íntimes que havien tingut quan ell era més jove, per fer-la callar, per ensenyar-li a contenir-se, per aconseguir que deixés d'empipar-lo amb el seu cor ple a vessar i amb el seu jo incontrolat. I ara que l'entrenament s'havia acabat i ella, obedient, el tractava amb frivolitat, la trobava a faltar i voldria tornar enrere”
Llibertat - Jonathan Franzen

24/11/19

“- Per què ens hauríem de barallar? La gent es baralla quan no s'avé.
- No, la gent es baralla quan s'estimen però encara tenen cadascú la seva personalitat íntegra i toquen de peus a terra. És clar que no vull dir que sigui bo barallar-se excessivament.
- No, el punt just. Ja ho entenc.
- Si no us baralleu mai, t'has de preguntar per què, només dic això. T'has de preguntar on és l'engany”
Llibertat - Jonathan Franzen

23/11/19

“la suposada actitud de bona veïna de la Patty Berglund no tenia res a veure amb una consciència més àmplia, ni amb la solidaritat, ni amb cap rerefons polític, ni amb cap concepte fungible, ni amb el veritable sentit comunitari, sinó que tenia a veure amb les bajanades retrògrades de la bona mestressa de casa i, francament, segons el seu parer, si grataves sota aquella superfície tan afable de la Patty potser tindries la sorpresa de trobar-hi una cosa més aviat dura, egoista i reaganiana; era evident que les úniques coses que li importaven eren els seus fills i la seva casa, no pas els seus veïns, ni els pobres, ni el país, ni els seus pares, ni el seu propi marit”
Llibertat - Jonathan Franzen

22/11/19

Ombres - Francesc Garriga Barata


© Bocins Literaris
Títol: Ombres
Autor: Francesc Garriga Barata
Any: 2000
Edicions Proa

Quan vaig descobrir en Francesc Garriga Barata amb el poemari Tornar és lluny ja sabia que hi tornaria un dia o un altre. Agafo Ombres (que va ser escrit uns anys abans, quan el poeta encara no tenia el reconeixement merescut que més tard se li donaria) expressament. Vull anar una mica enrere en el temps per comparar els poemes d’aleshores amb els darrers. I no hi trobo cap diferència: per a mi, són iguals de bons. Que arbitrària l’arribada de la popularitat, i que poc relacionada amb el talent!

A Ombres el poeta es fa gran i amb la vellesa es vol desprendre de la màscara protectora. Com expressa a la divisa que enceta el poemari, se sent carn viva. Es despulla perquè no val la pena amagar-se. Ja no té edat per arrossegar mentides que li fan tremolar la veu. Els seus versos són íntims, ens parla d’ell mateix.  D’un desig que li arriba massa tard i que ara no sap ben bé què fer-ne i de les ombres (paraula que escampa gairebé una vintena de vegades pel llibre) que l’acompanyen. Poeta solitari, Garriga es fa preguntes, filosofa. Vol trobar els mots imprescindibles i ho aconsegueix amb uns versos lliures que ja no deixaran de ser-ho.

“Si ponderem l'espai i el temps
podrem de nou, en lluna nova,
cuinar a foc lent i amb flor de sal,
l'arrel eixuta dels desitjos
que assaonaven nit i somni”
Ombres - Francesc Garriga Barata

21/11/19

“L'amor s'esmuny pel clot ombriu
d'un temps que no és silenci ni paraula,
camí cap a la franja de l'oblit”
Ombres - Francesc Garriga Barata

20/11/19

“Però som lladres massa vells
per a escalar les tanques del record”
Ombres - Francesc Garriga Barata

19/11/19

“La gota de silenci que ens guardava la vida
caigué sobre nosaltres com un xàfec”
Ombres - Francesc Garriga Barata

18/11/19

“Només el temps.
Ni seny ni cor:
el temps.
L'allarguen les paraules.
L'escurça el goig”
Ombres - Francesc Garriga Barata

17/11/19

“¿Qui deia que podríem sobreviure
només amb l'ànima?”
Ombres - Francesc Garriga Barata

16/11/19

“A la recerca d'unes mans obertes
massa camins han mort enlloc.

Benaurada l'Arcàdia on fornicaven
els déus, els homes i les bèsties
sense necessitat de ser feliços”
Ombres - Francesc Garriga Barata

15/11/19

“Els pensaments que hem bandejat per dòcils
mosseguen els racons de la tristesa”
Ombres - Francesc Garriga Barata

14/11/19

“Peons en la foscor
llegim només les ombres,
penyora última de llum,
i amb ulls miops classifiquem les coses
al fons de la caverna”
Ombres - Francesc Garriga Barata

13/11/19

“Va cap a casa
d'esma,
no s'adona que el temps l'ha despullat
de la disfressa.
Comença a ser carn viva”
Ombres - Francesc Garriga Barata

12/11/19

El món d'ahir - Stefan Zweig


© Bocins Literaris
Títol: El món d’ahir
Títol original: Die Welt von Gestern
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Joan Fontcuberta
Any: 1941
Quaderns Crema

El món d’ahir és el valuós testimoni en forma de memòries d’Stefan Zweig, un dels escriptors més destacats d’Europa, que comprèn des de finals del segle XIX fins l’inici de la Segona Guerra Mundial. Un període on van passar massa coses a una sola generació, la qual va haver de coexistir amb el desenvolupament científic i tecnològic mai vist fins aleshores, però també amb el retorn a la barbàrie. El 1941, Zweig, apàtrida, exiliat i sense lligams amb el món on havia viscut, escriu les seves memòries (de forma literal perquè s’ha de refiar només del record, ja que no conserva cap document) per a la posteritat.

Fill d’una família de jueus acomodada i cosmopolita de Viena, Zweig ens descriu la seva joventut, a les acaballes del segle XIX, en consonància amb l’esperit d’il·lusió i optimisme propis d’una època segura i estable. Ell, com molts altres joves de la burgesia, té arrelat un fort sentiment de llibertat interior. Crític amb l’escola, que troba rígida i avorrida, s’agrupa amb companys entusiastes amb qui comparteix inquietuds i afany de cultura fins a esdevenir tant o més experts que els seus professors. Viena, ciutat interessada en les arts per sobre de qualsevol altra cosa, els ho posa fàcil.

Els primers referents són els poetes Hofmannsthal i Rilke, talents precoços amb una forta dèria de producció artística. El seu pas interessat per la universitat de filosofia és una excusa per disposar més temps per fer el que li agrada: escriure.  Zweig es força a sortir de la seva zona de confort i marxa a viure a Berlín on freqüenta ambients amorals i es bolca a traduir (li serveix d’entrenament) l’obra sencera del poeta flamenc Émile Verhaeren, a qui admira i de qui es fa amic. El pas de l’endreçada i poc elegant Berlín a la lliure i oberta París, on coneix Rodin, li encomana el plaer de viure i el rigor del treball. La seva etapa de formació està lligada a un sentiment de provisionalitat, Zweig se sent ciutadà del món i combina la seva feina en una editorial, amb les traduccions i el col·leccionisme. Durant els anys pròspers, previs a la catàstrofe de la guerra, es dedica a viatjar per Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica i fa amistat amb Romain Rolland, que encarna la consciència moral europea. Però la llavor expansionista dels països i el discurs de l’odi ha anat arrelant, i durant l’estiu del 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, una guerra que ningú va imaginar tan llarga. Zweig debat la postura dels intel·lectuals, que enlloc de defensar la pau van afegir-se a l’exaltació de la guerra. La seva lluita, ara que comença a ser un escriptor conegut, és poder expressar les conviccions pacifistes d’arreu (també les del bàndol considerat enemic, on ell conserva les seves amistats i s’hi comunica temeràriament) en una època de censura. Ell, amb altres homes de pau aïllats, utilitzen el mètode de l’atac recíproc per poder esbombar les idees que comparteixen, fent com si les critiquessin, per tal que arribin a més gent.

Zweig descriu l’Àustria mutilada després de la guerra, enmig d’una època anàrquica i marcada per la misèria, la pèrdua de la fe en les autoritats, la incredulitat dels joves, la depreciació dels diners, la manca d’ètica i moral... senyals que auguren una reacció terrible, posposada per la treva de relativa tranquil·litat del 1924 al 1933. Durant aquest període, l’autor, que ja gaudeix d’un èxit notori a nivell mundial, aprofita per viatjar a Itàlia, on veu néixer el feixisme de Mussolini; i a Rússia, on promou les seves idees fraternals i fa amistat amb Gorki. Però sota la calma aparent, la població alemanya, a causa de les penúries econòmiques de la postguerra, s’agita contra els que intenten reorganitzar el país i no sobre els qui van causar la guerra. Hitler comença a guanyar adeptes mentre Europa s’ho mira impassible. La posició de Zweig esdevé perillosa i s’exilia a Londres on agraeix el consol que li proporciona l’amistat de Freud. El nacionalsocialisme s’estén ràpid, entretant França i Anglaterra lliuren vergonyosament Txecoslovàquia a Hitler. L’estiu del 1939 fracassa l’última esperança basada amb la peace for our time i arrenca la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. A diferència de la guerra d’expansió de fronteres del 1914, la del 1939 és una guerra ideològica. L’autor, com a humanista que ha defensat la idea de la convivència dels pobles europeus, se sent sol i fracassat. Un any després d’escriure les memòries, Zweig decideix posar fi a la seva vida, junt amb la seva segona esposa.

El llibre és un document històric substancial per si sol, encara que no es conegui l’obra de Zweig. Només n’he de fer dos comentaris crítics. L’autor a l’inici es compromet a exposar-nos una narració sincera i imparcial. La imparcialitat li trontolla una mica en parlar d’Àustria (però sembla sincer), i potser a causa d’una visió esbiaixada per l’amor que li tenia, fa més benèvol i inclusiu l’imperi austrohongarès del que devia ser en realitat. També m’ha sobtat la poca rellevància que dona en el text, tant a la seva primera esposa com a la segona, dues persones amb qui va compartir vida i professió.

Un llibre molt recomanable per no oblidar una història que tossudament vol repetir-se.

“Perquè la missió més íntima a la qual havia dedicat tota la força de la meva convicció durant quaranta anys, la unió pacífica d'Europa, havia fracassat. Allò que temia més que la pròpia mort, la guerra de tots contra tots, s'havia desencadenat per segona vegada. I qui havia lluitat amb passió tota la vida per la solidaritat humana, per la unió dels esperits, se sentia en aquells moments, que demanaven com mai una comunió absoluta, inútil i sol com en cap altra època anterior a causa d'aquesta brusca segregació”
El món d'ahir - Stefan  Zweig

11/11/19

“I vaig haver de recordar les paraules que un exiliat rus m'havia dit feia anys: <<Abans l'home només tenia cos i ànima. Ara, a més, necessita un passaport, si no no és tractat com un home.>>”
El món d'ahir - Stefan Zweig

10/11/19

“La pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d'impedir-nos de fugir, ni que sigui per un moment, de l'actualitat. Les generacions anteriors podien, en moments de calamitats, aixoplugar-se en la solitud i l'aïllament; a nosaltres, en canvi, ens ha estat reservada l'obligació de saber i compartir en el mateix instant allò de dolent que s'esdevé a qualsevol lloc del globus. Per lluny que me n'anés d'Europa, el seu destí m'acompanyava”
El món d'ahir - Stefan Zweig

9/11/19

“utilitzaven els seus mètodes amb cura: una dosi cada vegada i, després, una petita pausa. Una píndola cada vegada i, després, un moment d'espera per veure si no havia estat massa forta o si la consciència mundial suportava la dosi. I com que la consciència europea- per a vergonya i ignomínia de la nostra civilització- insistia amb tot l'ardor en la seva indiferència, perquè aquells actes de violència succeïen <<a l'altra banda de les fronteres>>, les dosis s'anaren fent cada vegada més fortes, fins que al capdavall tot Europa en va caure víctima”
El món d'ahir - Stefan Zweig

8/11/19

“Només hi havia una sortida: recollir-se en un mateix i callar mentre els altres deliressin i vociferessin. No era fàcil. Perquè ni tan sols viure a l'exili- l'he conegut sobradament- no és tan dolent com viure sol a la pàtria”
El món d'ahir - Stefan Zweig

7/11/19

“La guerra demana un estat d'exaltació sentimental, vol entusiasme per la causa pròpia i odi contra l'enemic.
Ara bé, és propi de la naturalesa humana que els sentiments abrivats no es prolonguin fins a  l'infinit, ni en l'individu ni en el poble, i això ho sap l'organització militar. Per això li cal un agulló artificial, un dopping constant d'excitació, i aquesta feina d'incitació l'havien de fer els intel·lectuals, els poetes, els escriptors i els periodistes”
El món d'ahir - Stefan Zweig

6/11/19

“ningú no sap ja quanta llibertat i alegria els ha xuclat del moll de l'os el cruel i voraç espantall de l'<<Estat>>. Tots els pobles només saben una cosa: que una ombra estranya plana, extensa i feixuga, damunt la seva vida. Nosaltres, però, que encara vam conèixer el món de la llibertat individual, sabem i podem donar fe que Europa en altres temps va gaudir del seu joc de colors calidoscòpic. I ens estremim de veure com el nostre món s'ha entenebrit, esclavitzat i empresonat, gràcies a la seva fúria suïcida”
El món d'ahir - Stefan  Zweig

5/11/19

“Rares vegades una mateixa generació ha tingut les dues coses; si la moral concedeix llibertat a l'home, aleshores l'Estat el coacciona. Si l'Estat li dóna llibertat, és la moral que prova de modelar-lo”
El món d'ahir - Stefan Zweig

4/11/19

“Els infants i fins i tot els joves són propensos a adaptar-se respectuosament primer de tot a les lleis del seu entorn. Però se sotmeten a les convencions que els són imposades sols en tant que veuen que també són observades lleialment per tots els altres. Una sola mostra de manca de veracitat per part dels mestres o dels pares porta els joves inevitablement a considerar tot el seu torn amb ulls desconfiats i, per això, més inquisitius”
El món d'ahir - Stefan Zweig

3/11/19

“jo no considero la nostra memòria com un element que reté una cosa per mer atzar i en perd una altra per casualitat, sinó com una força que ordena a dretcient i exclou sàviament. Tot allò que un home oblida de la seva vida, en realitat ja havia estat condemnat molt abans a l'oblit per un instint interior”
El món d'ahir - Stefan Zweig

2/11/19

Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló


© Bocins Literaris
Títol: Més enllà del parlar concís
Autora: Montserrat Abelló
Any: 2014
Editorial Denes

M’aturo uns dies a Més enllà del parlar concís de Montserrat Abelló per agafar una mica d’aire entre dues lectures ambientades a l’Europa nazi, Joventut sense Déu i El món d’ahir. O potser també perquè no me’n surto amb la poesia de J.V. Foix i he anat a buscar un indret segur i entenedor on em senti benvinguda. La poesia d’Abelló és un refugi ampli i generós, tal com devia ser ella. Ens ho mostra la dedicatòria (descobreixo que també se’n diu endreça gràcies al prologuista Oriol Izquierdo), una de les més boniques que he llegit: “a totes les persones que he estimat i m’han estimat i a aquelles que estimo i m’estimen”.

Aquest poemari és el darrer que va escriure. Un llibre breu on destil·la els seus pensaments en les paraules justes. Abelló afronta la fi de la vida amb valentia, valorant els petits gests del dia a dia, sense grandiloqüències, amb dubtes eterns i enyors constants, sota una mirada jove i curiosa malgrat passar dels noranta; conservant la capacitat d’emocionar-se amb les coses senzilles i abastables per a tothom: la lluna que ens vetlla, la brisa nocturna, la fragància de les flors, els núvols que ens fan badar o el soroll de la pluja.

“No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és          viure!”
Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló 

1/11/19

“Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives”
Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló