“Alrededor de tu piel
ato y desato la mía”
Antología poética - Miguel Hernández
27/2/18
26/2/18
25/2/18
23/2/18
22/2/18
21/2/18
20/2/18
L'agulla daurada - Montserrat Roig
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: L’agulla daurada
Autora: Montserrat Roig
Any: 1985
Escullo L’Agulla daurada de la Montserrat Roig sabent tan sols que l’assaig
parla de Rússia, motiu més que suficient per a mi. No sé que tracta del setge
nazi de Leningrad fins que ho llegeixo a la contraportada. De fet, el setge és
l’origen d’aquest llibre. L’any 1980 una editorial de Moscou va convidar durant
2 mesos a Roig per tal que escrivís sobre aquest terrible succés que va tenir lloc
a Sant Petersburg del 8 de setembre del 1941 fins el 27 de gener del 1944.
El llibre es divideix en tres
parts. A la primera part, El segon
Rasputin, l’autora descriu l’arribada a Moscou i l’impactant bonica plaça Roja així com la bellesa
sanguinària de l’església de Sant Basili feta construir per Ivan el Terrible i
el qual feu arrencar els ulls dels artistes que la idearen per evitar-ne la
còpia. A la capital, Roig es troba amb Nikolai, un seductor pocatraça que veu
espies arreu i que serà el seu primer intèrpret. Més endavant haurà de
recanviar-lo per la seva tendència a l’exaltació nerviosa i per una addició a
l’alcohol que dificulta a l’escriptora l’accés als entrevistats. De Moscou es
dirigeix a la ciutat que Pere el Gran va alçar del no res i a la qual li va
posar el seu nom, Sant Petersburg (Leningrad en l’època del setge i durant la
visita de Roig). L’autora es desempallega sempre que pot de Nikolai per visitar
la immensitat d’una ciutat que potser el món globalitzat actual ja ha fet
desaparèixer i té la sort d’experimentar les seves nits blanques. Roig admira
els escriptors russos, s’imagina històries mig verídiques sobre el museu Ermitage
durant el setge, es deixa fascinar per la història de Rasputin i descobreix la
gran diversitat del poble rus.
A la segona part, Petersburg, mentre Roig espera en
Valeri, el seu nou intèrpret, es va enamorant de la ciutat. Es perd pels
carrers on Dostoievski va viure i en els quals va situar les seves novel·les,
passeja amb barca pel poderós riu Neva, gaudeix la desbordant i fúnebre
simfonia de Xostakóvitx dedicada al bloqueig de la ciutat. Dedica força
pàgines, arran de la visita a la casa-museu del gran poeta Puixkin, a endinsar-nos
en la vida d’aquest personatge incòmode que despertava a les multituds i a l’autoritat
despòtica dels tsars, i el qual va morir jove, seguint el destí marcat dels
poetes russos, defensant el seu honor i el de la seva bellíssima esposa. Davant
l’escultura d’Eros i Psique al Jardí d’Estiu, Roig s’identifica en la
desobedient Psique perquè com ella, vol saber.
Ara que ja coneix les pedres de la ciutat, està preparada per conèixer la gent
que va patir el setge.
La tercera part, titulada Les criatures de l’infern aglutina els
testimonis d’aquells que eren infants durant el llarg setge a Sant Petersburg,
ciutat anhelada pels alemanys per la seva privilegiada situació terrestre i
marítima. Alemanya veient la dificultat de guanyar el territori rus, va encerclar
la ciutat atemptant contra la població civil deixant-la morir de gana. Durant
els 951 dies de setge van morir més d’un milió de persones i la salut dels
supervivents va quedar malmesa la resta de la seva vida a causa de la fam
patida. Roig, mitjançant entrevistes i compilació de documents, ens descriu el
setge des de l’esperança moguda per treball sorgit de la col·lectivitat i el
coratge: la imaginació per aplegar menjar d’on fos, la desaparició de la
família tradicional per grups més amplis per tal de sobreviure, l’evacuació de persones per la
“carretera de la vida” en què es convertia el llac Làdoga quan el gel ho
permetia; però també la bogeria de l’individualisme. Posa la pell de gallina
imaginar-se els trineus infantils carretejant cadàvers que no podien ser
enterrats per manca de forces.
L’admiració i l’estima que
Roig mostra pel poble rus s’encomanen rere les pàgines d’aquest llibre. Un
llibre a mig camí entre un llibre de viatges i un reportatge periodístic amè i
entretingut malgrat la temàtica esgarrifosa. Tot un mèrit de l’escriptora.
“1941, 1942, 1943 o 1944. No hi ha
noms, solament els anys, que es repeteixen. Només sabem que hi ha deu mil morts
sota de cada parterre, sota de l'herba i les flors. En total, més de cinc-cents
mil. És la bellesa de la Mort contra els morts individuals. Cada any, els
familiars deixen poms de flors davant de cada túmul col·lectiu. No saben on són
els cossos dels qui estimaren; només l'any els serveix d'orientació. Alguns
n'escullen un a l'atzar. D'altres els segueixen d'un en un. Tots els morts els
pertanyen”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
19/2/18
“Continuà caminant, i li semblà que el
viarany era curt i tranquil… Si no per a morir, almenys per a deixar-se caure
damunt les muntanyes de neu. Tot se li apareixia suau i amable. Més tard
s'assabentà que aquest és l'estat d'ànim dels qui són a prop de la mort: un
estat d'ànim que els porta a parlar en veu baixa, dolçament, en diminutius:
<<un bocinet de pa>>, <<un glopet d'aigua>>”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
18/2/18
“conservava, a cada replec d'un rostre
clivellat i bru, vestigis d'una bellesa antiga. Podies endevinar, als trets de
la cara i també en els moviments de les mans, una barreja de serenitat i de
terror. Les mans, de vegades, es crispaven i es deixaven anar tot seguit, com
si fessin equilibris entre el ressentiment i l'alegria de viure”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
17/2/18
16/2/18
“Els organitzadors de la distribució
de proveïments comptaven dia a dia els morts i respiraven alleugerits: per cada
mort, els vius menjarien una mica més. Calculant els qui moriren metrallats o
cremats per les bombes incendiàries, gairebé un milió de persones van
desaparèixer durant els nou-cents dies del setge. I els supervivents, a penes
un milió i mig, viurien tota la vida amb el dolor de la memòria desperta”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
15/2/18
“A finals de setembre s'havien
exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura
arribà a quaranta graus sota zero. Grups de nois i noies van marxar als boscos
del voltant per tallar llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres
congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys.
Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però
no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà
Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
14/2/18
13/2/18
“Només els qui han viscut una guerra
saben el valor que té el pa. Gairebé totes les llengües mantenen encara adagis
sobre el pa, el principal aliment per a sobreviure. Negar el pa i la sal, un
símbol bíblic d'hospitalitat, és una ofensa, un menyspreu envers l'hoste.
Encara avui, els habitants de Leningrad que visqueren el setge no llencen mai
ni una engruna de pa. Les velles deien, enmig de les seves pregàries:
<<Beneït sigui el pa>>. Tots sabien que un bocí de pa significada
allargar la vida fins a la matinada”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
12/2/18
“Em sentia estrangera, en tot el
sentit d'estranyament que té la paraula. Una invàlida que no coneixia el rus.
Cada llengua té una riquesa interior que flueix i la fa necessària. No n'hi ha
prou amb un gest o una mirada, encara que de vegades toquin el fons de la
sinceritat. Despullada de paraules, retornes a la infància amb l'experiència
d'un adult, sense la innocència dels qui fabulen la veritat. No pots
defensar-te, com fan els nens, tot inventant un llenguatge secret que et dóna
poders davant de la gent gran. Ets a les mans dels altres, dels qui
<<parlen>>, depens d'ells moralment i física, i la teva identitat
s'esvaeix en diversos reflexos del teu jo”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
11/2/18
“Pertot hi havia cues. Els russos
tenen aquest hàbit encastat a la pell i a la mirada, com si fos una qüestió
genètica. Ho fan d'una manera especial, amb paciència levítica. Forma part de
la seva escenografia quotidiana- hi estan avesats. Per a nosaltres, una cua és
una presa de pèl i, si en fem, és perquè busquem la manera de colar-nos, de
demostrar que som més llestos que el veí, que estem més ben preparats per a la
vida. Ells, en canvi, avancen lentament, sense enraonar amb qui tenen al davant
i amb la mirada perduda en algun punt de l'infinit”
L'agulla daurada - Montserrat Roig
10/2/18
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El cor és un caçador solitari
Títol original: The heart is
a lonely hunter
Autora: Carson McCullers
Traducció: Alba Dedeu
Any: 1940
Des de fa gairebé dos anys
que esperava amb candeletes que l’Altra Editorial edités El cor és un caçador solitari de la Carson McCullers. Escriptora
precoç, el va publicar amb només vint-i-tres anys. Aquesta novel·la va ser la primera
que va escriure i amb la qual l’autora es va donar a conèixer
internacionalment.
McCullers ens presenta, a la
seva novel·la, uns personatges que coincideixen en un patiment comú: la
soledat. La història gira al voltant d’en Singer, un sordmut solitari que viu
en un poble del sud dels Estats Units i que fa de nexe amb la resta de personatges
que orbiten per la novel·la. La solitud d’en Singer li ha estat imposada perquè
el seu company, el grec Antonapoulus també sordmut i que no hi és del tot, amb
qui convivia des de feia deu anys ha acabat ingressat en un sanatori mental a
causa d’un comportament cada cop més problemàtic.
La resta de personatges principals
de la novel·la també pateixen soledat, estan mancats d’amor i tenen unes immenses
ganes de parlar amb algú que els pugui comprendre i a qui poder abocar el seu
cor:
En Jake, un borratxo violent amb
problemes de liquiditat i unes idees marxistes que pregona a tord i a dret, que
s’enfurisma contra la resta d’un món que no sembla entendre’l ni vol ser
instruït per ell. Soledat de les idees.
La Mick, una noieta que somia
ser compositora i que se sent fora de lloc dins la seva família nombrosa, massa
lluny dels seus germans grans amb els quals no comparteix gaire res i amb la
càrrega dels germans petits, que no acaba de trobar ningú de la seva edat amb
qui sentir-se a gust. Soledat de l’adolescència.
El Doctor Copeland, un metge
negre amargat, estricte i sever que ha dipositat esperances de lluita en els
seus fills i en la seva gent i que ha de veure com, malgastant la formació que
ell ha invertit, s’han acabat convertint en allò que més temia: conformes. Soledat a la família i de
col·lectivitat.
En Biff, amo d’un hostal que
es queda vidu, racional i treballador incansable. El treball, mentre vivia la
seva dona, li donava l’excusa per escapar-se de la soledat de relació
matrimonial; i ara que no la té, li serveix de refugi per suportar la soledat
de la viduïtat.
Els personatges, excepte en
Singer, també pateixen ràbia: contra els seus semblants, contra la seva
família, contra la pobresa, contra els seus descendents, contra la ignorància, contra
la injustícia, contra la malaltia. Però és primer la ràbia, i després la
posterior acceptació de la pròpia situació, el que els permet continuar
endavant i no decaure, malgrat les seves misèries i la pèrdua de sentit
momentani de la vida, en les seves missions i propòsits personals. Tots ells necessiten estimar algú i tots convergeixen
cap en Singer, que a la vegada pateix la soledat de la pèrdua de la persona
estimada. El mut els proporciona una cosa que cap d’ells troba per si mateix: pau.
És un home serè, amable, de somriure càlid, que mai està ocupat, que mai té
presa, que es dedica a escoltar-los sempre i que aparentment sembla entendre-ho
tot. Tothom s’hi sent còmode amb ell.
Singer disposa del seu temps per a tots ells. Però malgrat la dedicació i
paciència infinita d’escoltar en Jake, la Mick, el Doctor Copeland i en Biff (que
compulsivament li expliquen tot) ell només desitja consagrar la seva vida al
seu antic company, cosa que ja no és possible.
McCullers, jove i lúcida, en
aquest llibre desplega la soledat i despulla l’amor. Els seus personatges
necessiten estimar, ser compresos i ser escoltats. La importància de trobar
algú és cabdal per a ells més que no pas que aquest algú els estimi i els
entengui realment. És unidireccional. En cap moment es plantegen si hi ha reciprocitat.
Mentre tenen algú a qui explicar-li la vida, estan tranquils encara que potser
el causant del seu amor no els correspongui o fins i tot no entengui res de
res. Pensar que sí, els és suficient. I és que desempara sospitar que l’amor pugui
ser un trajecte solitari.
“El fet que l'Antonapoulos no sabés
llegir no dissuadia en Singer d'escriure-li. Sempre havia sabut que el seu amic
era incapaç de desxifrar les paraules sobre el paper, però, a mesura que
passaven els mesos, va començar a pensar que potser s'havia equivocat, que potser
només era que l'Antonapoulus havia mantingut el seu coneixement de les lletres
amagat de tothom”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
9/2/18
“-
En Hamilton, en Buddy, en Willie i jo… cap de nosaltres no s'esforça per parlar
com vós. Nosaltres parlem com la mare i la seva gent, i com parlaven la gent de
la seva gent abans que ells. Vós ho teniu tot ben rumiat dins el cap, mentre
que nosaltes preferim parlar de les coses que tenim al cor i que hi hem tingut
molt de temps. Aquesta és una de les diferències.
-
Sí- va dir el doctor Copeland.
-
Una persona no pot agafar els seus fills i espreme'ls fins que són de la manera
que vol que siguin”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
8/2/18
“Parlar li feia bé. Li agradava
sentir-se la veu. Les síl·labes semblaven ressonar i quedar-se surant en
l'aire, de manera que cada paraula sonava dues vegades. Es va empassar saliva i
es va humitejar els llavis per tornar a parlar. De cop i volta li van venir
ganes de tornar a l'habitació tranquil·la del mut per explicar-li els
pensaments que tenia al cap. Era una cosa estranya allò de voler parlar amb un
sordmut. Però se sentia sol”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
7/2/18
“Era tan alta que el vestit li quedava
uns cinc centímetres per sobre dels turmells; i les sabates eren tan petites
que li feien mal. Es va quedar molta estona davant el mirall, i finalment va
decidir que o bé semblava una ximple o bé estava preciosa. Una cosa o l'altra”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
6/2/18
“- Però tu no has estimat mai Déu, ni
tan sols has estimat cap persona. Ets dura i aspra com un tros de cuiro. Però,
de totes maneres, jo et conec. Aquesta tarda aniràs amunt i avall per tota la
casa sense quedar mai contenta. Et passejaràs pertot arreu com si busquessis
alguna cosa que has perdut. T'exaltaràs de mala manera. El cor et bategarà prou
fort per matar-te, perquè no estimes i no tens pau. Fins que un dia esclataràs
i quedaràs desfeta”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
5/2/18
“El local encara no era ple. Era
l'hora que els homes que s'han passat tota la nit desperts es troben amb els
que s'acaben de llevar i estan preparats per començar un nou dia. La cambrera
amb cara de son servia tant cervesa com cafè. No hi havia sorolls ni conversa;
cadascun dels clients semblava estar sol. La desconfiança mútua entre els homes
que s'acabaven de llevar i els que tancaven una llarga nit provocava una
sensació general d'estranyesa”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
4/2/18
“-
Però on vull anar a parar és aquí: quan una persona sap i no pot fer que els altres l'entenguin, ¿què ha de fer?
En
Singer va agafar un dels gots, el va omplir fins dalt de tot i va tancar fort
la mà plena de nafres d'en Jake al seu voltant.
-
Emborratxar-se, eh?”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
3/2/18
“Miris on miris
hi ha avarícia i corrupció. Aquesta habitació, aquesta ampolla de vi, aquesta
fruita de la cistella, tot són productes d'un balanç de resultats. Cap home no
pot viure sense acceptar passivament aquesta avarícia. Per cada mos que ens
posem a la boca i per cada retall de roba amb què ens vestim hi ha algú que
queda destrossat... i ningú no sembla ser-ne conscient. Tothom és cec, mut i
obtús; tothom és estúpid i mesquí”
El cor és un caçador solitari- Carson McCullers
2/2/18
“El mut mai no somreia fins al cap
d'uns quants segons del comentari graciós; i, quan la conversa es tornava
lúgubre, el somriure també li persistia a les faccions una mica més del compte.
Era un paio realment peculiar. La gent se'l quedava mirant fins i tot abans de
saber que hi havia alguna cosa diferent en ell. Els seus ulls feien la
impressió que sentia coses que mai no havia sentit ningú, que sabia coses que
mai no havia deduït ningú. No semblava del tot humà”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
1/2/18
“Avançava amb passes nervioses, i
sempre tenia les mans ficades dins les butxaques dels pantalons. A mesura que
passaven les setmanes, els dies es van tornar càlids i letàrgics. La seva
agitació va donar pas de manera gradual a l'exhauriment, i un aire de calma
profunda va embolcallar la seva persona. A la cara li va aparèixer la pau
reflexiva que es veu sobretot en els rostres dels grans afligits o dels grans
savis. A pesar de tot, continuava vagant pels carrers de la ciutat, sempre en
silenci i sempre sol”
El cor és un caçador solitari - Carson McCullers
Subscriure's a:
Missatges (Atom)