“Quan parlem del bé o del mal
(abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets)”
El quadern gris. Josep Pla
29/9/16
“costa molt de desfer-se de la pròpia
vanitat, de la fatxenderia, de la tendència a donar-se la raó sempre, a cegues,
sense rumiar. La vanitat sembla segregar-se de l'estructura mateixa dels
teixits humans, és una força que no calla mai, que actua sense parar, com el
cor, com les vísceres essencials”
El quadern gris. Josep Pla
28/9/16
“L'estat permanent de l'home és el
pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida- em
sembla- es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però
sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia i potser
tan perillós com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat,
poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortir pel contrapès del pecat o
creure's haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se,
llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom
de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una
certa esperança d'arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta
convicció no m'abandonarà en el curs de la meva vida. És l'única esperança que
tinc”
El quadern gris. Josep Pla
27/9/16
“El matrimoni deu ésser una marrada
per a anar a dues altres formes de l'amor: a l'amor de pares a fills i a l'amor
de germà a germana, que és de la manera que acaben els matrimonis quan els focs
s'han apagat. L'ideal sentimental de l'home deu ésser el de la germana
imaginària...”
El quadern gris. Josep Pla
26/9/16
“La justícia, vista de prop, és com
gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el
menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de
servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de
prop, és una m...”
El quadern gris. Josep Pla
El quadern gris. Josep Pla
25/9/16
“L'home podria ésser sincer si fos
sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic- parlo d'un home normal- tan
diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests
dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent,
l'expressió de la sinceritat és impossible”
El quadern gris. Josep Pla
24/9/16
“I això és ben cert: hi ha ben poca
moral en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més
entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de
la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat.
És evidentment desagradable, però quan s'és al ball s'ha de ballar”
El quadern gris. Josep Pla
23/9/16
“Pensa que el que s'assembla més a un home
d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables,
han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis:
aquesta divisió és inservible.
- Però que potser hi ha alguna altra divisió?
- Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió
molt més profunda i exacta que aquesta. La que s'estableix entre persones
intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp...
- Si les coses són així- li dic després d'una
pausa-, tu què m'aconselles?
- Jo no aconsello res!
- Però és possible que no m'aconsellis res?
- Jo no aconsello res!
- M'aconselles l'astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira
fixament. Després mira el terra. Em diu, finalment, amb una concentració
intensa a la veu:
- No ho diguis a ningú: t'aconsello l'astúcia i no
en parlem més...”
El quadern gris. Josep Pla
22/9/16
21/9/16
El soroll del temps - Julian Barnes
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El soroll del temps
Títol original: The Noise of
Time
Autor: Julian Barnes
Traducció: Alexandre Gombau i
Arnau
Any: 2016
Angle Editorial
Torno a la temàtica russa. Aquest
cop de la mà de Julian Barnes, escriptor britànic que segueixo regularment. En El soroll del temps es posa dins la pell
del compositor rus Dmitri Xostakóvitx després que Stalin anés a veure la seva
curiosa i atrevida òpera Lady Macbeth de Mtsensk
i la qualifiqués de soroll, comminant-lo a fer una música més assequible per
al poble. Xostakóvitx va haver de sobreviure i seguir component sota el règim
que l’amenaçava i que volia modelar-lo (i ho va aconseguir) a la seva conveniència.
Barnes ens narra la por i la humiliació, la lluita contra un mateix que és la
lluita més dura de totes. Perquè Xostakóvitx, sempre sota la mirada de Barnes,
clar, es considera un covard, un home que s’adapta i que renuncia als seus
principis. Però no es perdona, el temor el sotmet, i el sentiment de culpa,
vergonya i repulsió l’acompanya constantment durant tota la seva vida.
El llibre fa una anàlisi de
la consciència del personatge. Haver
viscut una vida sense principis és haver viscut? La traïció a un mateix, és la
més abjecta de les traïcions? Sobreviure no és viure. És difícil ser honest sempre
amb el nostre jo intern, però quan hi anem renunciant, en matem una part. Cada petita
llunyania de la nostra llibertat de pensament és un suïcidi lent i els
subterfugis que ens creem per seguir endavant, no retornen la vida, només la conformen
(i confirmen). Poca gent deu poder viure totalment d’acord amb les seves conviccions.
Ser un ésser lliure, estar completament viu ha de ser extremadament difícil. I
aquest hauria de ser el repte: atrevir-nos del tot a ser nosaltres.
Inevitablement comparo la
vida del compositor Xostakóvitx amb la del poeta Mandelstam, que conec gràcies
a Contra tota esperança (també
esbocinat) i les formes respectives d’enfrontar-se o sobreviure al règim
dictatorial. Mandelstam va defensar els seus principis i va acabar mort camí
d’un gulag, Xostakóvitx va abandonar els seus i va assolir una espècie de mort
en vida. A costa de què? A perdre’s el respecte com a persona. Un preu
excessivament alt. O potser és millor ser pràctic i deixar els principis a
banda? Què ha de prevaler, la supervivència o l’honor? Xostakóvitx tenia fills;
Mandelstam, no. L’actitud del compositor correspondria a un afany de
supervivència o a la protecció de la seva família? Em pregunto, si Mandelstam
hagués tingut fills o Xostakóvitx no n’hagués tingut: haguessin actuat de la mateixa manera? I quina sorpresa quan, a més, descobreixo
a The guardian, que el títol del
llibre prové (fet expressament per Barnes) d’una biografia que té el mateix
títol i és justament la biografia de Mandelstam. Em pensava que el títol feia
honra a la música de Xostakóvitx que, considerada desgavell i soroll, havia
resistit el pas del temps. Aquest lligam oposat entre els dos personatges i la
dualitat que se’n deriva, m’agrada.
Mentre em llegia el llibre he
escoltat alguna de les seves composicions, tant les que va compondre lliurement
com les que el règim veia amb bons ulls, entre elles la coneguda simfonia
número 7 Leningrad i reconec (fa mal)
que tinc un gust semblant al dictador. Aquesta simfonia no existiria (i seria
una llàstima que no la tinguéssim) si Xostakóvitx no s’hagués emmotllat a les
directrius del partit. Però, ell n’estava satisfet o era una renúncia més? S’ha
de sacrificar l’interès individual pel bé col·lectiu? Molts artistes o autors
han volgut desprendre’s de les seves obres i posteriorment nosaltres, com a
consumidors d’aquestes, ens alegrem que no ho fessin o que algú, normalment de
confiança, els traís. Això ens ha permès gaudir d’elles. En teníem dret? Una
obra mestra justifica que no respectem la voluntat de la persona que l’ha creat?
On acaba la propietat intel·lectual? En quin moment una obra s’independitza del
seu creador i adquireix personalitat pròpia que decideix el seu destí?
“En una novel·la, tots els neguits de
la vida d'en Dmitri, la seva barreja de punts forts i febleses, la seva
propensió a la histèria… tot s'ho hauria empassat el remolí de l'amor per
desembocar en la feliç calma del matrimoni. Però un dels molts desenganys de la
vida era que mai no era cap novel·la, ni de Maupassant ni de ningú més. Home,
si de cas, un breu relat satíric de Gógol”
El soroll del temps. Julian Barnes
20/9/16
19/9/16
“el que passava amb les il·lusions
humanes era que es malmetien, es marcien. Era un procés llarg i penós, com un
mal de queixal que t'arriba a l'ànima. Però un queixal te'l pots treure i el
mal desapareix. Les il·lusions, en canvi, fins i tot quan moren, continuen
podrint-se i pudint dins nostre”
El soroll del temps. Julian Barnes
18/9/16
“Hi havia dos problemes importants. El
primer era que moltes persones no volien que els edifiquessin l'ànima (gràcies,
però no cal). Es conformaven que els deixessin l'ànima tal com estava en arribar
a aquest món, i quan provaves d'orientar-los, s'hi resistien. Vine a aquest
concert gratuït a l'aire lliure, camarada. De debò, creiem que hauries de
venir. Sí, és clar que és voluntari, però seria un error que no t'hi deixessis
veure...
I el segon problema pel que feia a
l'edificació de l'ànima humana era més bàsic. I es reduïa a això: qui edificava
els arquitectes de l'ànima humana?”
El soroll del temps. Julian Barnes
17/9/16
16/9/16
“Ser un heroi era molt més fàcil que
ser un covard. Per ser un heroi, només havies de ser valent un moment (quan
treies la pistola, llançaves la bomba, premies el detonador, mataves el tirà, i
també a tu mateix). Per contra, ser un covard era embarcar-se en una carrera
que durava tota la vida. No et podies relaxar mai. Havies de preveure la
pròxima vegada en què hauries d'excusar-te, tremolar, agemolir-te, reconciliar-te
amb el tast de les botes de goma i l'estat del teu caràcter doblegat i abjecte.
Ser un covard requeria constància, tenacitat, negativa al canvi (la qual cosa,
en cert sentit, ho convertia en una mena de valor). Va somriure per a si mateix
i va encendre una cigarreta. Els plaers de la ironia encara no l'havien
abandonat”
El soroll del temps. Julian Barnes
15/9/16
“Als vells temps, un fill podia pagar
pels pecats del pare o, per descomptat, de la mare. Avui dia, a la societat més
avançada del planeta, els pares podien pagar pels pecats del fill, juntament
amb els oncles, les ties, els cosins, els cunyats, els companys de feina, els
amics i, fins i tot, l'home que irreflexivament t'havia somrigut en sortir de
l'ascensor a les tres de la matinada. El sistema de càstig s'havia millorat
enormement i era molt més inclusiu que abans”
El soroll del temps. Julian Barnes
14/9/16
13/9/16
“Era de la vida de què tenia por, no
pas de la mort. Creia que la gent hauria de pensar més sovint en la mort, i
acostumar-se a la seva idea. Deixar que s'apoderés de tu sense que te
n'adonessis no era la millor manera de viure. Un s'hi hauria de familiaritzar
més. Escriure'n; amb paraules o, en el seu cas, amb música. Estava convençut
que, si penséssim en la mort més d'hora a la vida, cometríem menys errors”
El soroll del temps. Julian Barnes
12/9/16
“Una ànima es podia destruir d'una
d'aquestes tres maneres: per allò que els altres et feien, per allò que els
altres t'obligaven a fer, i per allò que tu triaves fer-te voluntàriament.
Qualsevol d'aquests mètodes era suficient, i si es donaven tots tres, el
resultat era ineludible”
El soroll del temps. Julian Barnes
11/9/16
Horacianes i altres poemes- Miquel Costa i Llobera
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Horacianes i altres poemes
Autor: Miquel Costa i Llobera
Any: 1906
Edicions 62
Escollim Costa i Llobera al taller de poesia. De primer, no m’acaba de convèncer, així que tafanejo la seva vida. Fill d’un ric terratinent mallorquí, va estudiar dret obligat pel seu pare. La buidor i el tedi van precipitar-li una vocació sacerdotal que va combinar amb la poesia fins que va morir en acte de servei, és a dir, mentre predicava.
Cronològicament va ser coincident a l’època del modernisme i a vegades s’hi ha inclòs erròniament. Més tard, se’l va incorporar a l’escola mallorquina i molts joves el van seguir com a precursor del noucentisme. Tot i que sembli contradictori, la seva obra està a mig camí entre el romanticisme i el classicisme. El seu romanticisme és contingut i té un classicisme un pèl impetuós. La part romàntica, com altres homes de fe també poetes (penso en Jacint Verdaguer), la sap derivar cap al sentiment religiós i paisatgístic. Té una gran hipersensibilitat. Defensa la senzillesa, l’ordre i l’estructura dels poemes per sobre de la inspiració i l’espontaneïtat.
Amb Horacianes li va arribar l’èxit. En aquest recull, trobem Lo pi de Formentor, el seu poema més conegut i musicat per la Maria del Mar Bonet. En alguns dels seus poemes, per exemple a Oda a Horaci és força crític amb el corrent modernista i l’ataca, no li agraden els elements barrocs. M’ha agradat descobrir La deixa del geni grec, que és un poema narratiu sobre els orígens de Mallorca i la seva gent (em recorda la traducció de Carles Riba de l’Odissea), Costa i Llobera, com a gran coneixedor i admirador dels clàssics, es contagia amb l’estil homèric. La seu veu ve de l’antigor. Penso en poetes més antics que han aconseguit sonar moderns; ell no. Això em produeix una lleugera distància. No m’hi acabo de trobar a gust amb les veus tan remotes. Malgrat tot, he de reconèixer que m’ha agradat introduir-me en la seva obra.
10/9/16
“Per entre flors, per entre espines,
lo que era estany se fa torrent,
i avall, endins, se va perdent
per un rocam com en ruïnes…
No hi troba ja murta ni alzines,
molsa ni flors,
quan allà baix, desfeta en plors,
dins la gran Fosca, l'aigua cau…
- Ai! com la vida és el Gorg Blau!”
Horacianes i altres poemes. Miquel Costa i Llobera
9/9/16
8/9/16
7/9/16
6/9/16
5/9/16
4/9/16
La bogeria - Narcís Oller
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La bogeria
Autor: Narcís Oller
Any: 1898
Castellnou Edicions
Vaig comprar La bogeria en
una paradeta de llibres de segona mà un Sant Jordi de fa dos o tres anys en un
intent de recuperar lectures que no formaven part de la selecció literària que
anys enrere devia fer el meu institut, i se m’havia quedat entaforat al fons d’un
armari. Ara l’he recuperat.
Oller era un burgés català que es va atrevir a escriure en la seva
llengua, la llengua que s’escoltava pel carrer. Molts dels seus amics escriptors
contemporanis castellans no volien que ho fes: escriure en català a Catalunya
al segle XIX era només cosa de poetes. Hi havia poc espai pels narradors, però
Oller es va fer el seu propi espai. La
bogeria està escrita a finals del segle XIX ja a les portes del nou segle. La
seva escriptura és fresca i desenfadada, tal com raja, amb un munt
d’expressions o castellanismes traduïts al català. En els diàlegs hi prima el
llenguatge de carrer, però alhora té una escriptura culta. És amè de llegir.
La bogeria és una novel·la
naturalista i per aquest motiu se l’ha relacionat amb altres escriptors
naturalistes com Zola. Oller fa un anàlisi psicològic i estudia les causes de
les malalties mentals. Debat si la causa
principal és l’herència biològica o l’ambiental. Descriu com la societat
fa front a aquest tema i quina part de responsabilitat té l’entorn en les
malalties mentals. Aquestes qüestions les posa en boca de tres personatges: l’Armengol,
en Giberga i el narrador. A través d’ells coneixerem la història d’en Daniel
Serrallonga, un conegut dels tres, un home de caràcter excèntric i estrany que
esdevé (o ja ho era?) boig. L’Armengol ens el presenta de forma més planera, és
un personatge que hi busca la part divertida, potser és la visió que en tindria
la gent corrent; en Giberga, que és metge, té un concepte determinista de la
malaltia i veu en Daniel condemnat en una bogeria que ell creu endògena i ho
diu des del posicionament racional i lògic del científic que no s’equivoca. La
part més humana, sentimental i també més moralista, se la queda el narrador que
al final s’acusa i acusa a la societat de la responsabilitat que té en el desenllaç
de la vida del pobre home.
El llibre aporta reflexions suggestives. On comença la bogeria?
S’hereta? Quina part pesa més: l’heretable o l’ambient? El món boig en què vivim ens hi aboca? La
societat condemna i pren per bojos als tipus estranys que no pot modelar segons
criteris uniformes? Quin grau de dolenteria hi ha en els comentaris aparentment
innocents però on s’amaguen crítiques amb mala fe, i dels quals tots ens som partícips
en algun moment, que fem a molts dels nostres coneguts? Som
responsables de part de les seves desgràcies? Si aquestes persones no
tinguessin una llavor d’insània, els
comentaris maliciosos resultarien del tot innocus? La ment humana és tan fràgil
i mal·leable que tots estem exposats a ser tinguts per bojos en algun moment de
les nostres vides? Estan tots els nostres comportaments lliures de bogeria? Per
què encara estan tan estigmatitzades les malalties mentals? Per què ens riem
dels bojos, per insensibilitat o com a defensa?
Òbviament, els bojos ens fan por. I tanmateix, tots coneixem o tenim
algú proper amb algun punt de bogeria. Per què ens fa por una cosa que coneixem?
La bogeria, com la mort, ens espanta. I el que ens fa por ho apartem, ho
allunyem. La nostra societat separa els manicomis i els cementiris dels centres
de la població. No ho volem veure. Si aïllem el què ens fa por, pensem que ja
no existeix. Per què som tan simples? Per què som tan ximples?
Un llibre interessant per a pensar i per a discutir.
3/9/16
2/9/16
Subscriure's a:
Missatges (Atom)