“La vaig mirar, d'entrada amb aquella mirada que no és tan sols la portaveu dels ulls, sinó que és la finestra on s'aboquen tots els sentits, ansiosos i petrificats, la mirada que voldria tocar, capturar, endur-se el cos que està mirant, i amb ell l'ànima; i després, amb la por que tenia que d'un moment a l'altre el meu avi i el meu pare percebessin aquesta noia i me'n fessin allunyar tot dient-me que corregués una mica davant d'ells, amb una segona mirada, inconscientment suplicant, que mirava de forçar-la perquè es fixés en mi, perquè em conegués!”

Combray. Marcel Proust