El soroll del temps - Julian Barnes

© Bocins Literaris

Títol: El soroll del temps

Títol original: The Noise of Time

Autor: Julian Barnes

Traducció: Alexandre Gombau i Arnau

Any: 2016

Angle Editorial

Torno a la temàtica russa. Aquest cop de la mà de Julian Barnes, escriptor britànic que segueixo regularment. En El soroll del temps es posa dins la pell del compositor rus Dmitri Xostakóvitx després que Stalin anés a veure la seva curiosa i atrevida òpera Lady Macbeth de Mtsensk i la qualifiqués de soroll, comminant-lo a fer una música més assequible per al poble. Xostakóvitx va haver de sobreviure i seguir component sota el règim que l’amenaçava i que volia modelar-lo (i ho va aconseguir) a la seva conveniència. Barnes ens narra la por i la humiliació, la lluita contra un mateix que és la lluita més dura de totes. Perquè Xostakóvitx, sempre sota la mirada de Barnes, clar, es considera un covard, un home que s’adapta i que renuncia als seus principis. Però no es perdona, el temor el sotmet, i el sentiment de culpa, vergonya i repulsió l’acompanya constantment durant tota la seva vida.

El llibre fa una anàlisi de la  consciència del personatge. Haver viscut una vida sense principis és haver viscut? La traïció a un mateix, és la més abjecta de les traïcions? Sobreviure no és viure. És difícil ser honest sempre amb el nostre jo intern, però quan hi anem renunciant, en matem una part. Cada petita llunyania de la nostra llibertat de pensament és un suïcidi lent i els subterfugis que ens creem per seguir endavant, no retornen la vida, només la conformen (i confirmen). Poca gent deu poder viure totalment d’acord amb les seves conviccions. Ser un ésser lliure, estar completament viu ha de ser extremadament difícil. I aquest hauria de ser el repte: atrevir-nos del tot a ser nosaltres.

Inevitablement comparo la vida del compositor Xostakóvitx amb la del poeta Mandelstam, que conec gràcies a Contra tota esperança (també esbocinat) i les formes respectives d’enfrontar-se o sobreviure al règim dictatorial. Mandelstam va defensar els seus principis i va acabar mort camí d’un gulag, Xostakóvitx va abandonar els seus i va assolir una espècie de mort en vida. A costa de què? A perdre’s el respecte com a persona. Un preu excessivament alt. O potser és millor ser pràctic i deixar els principis a banda? Què ha de prevaler, la supervivència o l’honor? Xostakóvitx tenia fills; Mandelstam, no. L’actitud del compositor correspondria a un afany de supervivència o a la protecció de la seva família? Em pregunto, si Mandelstam hagués tingut fills o Xostakóvitx no n’hagués tingut: haguessin actuat de la mateixa manera? I quina sorpresa quan, a més, descobreixo a The guardian, que el títol del llibre prové (fet expressament per Barnes) d’una biografia que té el mateix títol i és justament la biografia de Mandelstam. Em pensava que el títol feia honra a la música de Xostakóvitx que, considerada desgavell i soroll, havia resistit el pas del temps. Aquest lligam oposat entre els dos personatges i la dualitat que se’n deriva, m’agrada.

Mentre em llegia el llibre he escoltat alguna de les seves composicions, tant les que va compondre lliurement com les que el règim veia amb bons ulls, entre elles la coneguda simfonia número 7 Leningrad i reconec (fa mal) que tinc un gust semblant al dictador. Aquesta simfonia no existiria (i seria una llàstima que no la tinguéssim) si Xostakóvitx no s’hagués emmotllat a les directrius del partit. Però, ell n’estava satisfet o era una renúncia més? S’ha de sacrificar l’interès individual pel bé col·lectiu? Molts artistes o autors han volgut desprendre’s de les seves obres i posteriorment nosaltres, com a consumidors d’aquestes, ens alegrem que no ho fessin o que algú, normalment de confiança, els traís. Això ens ha permès gaudir d’elles. En teníem dret? Una obra mestra justifica que no respectem la voluntat de la persona que l’ha creat? On acaba la propietat intel·lectual? En quin moment una obra s’independitza del seu creador i adquireix personalitat pròpia que decideix el seu destí?