L'aquari- David Vann

© Bocins Literaris

Títol: L’aquari

Títol original: Aquarium

Autor: David Vann

Traducció: Yannick Garcia

Any: 2015

Edicions del Periscopi

A L’aquari, David Vann es posa a la pell d’una nena de 12 anys, molt madura per a la seva edat, i el seu petit món narrat per ella mateixa vint anys després. La Caitlin cada dia al sortir de l’escola es passa bona part de la tarda a l’aquari esperant que la seva mare, una treballadora del port que amb prou feina arriba a final de mes, la reculli després de treballar una pila d’hores. L’aquari li fa de ciutat acollidora, en contrast amb la ciutat real, Seattle, que ens la descriu lletja, trista, humida i freda.

La Cailtin, que cerca en la majoria de les seves experiències la similitud amb la vida aquàtica, viu amb la Sheri, la seva mare. No té pare i no sembla que tingui més família ni coneguts, a part d’una amiga de l’escola. Mare i filla tenen una bona relació, però això no impedeix que la Caitlin es trobi molt sola, que tingui una por tenallant a perdre la mare, únic punt de suport, en qualsevol moment, i que necessiti més components en aquest univers tan reduït.

Aquesta fràgil bombolla de les dues es trenca amb l’entrada de la Shalini, l’amiga de la Cailtin, que li desperta el desig i la sexualitat. Però el detonant es  produeix quan la Caitlin coneix a l’aquari a un senyor gran, amb qui comparteix la passió pels peixos, que es converteix en amic seu i que resultarà ser el seu avi. Un avi que ella no coneix, el pare de la Sheri, que va abandonar-la quan més el necessitava i que odia (perquè l’estimava) amb totes les seves forces. A partir d’aquest moment, la Sheri es converteix en una bomba d’odi. Tota la ràbia acumulada durant anys i anys del que no hauria d’haver estat la seva vida, l’amargor sedimentada, ara li explota en forma d’ira. Que dura i que cruel la manera que té d’ensenyar-li a la Caitlin el seu patiment passat i com vol la convèncer (ratllant l’abús) perquè rebutgi el seu avi. La Sheri es comporta com una  nena, potser com la nena que no va poder ser (però malvada), i ho fa pagar a la Caitlin, que l’únic que vol és poder estar amb ell, un home amable i que l’estima i que no li ha fet cap mal. L’avi no intenta defensar-se de les acusacions de la Sheri, n’assumeix la culpa. No es justifica, només aspira al seu perdó.

Vann ha aconseguit atemorir-me amb el personatge de la Sheri, però no me l’acabo de creure. A partir d’aquesta desconfiança que ha començat amb ella, se m’ha anat estenent cap a la resta de la novel·la. Per què no es relacionaven gairebé amb ningú? Mai la Caitlin va intentar indagar en la vida de la seva mare? I la Sheri, que al principi sembla una persona centrada i que amb la irrupció del seu pare es desequilibra del tot, com ha pogut contenir fàcilment tota aquesta rancúnia que ara la podreix? Per què la mare de la Sheri va actuar així amb ella? Per què la Sheri té aquest rebuig tan exagerat, fins i tot violent amb la relació de la Caitlin i la seva amiga? Se’m fa poc creïble.

Em sap greu perquè m’ha agradat l’escriptura de Vann, autor que no coneixia, i la història és potent.Té alguns fragments fins i tot poètics. Els personatges de la Caitlin i de l’avi tenen molta força, estan ben construïts, però per a mi la història s’ha quedat curta en versemblança i els tempos són desproporcionats. Li dóna un pes específic important (massa pàgines, sembla que s’hi recreï) en explicar la ira i l’odi provinent d’una situació injusta i que ha produït un dany que sembla irreparable (si el dany és irreparable, és possible el perdó?), però se salta explicar-nos el perdó. M’han faltat converses de pare i filla. Tinc la sensació que ha fet trampes i s’ha saltat la part difícil, que ha tirat pel dret.

Fins i tot podria agradar-me el final,  si l’hagués tallat amb la Cailtin-nena de 12 anys i no amb la Caitlin-dona de 32. Per què Vann no finalitza la història molt abans? Quina necessitat té d’explicar-nos els anys posteriors així de passada amb tota la feinada del perdó resolta de cop i sense saber com s’ho van fer per perdonar-se? I van viure feliços... sí, però com ho van aconseguir? Tenim necessitat de saber que acaba bé la història? Tan ben explicada la ràbia, m’interessava que hagués desgranat el perdó tan necessari, sobretot per la persona que odia, per poder fer les paus amb el món.