Antología personal - Jaime Gil de Biedma

© Bocins Literaris

Títol: Antología personal

Autor: Jaime Gil de Biedma

Any: 1997

Visor Libros

Arran del grup de poesia ens introduïm en l’obra poètica de Jaime Gil de Biedma. Aquesta Antología personal és una tria del mateix autor que incorpora un CD amb alguns dels poemes recitats per ell mateix. Buscant més llibres, veig que la seva obra és molt breu, però malgrat aquesta concisió poètica, amb poques pàgines llegides ja s’endevina la seva grandesa com a poeta.

Gil de Biedma, fill de l’alta burgesia barcelonina i simpatitzant dels ideals de les esquerres, és un poeta que admiro per la seva intel·ligència i per la proximitat que ofereixen els seus versos. Acosta la seva poesia a un to col·loquial i directe. Vol reconciliar el llenguatge parlat amb l’escrit en la cerca de l’ideal estètic. La seva poesia és intimista, és una poesia sorgida de l’experiència.

Tot i la sintonia amb una classe diferent a la dels seus orígens i que en alguns dels seus poemes s’acosta a la temàtica social i política, com ara a En el Castillo de Luna i El arquitrabe, la seva no és una poesia que es pugui classificar com a social. Els temes que bàsicament el preocupen, i per això en fa poemes, són de caire més personal. Entre ells, trobem poemes sobre la dificultat de poder ser qui realment se sentia que era, de forma lliure, sense complexos ni hipocresies (ser homosexual a Espanya als anys 50 no devia de ser gens fàcil), poemes sobre el pas del temps i l’acceptació de la manca de bellesa i salut com a procés natural, el conegut poema No volveré a ser joven i també Himno a la juventuden són bons exemples, poemes sobre la transformació i envelliment de la persona estimada i de la relació de parella de Canción de aniversario i de Vals de aniversario.

S’atreveix a desgranar la complexitat de mantenir una relació amorosa al llarg del temps i com conjugar l’amor amb la promiscuïtat (ell en diu treballs d’amor dispers). Com a mostra, el genial poema Pandèmica y celeste, on aplega l’amor carnal amb l’amor espiritual i es demana qui dels dos amants és més infidel: l’amant promiscu que és honest a la imatge ideal original que ara busca en altres cossos, o bé l’amant fidel que enganya constantment a l’original per estimar el cos i esperit de la seva parella transformat pel temps i que cada cop té menys a veure amb la persona de qui es va enamorar. Quan convivim amb una persona durant un temps llarg i continuem estimant-la, és pel fort record de l’amor original (del que era o del que érem) o és perquè anem adaptant l’amor en el temps, traint diàriament el record inicial i fent cessions contínues als canvis? Ens enamoraríem ara de la mateixa persona, essent qui hem esdevingut? (tant la persona estimada com un mateix). Interessantde pensar, però només una estona.

Un dels temes més desgastadors per a ell és la càrrega de la persona en què s’ha convertit i que potser no voldria ser i ens la descobreix a Contra Jaime Gil de Biedma. Gil de Biedma té una sèrie de poemes pòstums que no ho són realment doncs va ser ell en vida que els va catalogar així. Després d’una depressió i intent de suïcidi volia fer net amb el Gil de Biedma d’abans i li escriu com si s’hagués mort, per desfer-se’n. No li agrada la vida que ha estat portant, però el cert és que tot i intentar enterrar-se i renéixer novament, les crisis personals van continuar, apartant-lo de l’escriptura durant els últims 16 anys de la seva vida. Una veritable llàstima que hagués perdut les ganes de continuar comunicant-se amb el món i amb nosaltres, els seus lectors.