22/12/17

El eterno marido - Fiódor M. Dostoievski


© Bocins Literaris
Títol: El eterno marido
Títol original: Ве́чный муж
Autor: Fiódor M. Dostoievski
Traducció: Juan López-Morillas
Any: 1870
Alianza Editorial


Tot i que El eterno marido de Fiódor M. Dostoeivski no té la força de Crim i càstig, si penso que aquesta novel·la va ser escrita en tan sols tres mesos, és una obra molt ben aconseguida amb uns personatges potents com ens té acostumats aquest rus imprescindible.

La història està narrada sota el punt de vista de Velchaninov, un home vanitós i donat als excessos, proper a la quarantena, que viu a Petersburg i al qual se li comencen a despertar remordiments de no haver obrat del tot bé a la vida simultàniament a l’aparició d’un senyor que sembla seguir-lo. L’home  resulta ser Trusotski, un antic conegut que fa nou anys que no veia després que Velchaninov mig fugís de casa de Trusotski on havia viscut durant tot un any mentre es feia amant de la seva dona avalat per la ignorància de l’innocent marit.

Trusotski li explica que la seva dona ha mort fa tres mesos i que ha descobert que li havia estat infidel amb altres homes després de llegir unes cartes compromeses que la difunta guardava. Aquesta troballa li ha capgirat la vida tranquil·la i ha deixat que l’alcohol el governi a partir d’aleshores per suportar-la. En cap moment li diu directament a Velchaninov que sap que ell també havia estat un dels amants de la seva dona, però li va llançant indirectes subtils. Juga amb no dir-li tot el que ha descobert. Velchaninov no suporta aquesta forma de fer i voldria que el seu adversari li aboqués la veritat directament a la cara. Com que dubta de si realment ho sap, ell tampoc diu res i es va posant cada cop més nerviós. Dostoieski fa que amb aquesta exposició de fets entelats, el lector a la primera lectura també dubti del què sap en Trusotski, però si rellegim els diàlegs ens adonem que totes les seves paraules són dites cautament però a propòsit per despertar el recel a l’altre.

Trusotski, malgrat que es voldria venjar de Velchaninov, li preval l’admiració que sentia (i que encara sent) per ell, i fa que tot intent de rescabalar-se quedi ridícul. A més, disposa una carta amagada: Liza, la filla que ell creia pròpia, però ara sap que és filla de l’altre. Una filla abans estimada, ara convertida en la prova diària de la traïció que ha patit. Una nena a la qual Velchaninov quan descobreix que és filla seva, com si el món se li il·luminés de cop i volta, voldrà aferrar-se prometent-se una nova vida de redempció. Però el que li molesta realment a Trusotski, i aquí gaudim d’alguns fragments on Dostoeivski combina la tragèdia amb la comèdia, no és realment que la seva dona li hagi estat infidel i a més  descobrir que la seva filla estimada és filla d’un altre home, sinó haver-se’n assabentat. A Trusotski ja li estava bé ser un marit confiat. Voldria haver seguit així. Li incomoda que se li hagi desordenat la seva vida. Li molesta saber la veritat. De fet, Trusotski voldria perdonar, es mor de ganes de perdonar, però és tan pocatraça en l’intent, que a Velchaninov se li manifesta un sentiment barreja de compassió i menyspreu que fa que l’altre se senti amb més ganes de venjança i s’evidenciï encara més la seva incapacitat per dur-la a terme.

Dostoievski en aquest llibre toca la infidelitat molt per sobre. El que li interessa a l’autor és la confrontació entre els dos homes mitjançant la creació del personatge de l’etern marit, un personatge que ha nascut per ser marit, que no pot estar sol, que vol una vida plàcida encara que falsa. I el contraposa amb el personatge de Velchaninov, el típic seductor que no pot evitar captivar les dones dels altres, siguin amics seus o no. L’autor ens mostra mitjançant els protagonistes tendenciosos de la seva novel·la com és de difícil (per no dir impossible) escapar-se d’un mateix i de la condició que cada un de nosaltres ens hem assignat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada