Walden o la vida als boscos - Henry David Thoreau

© Bocins Literaris

Títol: Walden o la vida als boscos

Títol original: Walden or the life in the woods

Autor: Henry David Thoreau

Traducció: Anna Turró i Armengol

Any: 1854

Símbol Editors

Walden o la vida als boscos  de Henry David Thoreau és un assaig basat en l’experiència del filòsof després de viure al bosc durant poc més de dos anys a una cabana construïda per ell a tocar del llac Walden (i només a una milla de Concord, la seva ciutat) a les terres de Ralph Waldo Emerson, conegut transcendentalista nord-americà i mentor seu.

Thoreau escriu sobre ell perquè és sobre qui més sap i té molt present que la seva vida només serveix per a ell, en cap cas no vol donar consells. Es refugia al bosc amb la idea d’abandonar les coses supèrflues i per aventurar-se a la vida. Per a ell la simplicitat i la senzillesa són dos valors imprescindibles, i potser únics, per gaudir de la vida. Qüestiona el progrés si no té la motivació de fer-nos millors o bé ajudar-nos. Es posiciona en contra la moda, el luxe i les coses innecessàries. És crític amb el sistema de vida, segons ell erroni, que l’home occidental ha adoptat i pretén viure lliure, sense compromisos i sense possessions. Ens diu que al bosc, a diferència de les grans ciutats, no ens podem sentir sols, que la natura sempre ens rep mentre que nosaltres, humans desagraïts, només en cerquem el guany.

A prop de Walden, el filòsof es dedica a observar la vida de la natura, sobretot la vida animal però també ens desespera, més que entretenir-nos, amb les descripcions de tres pàgines sobre el color del llac, la formació de glaç, les bombolles del gel o els seus balanços d’ingressos i despeses. Bàsicament ens explica el seu dia a dia i els pensaments que ha generat durant aquesta temporada fora de la ciutat. Aprofita la millor hora del dia, el matí desvetllador de pensaments, per a la lectura dels clàssics. Ens parla de la importància de triar bé els llibres que llegim i ens indueix a voler aprendre i estudiar durant tota la vida. Ens pregunta sobre la falsa hospitalitat, més pendents de presumir i mostrar les nostres cases, que no d’acollir de forma sincera a aquells que hostatgem. La casa ha de ser sinònim de companyia i conversa i ens recomana allunyar-nos de les amistats massa fàcils i també de la hipocresia i la falsa bondat.

Thoreau aparentment autosuficient gràcies a la pesca, la caça i al cultiu de fileres interminables de mongetes, el cert és que sovint complementa la seva dieta magra, amb visites freqüents a casa dels seus parents a Concord, i un cop saciat l’estómac i empatxat de companyia humana, torna al seu refugi boscà per gaudir de tardes de pluja dins la cabana o passejos a la deriva amb la barca pel seu llac estimat. Mentre viu al bosc, Thoreau viu el present de forma plena.

Conclou sàviament dient que hem d’acceptar i viure la pròpia vida sense esquivar-la ni menysprear-la, que ens hauríem d’explorar millor a nosaltres mateixos abans que dedicar-nos a voltar pel món, que no deixem de perseguir els nostres somnis i que resguardem els pensaments més que no les propietats.

Els primers capítols m’agraden força i el llegeixo amb ganes, però conforme avança, se’m fa llarg i em costa no deixar-lo. Reconec que no tinc un bon moment lector per causes externes al pobre Thoreau i potser li faig pagar a ell, però trobo que abusa de les metàfores. Em carreguen. Cap a la meitat de l’assaig, com un punt d’inflexió, Thoreau es comença a contradir perquè després d’haver fet un cant a la salvatgia, se li desperta amb força la seva part puritana i es manifesta contra els plaers sensuals, defensant la castedat i el control de les passions mitjançant la dedicació al treball com a eina per aconseguir la puresa. Però clar, que ho recomani ell que s’agafa dos anys sabàtics, no li dona un marge de credibilitat gaire ampli. Alguns capítols, sobretot els finals, se’m fan prescindibles. Em sap greu sobretot perquè tenia expectatives altes; de fet, m’hagués comprat tota la seva obra després d’haver llegit Caminar. Al acabar Walden he tingut una mica la sensació d’engany, malgrat això, no puc descartar que en part hagi estat culpa meva així que no refuso tornar a Thoreau més endavant. Agafar distància per tornar-ho a intentar, i és que el seu assaig Desobediència civil és massa temptador per no anotar-lo a la llista de lectures futures.