L'agulla daurada - Montserrat Roig

© Bocins Literaris

Títol: L’agulla daurada

Autora: Montserrat Roig

Any: 1985

Edicions 62

Escullo L’Agulla daurada de la Montserrat Roig sabent tan sols que l’assaig parla de Rússia, motiu més que suficient per a mi. No sé que tracta del setge nazi de Leningrad fins que ho llegeixo a la contraportada. De fet, el setge és l’origen d’aquest llibre. L’any 1980 una editorial de Moscou va convidar durant 2 mesos a Roig per tal que escrivís sobre aquest terrible succés que va tenir lloc a Sant Petersburg del 8 de setembre del 1941 fins el 27 de gener del 1944.

El llibre es divideix en tres parts. A la primera part, El segon Rasputin, l’autora descriu l’arribada a Moscou i l’impactant bonica plaça Roja així com la bellesa sanguinària de l’església de Sant Basili feta construir per Ivan el Terrible i el qual feu arrencar els ulls dels artistes que la idearen per evitar-ne la còpia. A la capital, Roig es troba amb Nikolai, un seductor pocatraça que veu espies arreu i que serà el seu primer intèrpret. Més endavant haurà de recanviar-lo per la seva tendència a l’exaltació nerviosa i per una addició a l’alcohol que dificulta a l’escriptora l’accés als entrevistats. De Moscou es dirigeix a la ciutat que Pere el Gran va alçar del no res i a la qual li va posar el seu nom, Sant Petersburg (Leningrad en l’època del setge i durant la visita de Roig). L’autora es desempallega sempre que pot de Nikolai per visitar la immensitat d’una ciutat que potser el món globalitzat actual ja ha fet desaparèixer i té la sort d’experimentar les seves nits blanques. Roig admira els escriptors russos, s’imagina històries mig verídiques sobre el museu Ermitage durant el setge, es deixa fascinar per la història de Rasputin i descobreix la gran diversitat del poble rus.

A la segona part, Petersburg, mentre Roig espera en Valeri, el seu nou intèrpret, es va enamorant de la ciutat. Es perd pels carrers on Dostoievski va viure i en els quals va situar les seves novel·les, passeja amb barca pel poderós riu Neva, gaudeix la desbordant i fúnebre simfonia de Xostakóvitx dedicada al bloqueig de la ciutat. Dedica força pàgines, arran de la visita a la casa-museu del gran poeta Puixkin, a endinsar-nos en la vida d’aquest personatge incòmode que despertava a les multituds i a l’autoritat despòtica dels tsars, i el qual va morir jove, seguint el destí marcat dels poetes russos, defensant el seu honor i el de la seva bellíssima esposa. Davant l’escultura d’Eros i Psique al Jardí d’Estiu, Roig s’identifica en la desobedient Psique perquè com ella, vol saber. Ara que ja coneix les pedres de la ciutat, està preparada per conèixer la gent que va patir el setge.

La tercera part, titulada Les criatures de l’infern aglutina els testimonis d’aquells que eren infants durant el llarg setge a Sant Petersburg, ciutat anhelada pels alemanys per la seva privilegiada situació terrestre i marítima. Alemanya veient la dificultat de guanyar el territori rus, va encerclar la ciutat atemptant contra la població civil deixant-la morir de gana. Durant els 951 dies de setge van morir més d’un milió de persones i la salut dels supervivents va quedar malmesa la resta de la seva vida a causa de la fam patida. Roig, mitjançant entrevistes i compilació de documents, ens descriu el setge des de l’esperança moguda per treball sorgit de la col·lectivitat i el coratge: la imaginació per aplegar menjar d’on fos, la desaparició de la família tradicional per grups més amplis per tal  de sobreviure, l’evacuació de persones per la “carretera de la vida” en què es convertia el llac Làdoga quan el gel ho permetia; però també la bogeria de l’individualisme. Posa la pell de gallina imaginar-se els trineus infantils carretejant cadàvers que no podien ser enterrats per manca de forces.

L’admiració i l’estima que Roig mostra pel poble rus s’encomanen rere les pàgines d’aquest llibre. Un llibre a mig camí entre un llibre de viatges i un reportatge periodístic amè i entretingut malgrat la temàtica esgarrifosa. Tot un mèrit de l’escriptora.