31/5/18

Teoria King Kong - Virginie Despentes (BL-82)











Títol: Teoria King Kong
Títol original: King Kong Théorie
Autora: Virginie Despentes
Traducció: Marina Espasa
Any: 2006
L’Altra Editorial


Em regalo Teoria King Kong de la Virginie Despentes recomanada per una de les meves llibreteres. No conec l’autora, però veig que aquest assaig ven perquè està traduït al català i al castellà per diferents editorials, i això que l’assaig no és nou doncs va ser escrit el 2006. Em pregunto si és un fet casual o forma part d’una subtil manipulació de venda perquè el feminisme està de moda (encara que no el practiquem a consciència).

Només començar, el to que empra Despentes és contundent. És com si ens anés despertant a bufetades per espolsar-nos totes aquelles afirmacions enquistades, inercials i gratuïtes d’alguns temes sobre els quals opinem i no tenim idea. Ella ens en parla des de dins, amb un llenguatge directe i sense complexos.

Com a divisa d’aquest manifest feminista, l’autora assenyala que escriu per a totes les dones, però sobretot per a aquelles que s’allunyen del prototip de la inexistent dona ideal. Repassa la insuficiència del que ha estat la revolució feminista dels anys setanta ençà i es demana, i ens demana, per què l’hem desaprofitada. Despentes comença plantejant-nos contradiccions que les dones adoptem tant a nivell individual com col·lectiu, fent una crítica esmolada a la submissió a l’estètica i per haver-nos aprofitat més de les polítiques socials, que promouen l’experiència maternal, i no haver lluitat per una paternitat més activa. Carrega contra aquells homes que se senten abandonats per les seves dones saturades de feina i les fan responsables de la seva infelicitat en lloc d’atacar el causant real: un sistema capitalista-roba-temps que se segueix potenciant. Remarca que l’única garantia que sempre ha donat llibertat és la pecuniària i que la dona ha de tenir independència econòmica per no estar oprimida.

Despentes ens explica la violació que va patir quan tenia 17 anys i a través d’ella exprimeix un tema que fins ara s’ha tractat com si fos una cosa excepcional i esporàdica. Analitza el doble joc ancestral d’una cultura castradora, que no ensenya a les dones a defensar-se i alhora les estigmatitza fent-les vulnerables. Crida a dir les coses pel seu nom, a no amagar-ho com si fos una vergonya i qüestiona per què la societat accepta millor el trauma d’una dona violada que la seva recuperació. Ho defineix com un problema social i polític i no individual (pensem en les violacions col·lectives durant les guerres). Ens incomoda i revolta al parlar del risc inherent a ser violades lligat al fet de néixer dones i que hem d’assumir si volem viure en llibertat.

Des de la seva experiència passada i ocasional, tracta el tema de la prostitució com el de l’únic proletariat que preocupa a la burgesia. Ens parla de la importància i la força que pren el cos desitjat, però també de les misèries, les fragilitats i solituds dels clients. Es pregunta per què només es mostra la cara sòrdida de la prostitució, per què per protegir la cèl·lula familiar clàssica s’amaga la sexualitat en la foscor i per què les prostitutes són etiquetades mentre que els clients no ho són. Ens obliga a pensar si estem d’acord o no amb la seva legalització i ens fa anar una mica més enllà amb tot allò que en podria derivar, des de la professionalització a la reglamentació d’uns estudis per assolir una feina regulada com una altra (sí, sí, hi podríem estar d’acord, però... la voldríem pels nostres fills o filles? I per què dubtem més si fossin filles que fills?) i ho completa amb la visió descarnada del matrimoni com un contracte mercantil amb competència.

D’aquí, ens condueix cap a la sexualitat femenina, reivindica que la dona pugui gaudir del sexe sense traves morals ni sentiments, deslligant-lo (si vol) de l’excusa de l’amor. Exigeix poder decidir de forma individual i lliurement què és digne i què no ho és, sense interferències ni judicis aliens. Ens presenta el despertar del desig femení (com si abans dels anys 50 no hagués existit mai), reclama que es  retorni a la dona el domini del seu orgasme sense el lligam d’una participació masculina ni l’imperatiu de la seva consecució i trenca una llança a favor de la silenciada masturbació femenina. Denúncia la no difusió de la literatura pro sexualitat femenina i les dificultats que ha tingut com a dona escriptora i com a directora de cinema. Virginie, que durant un temps va intentar renegar de la seva naturalesa per adaptar-se a un rol més tradicional, ens aconsella, arran de la seva experiència, viure d’acord amb allò que som, siguem el que siguem. En un capítol atrevit, defensa la pornografia com a element alliberador i alleujador per equilibrar la diferència entre el deliri produït pel desig que ens infiltren i bombardegen per tot arreu i la sexualitat real, que hem de reprimir o domesticar. Però proposa una pornografia de més qualitat i més àmplia, que no sigui patrimoni només de l’home.

Cap al final, Despentes adopta un to agressiu que em molesta una mica, tot i això no oblido el seu origen punk-rock i la duresa de la seva vivència personal, que el poden explicar. Quan generalitza i agrupa conductes de gènere, no hi puc estar d’acord. Potser m’equivoco, però em nego a reduir-ho a una guerra de sexes. Hem de lluitar conjuntament, i això l’autora també ho exigeix. De la mateixa manera que les dones hem de continuar la revolució contra la imposició dels cànons femenins i la servilitat, els homes han de rebel·lar-se contra el llast de la virilitat que arrosseguen des de temps immemorials. S’han d’enfonsar arquetips. Amb tot, és un assaig molt recomanable i si fos professora d’institut el faria llegir als meus alumnes. Fa pensar, repensar i discutir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada