El orden del día - Éric Vuillard

© Bocins Literaris

Títol: El orden del día

Títol original: L’ordre du jour

Autor: Éric Vuillard

Traducció: Javier Albiñana Serain

Any: 2017

Tusquets Editores

El orden del día d’Éric Vuillard s’inicia amb la descripció d’una reunió real que va tenir lloc el 20 de febrer de 1933 al Parlament alemany presidit aleshores per Göring, el fundador de la Gestapo, amb els vint-i-quatre empresaris més representatius del país per conèixer Hitler. Aquest els urgeix a acabar amb la incertesa econòmica, disminuir l’amenaça comunista i suprimir els sindicats. Les eleccions s’acosten i el partit nazi necessita finançament per la campanya electoral. Després de la reunió, els diners seran aportats pel poder empresarial a canvi d’una promesa d’estabilitat del país.

Vuillard fa un primer salt en el temps i ens trasllada fins al novembre del 1937, a casa de les potències estrangeres, teòricament adversàries del règim nazi: França i Anglaterra. Ens mostra el fracàs de la seva política d’apaivagament amb les visites de cortesia a una Alemanya que ja se sabia imparable. D’aquí, ens portarà al febrer de 1938 a les portes de l’Anschluss, l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, amb l’entrevista de Schuschnigg, l’autòcrata canceller austríac, amb Hitler que vol que s’autoritzin les idees nacionalsocialistes i s’amnistiïn els presos nazis. Dies després l’exèrcit alemany començarà les maniobres d’intimidació i aconseguirà un nou canceller nazi per a Àustria. Mentrestant, Europa prioritza la diplomàcia a les raons d’estat i gira el cap a una altra banda. La invasió d’Àustria és una operació lenta i sense ordre, malgrat que l’exèrcit alemany s’ha venut com un dels millors del món gràcies a la propaganda del règim. Les imatges d’arxiu, segurament manipulades, del poble austríac que espera amb impaciència l’entrada de l’exèrcit amb somriures contrasten amb l’onada de suïcidis que tingué lloc en aquelles dates i les detencions dels opositors. Resignades, mig any més tard, França i Anglaterra venen Txecoslovàquia a Hitler a preu de saldo. Acabada la guerra, les vint-i-quatre empreses continuaran tenint immenses fortunes. El finançament inicial es va transformar en un quid pro quo doncs van disposar de mà d’obra gratis extreta dels camps d’extermini. L’any 1958 intentaran rentar-se la cara amb miserables indemnitzacions als supervivents.

La novel·la de Vuillard, que es podria catalogar com un assaig ornamentat de llenguatge literari, és com la seva prosa: dura, breu i seca. A l’escollir fragments de la història separats en el temps, sense una continuïtat, m’ha fet la impressió d’esborrany i crec que hagués preferit que aprofundís més en cada un dels moment puntuals que descriu. Tot i així, és un bon llibre de denúncia i que remou la consciència. Més que l’horror nazi, explica la vergonya: la d’Àustria, per acceptar l’annexió al Tercer Reich; la de les potències estrangeres, per mig avenir-se a l’expansió alemanya sense actuar; la de la dels empreses que van propiciar l’ascens del nazisme i que en l’actualitat continuen formant part del poder mercantil; i la nostra, que adquirim els seus productes i serveis perpetuant uns imperis econòmics inhumans i explotadors.