Es perd el senyal - Joan Margarit

© Bocins Literaris

Títol: Es perd el senyal

Autor: Joan Margarit

Any: 2012

Proa

M’acosto a les vacances tan cansada que no em veig capaç d’endegar cap aventura literària nova i em refugio en les relectures, a poder ser poètiques i d’algun autor al qual tingui una especial estima i conegui de fa anys. És així com retorno a Es perd el senyal del Joan Margarit.

L’autor en aquest poemari tracta els records com aquelles essències del passat que ens conformen la vida diferenciant els fets viscuts, certs i objectius, dels veritables per a nosaltres, que són els records. Amb l’experiència adquirida d’un home en plena vellesa, lliga les seves vivències de nen i és ara que les comprèn, establint un nexe entre els començaments i els finals de la vida. Temes com la vellesa i el cansament, l’espera de la mort, l’amor en les seves manifestacions més doloroses, la pèrdua de la gent estimada, la soledat, la resignació, la decepció, la compassió i l’amistat, entre d’altres, ens fan companyia. Llegint Es perd el senyal trobo que Margarit és un home que no tem la mort, que estima la vida però sense aferrar-s’hi amb desesper. Sembla que se’n vagi desprenent a poc a poc.

La poesia de l’autor, igual que la seva mirada sàvia, t’exigeix cercar el camí de la veritat que és el camí que ha de menar la veritable poesia. Una veritat que pot ser aspra i dura, com els seus poemes, però banyats d’empara per als seus lectors. Perquè com ens ensenya el poeta, la poesia és una de les poques eines que tenim per gestionar la tristesa.