![]() |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Tres maestros (Balzac, Dickens,
Dostoievski)
Títol original: Drei Meister
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Joan Fontcuberta Gel
Any: 1921
Acantilado
Tres
maestros (Balzac, Dickens i Dostoievski) de
Stefan Zweig són tres assajos reunits en un sol volum. Zweig escull aquests
escriptors respecte a altres contemporanis perquè els considera els grans novel·listes del segle XIX, entenent com a
novel·lista (a diferència d’un autor de novel·les), a aquell geni que és capaç
de construir el seu propi cosmos i les seves pròpies lleis. Per a l’assagista,
els tres mestres ho van aconseguir totalment, cada un d’ells en tres esferes
diferenciades: Balzac, en la societat; Dickens, en la família; i Dostoievski, en
el jo i el tot. Aquest triple assaig, ens avisa Zweig, no és una introducció a
les obres dels novel·listes, sinó que pressuposa al lector un coneixement
d’aquestes. Si tenim en compte el nombre de pàgines dedicades a cada un d’ells,
veiem clarament que Zweig té una especial predilecció pel mestre rus.
Començant per Balzac, Zweig
ens presenta un home marcat per l’inici de l’imperi napoleònic. L’escriptor
neix quan el conquistador emergeix al poder i aquest li serveix de guia per al
seu caràcter ambiciós. La seva pretensió és comprimir totes les tipologies
humanes i fer-ne formes pures que recull en la seva Comèdia humana. Simplificar el món, però guanyant intensitat. Com
ell, els seus personatges són ambiciosos, lluiten en societat, es modelen en
mans del destí, s’aferren fortament a una única il·lusió a la vida. Són
monomaníacs que es lliuren a una passió desbordant que sotmet a la resta,
fent-les secundàries i per a les quals els protagonistes són del tot ineptes.
La seva obra no té un pla predefinit i se l’ha de mesurar per la seva immensitat
repartida en els més de 80 volums. Balzac, que fa l’efecte de disposar de tots
els coneixements de la vida degut a la seva gran habilitat com a observador, és
capaç (segons Zweig) de perdre’s en les seves novel·les que semblen més aviat provinents de la màgia que no d’un esforç de
treball.
Zweig, admira Dickens i ho fa
palès en l’assaig, però també odia la moralitat anglesa, en la qual
s’emmirallava el novel·lista, i per això és potser l’autor menys representat
del tres. Zweig el descriu com un escriptor prudent, símbol de la burgesia i
l’Anglaterra victoriana que l’adorava, que creix en una època en la qual les
heroïcitats ja han passat. Geni visual, descriptiu, precís i minuciós;
reprodueix el que veu, però li manca brutalitat. Els seus personatges són
planers i moderats, desitgen la comoditat per sobre de tot i no volen canvis ni
revolucions. Dickens descriu la vida, no fixant-se en la realitat, sinó
filtrada, com si l’hagués d’explicar als nens. El mèrit de l’anglès, per a
Zweig, és haver descobert la poesia en la prosaica quotidianitat, creant una
mirada clara, neta i amb un humor que guanya la mentida de la seva literatura. Tot
i que les seves novel·les no disposen de la força dels altres mestres, Dickens
és extensiu i incrementa l’alegria d’aquells que el llegeixen.
Finalment, arribem al món
místic i primitiu del desmesurat Dostoievski, autor que ni ens ajuda ni ens
dona la mà per acostar-nos-hi. Només l’experiència ens hi pot dur, assegura
Zweig. Llegir-lo és haver de conviure amb la por i la grandesa; no poder
descansar mai. Dostoievski excedeix els límits, busca la intensitat i la
dualitat. Li encanta el contrast i analitzar completament els sentiments. Els
seus personatges, vertiginosos i gens harmònics, són éssers volcànics que es
llencen a tots els abismes per després poder ser redimits. Dostoievski, amb gran
perícia, ens transmet com són, no per les descripcions que en fa, sinó pels
discursos que pronuncien, fent-ne personatges massa veritables. Zweig el defineix com un hiperrealista cercador
de l’infinit amb una agudesa visual extraordinària. Un savi coneixedor de
l’ànima humana, lluitador i vencedor del patiment que el persegueix durant tota
la seva vida i que ell transforma en bellesa.
Després de llegir l’assaig i
un xic influïda per Zweig, sento curiositat per un Balzac que encara no conec i
que em fa respecte a causa de l’extensió de la seva obra, mandra d’un Dickens el
qual no sé si faig tard per aproximar-m’hi, i la certesa, malgrat el neguit que
incorpora, de prosseguir amb Dostoievski.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada