Meditacions en el desert - Gaziel

© Bocins Literaris

Títol: Meditacions en el desert

Autor: Agustí Calvet Gaziel

Any: 1946-1953

L’Altra Editorial

En poc temps de diferència dos amics meus (i solvents lectors) que no es coneixen entre ells, em recomanen llegir Gaziel. Si ja tenia Meditacions en el desert a la llista de llibres pendents, ara clarament prioritzo el dietari en forma d’articles de qui va ser el director de La Vanguardia del 1920 al 1936. El llibre se situa després de la Guerra Civil, amb Gaziel retornat d’un exili que va triar perquè no es volia barrejar ni amb un bàndol ni amb l’altre. Ell, que se sent demòcrata i liberal, enyora la seva professió desapareguda sota el règim franquista. No pot escriure amb llibertat, així que escriu per a ell mateix des d’aquest desert on es troba. Aquestes meditacions solitàries, que van del 1946 al 1953, són fruït de les editorials que no pot firmar ni publicar enlloc. Les notes parlen sobretot de la situació a Catalunya i a Espanya, on també inclou altres temes. No les agrupa per temàtiques, sinó que les presenta per ordre cronològic.

Gaziel en els seus articles nonats critica la burgesia espanyola que no va agafar les regnes de la segona república ni va conduir la societat, tal i com va fer la burgesia de la resta d’Europa, deixant la feble república només en mans del comunisme i l’anarquisme; i que davant l’amenaça d’aquests, va actuar amb connivència amb els militars que van provocar el cop d’estat i la subsegüent Guerra Civil. Però sobretot ataca allò en què creia i que més l’ha decebut: les democràcies europees que havien de deslliurar Espanya de la dictadura un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial i la intel·lectualitat espanyola castrada que no s’atreveix a rebutjar el règim.

De les democràcies europees, és especialment implacable amb una Anglaterra que sempre va a la seva. Començant pel pacte de no intervenció amb França l’any 1936 quan decideix no ajudar al bàndol republicà (tot i que el bàndol franquista obté l’ajuda de l’eix totalitari Berlín-Roma), seguit de la por al comunisme emergent de la que serà la gran potència russa, que fa que s’aliï amb els Estats Units mantenint el dictador espanyol. Amb aquesta aliança, sacrifiquen als demòcrates espanyols (que esperen en va una salvació que no arribarà) per consolidar un govern feixista, una vergonya que entrarà a la UNESCO i firmarà concordats amb el Vaticà, però que els podria ser d’utilitat en cas d’haver de guerrejar contra els russos en un futur.

Entremig de les reflexions polítiques, va intercalant altres temes molt interessants, com ara la intel·ligència en front l’instint de l’home, la societat humana basada en les desigualtats, la infelicitat, la font de la sexualitat i la seva repressió antinatural, els móns contraris de la imaginació i la raó que porten a la humanitat a la grandesa però també a la misèria, entre d’altres. A través de les meditacions, el  periodista analitza la situació d’Espanya i la seva relació amb Catalunya sota una àmplia perspectiva històrica que deixa poc marge als canvis (una perspectiva que potser caldria en l’embrollada actualitat). Observa com l’Estat espanyol fa segles que copia amb èxit la mateixa estratègia i com Europa se’n manté sempre al marge si no hi ha un interès econòmic.  

L’any 1953, Gaziel no suporta més aquesta gran bufonada que és tot plegat. Se sent trist i desenganyat. Ell, que defensava que per escriure cal creure en alguna cosa, arribat el moment en què se sap abandonat pel món, deixarà d’escriure les seves meditacions. Gaziel va ser un intel·lectual honest i molt lúcid, humanista i catalanista compromès. El llibre està ple de dolor i decepció. És un llibre dur de llegir per a idealistes o somniadors, obliga a tocar de peus a terra i a lluitar per aconseguir un món menys dolent (no s’atreveix a pretendre’l millor), però sense caure en la ingenuïtat ni en la candidesa. És una lectura molt, molt recomanable i diria que forçosa per a aquells que es vulguin dedicar a la política.