La pesta - Albert Camus

© Bocins Literaris

Títol: La pesta

Títol original: La peste

Autor: Albert Camus

Traducció: Joan Fuster

Any: 1947

Edicions 62

La pesta d’Albert Camus és un altre llibre que he trigat massa a llegir-me. Aquest retard propicia que ara l’interès sigui major i l’agafo amb moltes ganes. En començar m’he d’adaptar a la catalanització dels noms dels personatges (només els noms, els cognoms es mantenen en versió original) que em molesta una mica perquè sona falsa i la trobo innecessària: Bernat, en lloc de Bernard; Joan en lloc de Jean... Per sort, el narrador prefereix anomenar als personatges pel cognom. Ara sí, i sense destorbs, m’endinso de ple en aquesta magnífica novel·la amb pinzellades filosòfiques.

La pesta està ambientada a la ciutat costanera d’Orà, a Algèria, als anys quaranta del segle passat. El jove metge Rieux assisteix amb incredulitat a l’aparició d’una epidèmia, que afecta primer a les rates i tot seguit als humans, amb una simptomatologia molt semblant a la pesta. Malgrat que les autoritats sanitàries són reticents a alarmar la població, davant la petició de la comunitat mèdica, acaben per aïllar la ciutat.

L’aïllament sobtat provoca casos de separació física dels éssers estimats. Respecte la resta de la població, els exiliats o presoners de cor, són uns privilegiats  perquè el seu patiment emocional emmascara la preocupació per la malaltia. En aquest estadi, els conciutadans no accepten la possibilitat que la pesta s’infiltri en les seves rutines i interessos (com si ho poguessin triar!). La gent es vol salvar individualment, tant els fa la resta, tant els fa la pesta. Quan els casos comencen a ser alarmants, esdevé la presa de consciència i la por, així com el desig de fugida. Alguns s’aferraran a la religió, altres a la violència i altres a l’esperança. En el punt àlgid de l’epidèmia, els destins individuals s’aniquilen i es fan col·lectius. La pesta esdevé rutina, adaptació i resignació. Acostumar-se a la desesperació d’un present sense esperances.

Camus aprofita per introduir el mite de Sísif (sempre recomençar de nou) així com l’absurditat de l’existència humana. L’autor se serveix dels personatges principals de la novel·la per representar les diverses maneres d’actuar de la població en una situació d’extrema gravetat, des de la solidaritat, l’honestedat, el sentiment de comunitat, la lluita pels ideals i per les persones, però també la no implicació, l’egoisme, el lucre davant la desesperació, els suborns, la insensibilitat i la indiferència. A part del treballador incansable Rieux, trobem l’altruista Tarrou que organitza la feina dels voluntaris, el religiós Paneloux que aprofita la pesta per sermonejar càstigs divins, l’escriptor perfeccionista i somiador Grand, el periodista Rambert cercador de la felicitat i l'oportunista Cottard.

Si busquem un significat filosòfic a la novel·la, què és realment la pesta de Camus? Podria ser la guerra mundial i per això predominen els personatges masculins? Podria ser la consciència o la vergonya de callar i de no actuar davant les injustícies? En petita o gran mesura trobem reflectides les accions de la nostra vida en els comportaments dels personatges. Sempre actuem així davant les pestes de la vida? S’ha d’estar a prop de la pesta, i veure-la, per poder ajudar de veritat? Camus feia una crida a la solidaritat humana, però no sembla que ens hagi servit de gaire. Els camps de quarantena del llibre remeten ineludiblement als camps de refugiats. Camps d’aïllament, camps d’oblit. Potser, com molt bé diu un dels protagonistes, tots estem empestats.