“Havia enraonat amb ell sense saber on queien les meves paraules, què se n'havia fet, de la mateixa manera que si hagués llançat pedres en un abisme sense fons. Que la persona a qui les adrecem les ompli en general d'un sentit que extrau de la seva pròpia substància i que és molt diferent d'aquell que havíem posat nosaltres mateixos a aquelles mateixes paraules, és un fet que la vida corrent ens revela perpètuament”

A l'ombra de les noies en flor II - Marcel Proust