“Puc dir que no vaig veure ni una espurna d'odi als ulls d'aquella gent, potser tan sols una intensa melancolia, i aleshores, ja quasi al final de la desfilada, quan arribàvem a la plaça de Maiakovski, vaig sentir una gran sensació de buit i una imperiosa necessitat de plorar. Aquelles persones eren com els nostres pares, eren com els nostres fills, eren com nosaltres”

L’esperit del temps – Martí Domínguez