Una cambra pròpia- Virginia Woolf

© Bocins Literaris

Títol: Una cambra pròpia

Autor: Virginia Woolf

Títol original: A Room of One’sOwn

Any: 1929

Traductor: Helena Valentí i Petit

La Temerària Editorial

Una cambra pròpia és un assaig divertit de la preparació d’una conferència que Virginia Woolf va donar sobre el tema “Les dones i la novel·la” en unes escoles universitàries per a dones. Està estructurat tot formulant els pensaments previs a la xerrada, amb un bon treball del que voldrà exposar i plantejat de forma molt amena. El seu estil és irònic, subtil i punyent. És un luxe tenir l’autora de conferenciant a través d’aquesta cuidada i bonica edició de la Temerària.

Segons Woolf o l’autora de l’assaig (que fa veure que no és ella i es posa un nom fictici) si una dona de la seva època volia ser escriptora necessitava una cambra pròpia i 500 lliures de renda anual. Independència econòmica i un espai íntim són les claus per poder crear.

En la primera part del llibre investiga què han dit els homes sobre les dones, perquè han opinat tant i de forma tan diversa, es pregunta perquè en moltes de les novel·les o escrits sobre les dones fets per homes s’hi pot llegir còlera entre línies, perquè en la literatura el novel·lista home ha enaltit o degradat la dona donant-li un paper del tot irreal, perquè s’ha tractat la dona com a objecte, com a ésser ideal.

En la segona part qüestiona què havia de fer una dona que volgués ser escriptora al segle XVI. Teoritza sobre la possibilitat que Shakespeare hagués tingut una germana amb els mateixos dots literaris que ell. Què se n’hagués fet d’ella? També compara escriptores que han escrit lliurement com Jane Austen o Emily Bronte, còmodes en la seva situació de dona, amb d’altres amb més potencial com ara Charlote Bronte. A aquesta li retreu que la seva literatura emani ràbia (per haver estat dona i no haver pogut tenir la mateixa llibertat que un home) o bé que en faci una defensa aferrissada; fet que ha provocat que la seva obra se’n ressenti.

Fa un estudi dels darrers segles i de l’aparició dels llibres escrits per dones. En fa una evolució com a dóna-ésser únic. Com ha anat canviant la literatura femenina? Què escriu la dona? En quin moment s’allibera de les presons del seu sexe que fa que no es noti en la seva escriptura? Escriuen diferents els homes i les dones? Defensa l’escriptura en llibertat, l’escriptura en la veritat, amb l’acceptació del subjecte femení sense ràbia, sense rancúnia. Un pas previ a l’alliberament.

S’atreveix a fer una teoria sobre l’ànima mig masculina-mig femenina. Demana que els escriptors haurien de ser capaços de reconciliar els dos jo abans de posar-se a escriure, fer-hi les paus i així poder escriure amb autonomia. L’escriptor o escriptora ha de mostrar l’experiència sencera, observar la realitat i no tenir por d’explicar-la. Finalment, fa esment de la importància de tenir solvència econòmica per poder escriure, siguis home o dona. Amb carències econòmiques difícilment ets pots dedicar a l’escriptura i posa exemples concrets d’escriptors coneguts per afirmar-ho.

I una curiositat: no sé si tenia gaire confiança que les seves deixebles adquirissin la independència econòmica necessària per escriure, el fet és que en el diari personal de la pròpia Woolf, el mateix dia d’haver fet la conferència de debò, l’autora va anotar que havia aconsellat a les noies beure vi, a part de disposar d’una cambra pròpia.