A repèl - Joris-Karl Huysmans

© Bocins Literaris

Títol: A repèl

Títol original: À rebours

Autor: Joris-Karl Huysmans

Traducció: Miquel Martí i Pol

Any: 1884

Edhasa

En Elretrat de Dorian Gray, s’esmenta l’existència d’un llibre groc misteriós que regalen a en Dorian i la lectura del qual encamina al protagonista a la perdició. Un llibre verinós segons Oscar Wilde... L’avantatge de les relectures és que sempre es troben coses amagades que s’havien passat per alt. Indago a les xarxes  (ara rai) buscant el llibre groc i em trobo (com en Dorian) amb un dels  llibres més estranys que segurament em llegiré, A repèl de Joris-Karl Huysmans, relegat als magatzems de les biblioteques i que mai m’hagués arribat a les mans per pròpia iniciativa. Em sorprèn gratament veure que la traducció és del Miquel Martí i Pol.

Huysmans, un francès contemporani de Zola, Balzac i Flaubert, està tip que els escriptors de la seva època adoptin el corrent naturalista i que pretenguin retratar la societat tal i com és, sotmetent la literatura al pensament i accions de la majoria, com si fos una sola peça. Huysmans es nega a acceptar que estigui tot fet i pensat. Per a ell, hi ha diverses i complexes tipologies de persones que no figuren en els llibres, però que existeixen i que per tant són també reals, i per aquest motiu crea en Jean Des Esseintes, el protagonista d’A repèl i probablement alter ego seu. Huysmans pretén abraçar tota la gamma de grisos i ho fa adoptant l’estil decadentista.

Si teniu curiositat de llegir-vos el llibre del Huysmans a l’espera de trobar una descripció detallada de plaers inimaginables i prohibits, deixeu-la reposar aquí, perquè en aquest llibre no els trobareu (com tampoc els devien trobar ni en Dorian ni en Wilde). Ara bé, si voleu conèixer la persona més excèntrica, estranya i misantropa, aleshores (i només sota la vostra responsabilitat) endavant! Perquè no és un llibre fàcil de llegir ni de continuar, però en Jean Des Esseintes és un personatge literari per recordar. Si com a poeta, en Martí i Pol em té guanyada, després de llegir aquesta complicada i impecable traducció aconseguida amb un llenguatge extremadament ric, se li suma la meva profunda admiració com a traductor.

Huysmans a la primera part explica breument com el protagonista ha arribat a desitjar l’aïllament del món i ens presenta en Jean Des Esseintes, un jove de l’aristocràcia benestant amb una infància marcada per un ambient poc afectuós, amb una mare malalta i un pare que fuig de la família, que es cria amb els jesuïtes que li donen llibertat d’acció i pensament, alimentant un esperit rebel i independent. En Jean es queda orfe de ben jove i, amb la comoditat heretada i un futur del qual no ha de preocupar-se, es converteix en un bon observador de la societat alhora que no té un interès clar per a res en concret, però sí una curiositat per a tots els plaers i vicis que l’allunyin del tedi i de la vida passiva que porta i que allarga fins arribar als 30 anys, moment en el qual se situa el llibre i en què en Jean decideix abandonar el món social, després d’haver experimentat tot allò que la vida parisenca li pot oferir, per recloure’s a una casa als afores de París isolat d’un món que ja no li aporta res de nou amb un matrimoni vell de criats encarregats de molestar-lo el mínim i fer tots aquells encàrrecs que puguin comportar una relació amb altres éssers humans. Allí Jean buscarà noves satisfaccions solitàries i extravagants mentre rememora (pocs) fets extrems que ha viscut i la manipulació no benèvola que ha exercit en algunes persones.

Però el Jean d’ara és lluny del Jean desfasat d’abans i del qual s’ha cansat. S’agafa als luxes més diversos i cars per gaudir-los ell sol i no compartir-los amb ningú i explica la seva vida actual als lectors pacients que avancem amb penes i treballs pel llibre. Detalla fins a l’avorriment com escull el color de les estances de la casa i la decoració de les parets, inverteix horaris portant una vida nocturna i fent àpats breus i refinats, enganya el seu intel·lecte simulant plaers ficticis i fruint de les quimeres que s’inventa, critica la natura que diu que l’home pot suplir amb escreix, rebutja el contacte amb els seus semblants que considera mediocres i incapaços de compartir els seus interessos per l’art i la literatura, es carrega als clàssics llatins que titlla de moralistes després de repassar totes les edicions úniques que composen la seva biblioteca d’enquadernacions especials i papers de varietats múltiples, desacredita tota la literatura catòlica (però que llegeix amb obsessió) i prediu la fi de la literatura francesa salvant Baudelaire i poc més. És un presoner de la bellesa estètica (capaç de fer xapar una tortuga amb pedres precioses només perquè li faci joc amb la catifa!) i un sibarita extrem que amb el seu gust delicat pot compondre melodies a la boca mesclant la infinitat de licors que posseeix. Es deixa seduir per quadres antics de la bella, cruel i ardent Salomé, dissenya decoracions caríssimes per simular la falsa sobrietat on vol viure, enveja el monopoli que té l’Església com a propietària de l’art mentre tem que la llavor de la fe fermenti i li faci trontollar l’escepticisme a on s’aferra, adquireix les flors més estrambòtiques de la natura, domina a la perfecció l’art dels perfums, viu viatges imaginaris entretingut per la seva imaginació desenfrenada que el paralitza i l’emmalalteix... Insuportable, desbordant, esgotador i immens. Tot això és Des Esseintes.

El tedi de Des Esseintes recorda l’spleen de Baudelaire, representant també del decadentisme i del simbolisme. Per què arriba al tedi etern una persona tan jove com al protagonista? Per què es cansa de la gent i de la repetició? És per la quantitat infinita de vivències o perquè té una capacitat d’observació més elevada que la resta i ja res el sorprèn? El tedi és evitable? És més un estadi intern, una disposició d’ànim que no pas una vida passiva el que el provoca? És pot allunyar evitant veure el “tot és igual” de les coses i cercar les petites diferències on deixar escolar les ínfimes escletxes de novetat?

Un conegut de Huysmans, exhaust, després de llegir-se el llibre li va diagnosticar a l’autor que només li quedaven dues opcions: o tirar-se un tret o llençar-se als peus de la creu. Va triar la segona. L’escepticisme de Huysmans va caure anys després d’escriure el llibre i ell es va convertir al catolicisme, religió que havia criticat amb fermesa.