Pobre gente - Fiódor M. Dostoievski

© Bocins Literaris

Títol: Pobre gente

Títol original: Бедные люди

Autor: Fiódor M. Dostoievski

Traducció: Fernando Otero Macías

i José Ignacio López Fernández

Any: 1846

Alba Editorial

Després de l’assaig d’en Zweig Tres maestros decideixo llegir-me  com a mínim un Dostoievski a l’any i si pot ser, intentant seguir un ordre cronològic i no de forma desordenada com he fet fins ara. Per això, trio la primera novel·la de l’autor rus, Pobre gente, que va publicar a fragments i amb la qual va aconseguir el vistiplau de la crítica i la fama al seu país. Amb l’esperança que alguna editorial catalana en faci una versió econòmicament més assequible doncs el mercat de segona mà de seguida enfila preus (aquesta l’edició no té ni deu anys i ja és impossible trobar-ne un exemplar nou), de moment la biblioteca em salvarà de la compra.

Pobre gente és una novel·la epistolar, entre Makar un funcionari que treballa copiant documents des de fa trenta anys i que ben just pot pagar-se una habitació on viure, i la seva veïna Varvara, una jove òrfena parenta llunyana seva, que intenta sobreviure fent de costurera. Les cartes abasten una correspondència que se centra en sis mesos. La relació entre ells dos no s’inicia amb les cartes, sinó que en elles es mostra una comunicació establerta al passat, a la qual no hi tindrem accés. Tampoc comptarem amb tota la informació (Dostoievski escriu com si hi hagués cartes perdudes) ni disposarem de les converses presencials que ells han compartit sense nosaltres, els lectors. Amb aquesta manera de fer, l’autor aconsegueix donar veracitat al conjunt.

Makar i Varvara tenen una relació afectuosa, de respecte i admiració, en la qual comparteixen penes i pensaments mentre intercanvien llibres i diners per alleujar la trista situació econòmica. Ell, davant la noia, s’atorga el paper de familiar protector, però n’està clarament enamorat. No es permet el luxe de reconèixer-ho i menys mostrar-ho obertament a la jove, així que es conforma amb aquesta relació veïnal, escrivint-se sovint i veient-se quan ell considera que no aixeca sospites al barri, tement sempre per l’honor de la noia. Ella troba un consol en l’amistat d’ell, se sent acompanyada, té algú proper amb qui comptar, però no vol veure en l’amic res més del que tenen. Ell és generós fins a la imprudència, somniador poc agosarat i amb tendència a un romanticisme embafador (sobretot quan es dirigeix a la noia tot sovint amb uns diminutius tan cursis que ridiculitzen al personatge). Contraresta el caràcter de la noia, d’un pragmatisme inusual a la seva edat (potser explicat per les pèrdues familiars de la seva adolescència), amb els peus més ben assentats a la realitat de la pobresa en què viuen.

Pobre gente podria semblar una novel·la d’amor, però és bàsicament una  novel·la social inspirada en El capote de Gógol, on Dostoievski exposa de forma crua i llastimosa la penúria i els problemes derivats que acompanyen als protagonistes (alcoholisme, humiliació, casament de conveniència, malaltia). En els moments en què Makar parla de la misèria, i s’hi recrea, és quan el llibre de cop guanya punts i es percep la força que té l’autor i que brillarà en novel·les posteriors.