La dona singular i la ciutat - Vivian Gornick

© Bocins Literaris

Títol: La dona singular i la ciutat

Títol original: The odd woman and the city

Autora: Vivian Gornick

Traducció: Josefina Caball Guerrero

Any: 2015

L’Altra Editorial

Un cop acabat Vincles ferotges de la Vivian Gornick, algun llibre que se’m devia fer urgent es va interposar (i tot seguit i ja sense miraments, van fer el mateix una vintena de llibres més) a la lectura de La dona singular i la ciutat. Endreçant, he recuperat la frescor i la ironia d’aquesta autora novaiorquesa.

A diferència del llibre Vincles ferotges, que va escriure’l passats els cinquanta anys i en el qual ens mostrava la tensa relació amb la seva mare mentre passejaven per Nova York; aquest segon llibre de memòries, Gornick l’escriu amb vuitanta anys i fa una sèrie de reflexions mentre segueix caminant per la gran ciutat (ara que està de moda el concepte flâneur, hi encaixa de ple) i ens fa partícips de les vivències i diàlegs amb els seus conciutadans. S’estima Nova York i enmig del caliu humà, on cadascú va a la seva, se sent acompanyada. Per a ella, el carrer és el seu medi, suporta millor la solitud a la ciutat que si visqués al camp. És una urbanita convençuda. S’identifica amb altres escriptors que es nodreixen de la variabilitat de la ciutat i que els ajuda a escriure. A Gornick li agrada interaccionar amb la gent i s’immisceix en totes les converses i situacions que pot. És una observadora nata i sol fer una anàlisi escrupolosa de les persones, inclosa ella mateixa. A aquesta alçada de la vida, es coneix molt bé.

Gornick parla sobre l’amistat i de la necessitat de veure’s i distanciar-se. Amb en Leonard, el seu millor amic, han aconseguit un contacte setmanal de trobades que els permet gaudir de l’amistat sense que se’ls faci una càrrega. Els dos tendeixen a ser molt crítics (a vegades la ironia se’ls acosta al cinisme, moment en què s’eviten fins que s’enyoren altre cop), comparteixen la lluita contra les injustícies socials i els encanta la vida a ciutat. Gornick desacredita aquelles amistats que només estan basades en el plorar o escoltar penes i encoratja les amistats sinèrgiques que deixen sorgir el millor d’un mateix en presència de l’altre. Per l’autora, tenir algú amb qui conversar endarrereix que la ment s’apagui i lamenta que en les residències d’ancians la gent sigui agrupada per edat o per xacres i no per afinitats intel·lectuals.

També fa revisió de la seva vida com a dona singular que no va voler seguir el patró de casar-se i tenir fills. Es recorda de jove pontificant sobre l’amor absolut i no volent-lo lligar a cap compromís, així com les promeses que es va fer de viure sola si no trobava l’home adequat (potser la seva insatisfacció permanent li ha fet trobar inadequats als homes, es diu ara). Amb els anys, ja no carrega contra el model familiar que volia destruir de jove, reconeix que com a dona singular també li ha estat difícil conjugar l’amor, tot i no tenir les rigideses del matrimoni. La seva manera de viure no ha estat ni millor ni pitjor que la de les dones a qui no volia assemblar-se. Tampoc ella ha acabat de trobar el seu lloc en el món.

La Gornick de La dona singular i la ciutat, uns trenta anys més tard, continua sent la dona, divertida, implacable i independent de Vincles ferotges amb qui em seria fàcil imaginar-me conversant (amb la tranquil·litat de no ser mare i filla) mentre passegem per Nova York.