“Los humanos nos defendemos del dolor sin sentido
adornándolo con la sensatez de la belleza”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero
30/7/17
“hasta hace apenas un par de décadas, el mayor
problema de la mujer occidental consistía en no saber vivir para su propio
deseo: siempre vivía para el deseo de los demás, de los padres, de los novios,
de los maridos, de los hijos, como si sus aspiraciones personales fueran
secundarias, improcedentes y defectuosas”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero
29/7/17
28/7/17
“la vida es tan tenaz, tan bella, tan poderosa,
que incluso desde los primeros momentos de la pena te permite gozar de
instantes de alegría: el deleite de una tarde hermosa, una risa, una música, la
complicidad con un amigo. Se abre paso la vida con la misma terquedad con la
que una plantita minúscula es capaz de rajar el suelo de hormigón para sacar la
cabeza. Pero, al mismo tiempo, la pena también sigue su curso. Y eso es lo que
nuestra sociedad no maneja bien: enseguida escondemos o prohibimos tácitamente
el sufrimiento”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero
27/7/17
“porque al perder la escritura perdí el nexo con
la vida. Sentía una atonía, una distancia con la realidad, una grisura que lo
apagaba todo, como si no fuera capaz de emocionarme con lo que vivía si no lo
elaboraba mentalmente por medio de palabras”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero
26/7/17
“Para vivir tenemos que narrarnos; somos un
producto de nuestra imaginación. Nuestra memoria en realidad es un invento, un
cuento que vamos reescribiendo cada día (lo que recuerdo hoy de mi infancia no
es lo que recordaba hace veinte años); lo que quiere decir que nuestra
identidad también es ficcional, puesto que se basa en la memoria”
La ridícula idea de no volver a verte. Rosa Montero
25/7/17
Poemes de l'Alquimista - Josep Palau i Fabre
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Poemes de l’Alquimista
Autor: Josep Palau i Fabre
Any: 1972
Proa
Proposo Poemes de l’Alquimista de Palau i Fabre al grup de poesia perquè en
una vetllada poètica van recitar un poema d’ell que em va fer d’esquer per voler
conèixer la seva obra. Palau i Fabre, a part de poesia, narrativa i teatre,
majoritàriament va escriure assaigs pictòrics. Va ser un important crític d’art,
incentivat per uns orígens artístics, i un especialista de l’obra de Picasso. Aprofitem
també que és el centenari de l’autor. La portada que ha escollit Proa, El jardí de les delícies de Bosch, me’l
fa agafar amb ganes: la seducció dels detalls.
El poemari, tot un risc
experimental, està dividit en 5 parts: L’aprenent
de poeta, L’alienat, Càncer, Laberint i Atzucac.
Palau i Fabre escriu el quadern entre el 1936 al 1952, una bona part a
l’exili. És innovador i avantguardista. Utilitza la poesia com un mitjà
d’exploració. Com diu a l’inici, l’home és un animal que es busca i ell no
deixa de buscar-se mitjançant totes les eines que se li posen a l’abast. Basa
el poemari en dos temes centrals: la desintegració del jo i el mimetisme,
reclama un retorn a l’Orient, a la vida interior i a la contemplació per sobre
de la raó. El preocupa la dualitat entre ser l’autor o l’actor de la pròpia
vida. Desenvolupa una teoria del colors i una teoria de les vocals. Juga amb
els seus poetes preferits i transforma els seus poemes (molt ben aconseguides
les cincs versions que deriven de Sensation de Rimbaud). I em regala una frase-llavor que fa dies que
se m’ha arrelat: “la comprensió més
profunda no és racional sinó afectiva”.
Al final del poemari, Palau i
Fabre fa una explicació sobre la gènesi i les motivacions de Poemes de l’Alquimista que m’ajuden a
entendre una mica, però només una mica, la idea que tenia en elaborar-lo. També
ofereix unes notes on explica la metodologia que usa per arribar ala composició
d’alguns poemes. No comparteixo ni m’acabo de creure el seu mètode, perquè per
a mi la poesia és més necessitat que experiment, tot i així el resultat final
no em desagrada i reconec que sí que aconsegueix el que inicialment cerca (un
bon exemple és el poema Pedra).
Llegint les seves notes, arribo a la conclusió que Palau i Fabre és massa
modern i complex per a mi. Potser m’hauré de conformar a no conèixer l’art de
l’alquímia i contemplar directament la pedra filosofal.
24/7/17
“No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si
existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i
que siguis, que arribo a creure en tu- i penso creure en tu quan no crec en
ningú.
Però després em desperto, o em sembla
que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú”
Poemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre
23/7/17
22/7/17
21/7/17
20/7/17
19/7/17
18/7/17
17/7/17
16/7/17
15/7/17
El Prometeu encadenat- Èsquil
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El Prometeu encadenat
Títol original: ΠρομηθεύςΔεσμώτης
Autor: Èsquil
Traducció: Ramon Torné
Any: segle IV aC
El Cep i la Nansa Edicions
El
Prometeu encadenat és una de les tragèdies gregues
d’Èsquil que s’ha conservat sencera sobre un mite que més o menys tots
coneixem. Va ser escrita fa uns 2.500 anys. Aquesta edició és breu i bastant
planera de llegir i més, amb la introducció didàctica que en fa Ramon Torné.
Esborrona una mica llegir-se coses tan antigues que hagin resistit tan bé el
pas del temps. La força involuntària que es desprèn de textos així és potent.
Prometeu, un tità que va
ajudar al déu Zeus a destronar Cronos (el pare d’aquest), és castigat pel propi
Zeus perquè s’ha atrevit a donar el foc, que simbolitza el progrés, als homes. Clavat
amb argolles d’acer dalt d’una muntanya inexpugnable del Caucas, cada dia haurà
de patir l’àtac d’una àguila que li devorarà el fetge i el qual li serà
regenerat, al ser com és, un ésser immortal.
Mentre Prometeu, el primer
humanista, pateix el seu turment perquè ha desafiat al poder suprem i
absolutista de Zeus, rep les visites de les lleials Oceànides que venen a
fer-li companyia, d’Ocèan que intenta aconsellar-lo sense implicar-s’hi massa i
d’Io una noia que ha estat convertida en vaca per la gelosa Hera (dona i
germana de Zeus) per haver tingut la dissort que Zeus se n’enamorés. El càstig
d’Io condemnada a errar amunt i avall en forma de vaca, contrasta amb la
condemna estàtica del tità. Els dos són víctimes del mateix poder tirànic i
això els uneix. La desgràcia de la noia reforça la injustícia i l’arbitrarietat
del suplici de Prometeu.
Prometeu que és fill de
Temis, coneixedora del futur, sap el seu avenir, el d’Io i el del propi Zeus,
que serà també destronat. Malgrat les amenaces del missatger dels déus Hermes,
Prometeu espera que Zeus recapituli i l’alliberi i es negarà a donar-li una
informació que pel déu és primordial i aquest per la seva banda, no satisfet
amb el sotmetiment de Prometeu, pretendrà que li entregui dòcilment.
Prometeu representa la
rebel·lió contra el poder. Ell és conscient del que ha fet i tot i el patiment
posterior, no sembla que se’n penedeixi, rebel·lant-se primer contra el poder dels
déus i després contra la pena que se li ha imposat. El mite de Prometeu ha
estat utilitzat en la nostra cultura en multituds d’obres que el prenen com a
referència amb visions diverses (romàntiques, científiques, artístiques,
psicològiques, polítiques) i continuarà vivint ja que sempre hi haurà tirans
per desafiar i rebels màrtirs que faran possible un pas més cap a la llibertat.
14/7/17
13/7/17
12/7/17
11/7/17
10/7/17
9/7/17
8/7/17
7/7/17
6/7/17
5/7/17
Un amor d'en Swann- Marcel Proust
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Un amor d’en Swann
Títol original: Un amour de
Swann i Noms de pays: le nom
Autor: Marcel Proust
Traducció: Josep Maria Pinto
Gonzàlez
Any: 1919
Viena Edicions
Un amor d’en Swann és el segon volum (que es pot llegir separadament del primer) de
l’obra majúscula de Marcel Proust A la
recerca del temps perdut. Consta de dues parts: la primera, Un amor d’en Swann, que s’endú les tres
quartes parts del llibre, on retrobem el narrador que vam conèixer a Combray, però ara convertit en un narrador original perquè ens explica un
episodi anterior de la vida del senyor Swann (del qual ja ens en va parlar al
primer llibre), però un episodi tan anterior que el propi narrador encara no ha
nascut; i una segona part, Noms de lloc:
el nom, situada uns anys després.
Un amor d’en
Swann se centra a l’època en què Swann,
un home elegant, delicat, culte i ben relacionat amb l’aristocràcia francesa,
comença a freqüentar el cercle dels Verdurin, uns burgesos esnobs, arran de la
coneixença de la cocotte Odette (una
amistançada sense amant actual) que l’introdueix en el grup selecte, i en ocasions ridícul fins a la
medul·la, on es troben vespre rere vespre per criticar (mentre envegen) l’alta
societat d’on ells estan exclosos. De seguida, integren Swann al seu nucli com
a amic especial de l’Odette intentant en va que ell malparli de les altes
esferes. L’autor, amb la seva ironia subtil i lleugerament punyent, retrata a
la perfecció la gent amb qui ell es relacionava, les vetllades musicals, els
sopars quotidians, les converses aparentment interessats i plenes de
tafaneries.
Odette professa
un amor a Swann que fa que ell la vegi deliciosa malgrat no trobar-la
especialment bonica ni agradar-li les manifestacions del seu caràcter, que
troba vulgar i poc interessant, fins que un dia identifica amb companyia de
l’Odette una frase d’una sonata que duia gravada al cor i se li desperta un
sentiment amorós sobtat que li provoca un enamorament brusc, que tot i que
intenta retardar tant com pot, hi queda
ben atrapat. Swann i Odette esdevenen amants. Ell, que ha estat un
faldiller rematat, és el primer cop que s’enamora amb una passió desfermada i
renuncia a la seva vida de societat per passar tot el temps amb ella, fent-li
regals i negant que la seva Odette hagi estat mai mantinguda de ningú sense
adonar-se que els diners que li dona són per mantenir-la. Lliga el seu amor a l’interès pecuniari i tem que ella
deixi d’estimar-lo si ho atura. Ella critica la classe social (inaccessible per
a ella) per on es mou Swann i ho converteix en petites accions de menyspreu cap
a ell.
Ben aviat, Swann
comença a sentir gelosia quan percep que l’Odette és desitjable per altres
homes i es tortura sospitant del temps lliure d’ella. Quan Odette comença a
portar altres homes als sopars, el nucli dels Verdurin, que Swann trobava bons
i magnànims; ara, sense el vel de l’amor, els veu tal i com són, estúpids i
mediocres. Swann, que era adorat en el grup, és deixat de banda, els fa
nosa perquè ja tenen un altre amic de l’Odette que s’adapta millor que ell que
no ha renunciat del tot als seus contactes aristocràtics i pitjor encara, no
els ha criticat de cor. Swann sent ràbia de ser expulsat dels sopars dels
Verdurin i sobretot del cor de l’Odette però es conforma a obtenir d’ella les
minses mostres d’amor que, cada cop menys, li ofereix.
Proust desgrana
amb un detall extraordinari (bé, com ens havia acostumat a Combray) tot el procés de l’enamorament.
L’objectiva, el racionalitza. Des del principi tímid, la necessitat
gairebé dolorosa prèvia a convertir-se en amants, la possessió diària fins a la
sacietat, l’exclusivitat i la gelosia que en resulta i que s’infiltra en la
relació. Aquesta última part està molt ben treballada. Els pensaments d’en
Swann a través del narrador, la part psicològica del personatge és tan
minuciosa que sembla que la pròpia consciència hi participi. Explica tant que sembla impossible que un
personatge o a una persona li pugui passar tot allò pel cap. Descriu els
pensaments múltiples mentre els analitza amb lupa. És com si Proust fes del seu propi personatge, en
Swann, un científic que pogués abstreure’s d’ell mateix i, mentre internament
ho pateix, externament ho plasma amb una precisió gairebé quirúrgica. Gairebé
com si Proust ho hagués redactat com un assaig o fins i tot com un experiment.
Brutal.
Les paranoies
mentals que experimenta en Swann a costa del seu amor-obsessió per l’Odette i
la por a perdre-la, poden ser reconegudes per tothom que hagi patit algun
enamorament i s’hi pot veure reflectit (evidentment no en totes) però sí en
algunes. Tot Swann és exagerat, però una mica de Swann tots ho hem estat.
Aquelles coses que ens passarien pel cap i que negaríem per vergonya, Proust
les allibera a través d’en Swann. El que sent és universal, tan comú, tan
elemental, tan de tots, que quan Proust ho expressa com una cosa especial, fa
que el lector també se’n senti i alhora al veure pensaments propis per escrit
sota la veu d’un personatge fictici, es converteixen també en ficticis. Quin
poder que té Proust! I quan ja diries que en Swann no pot explicar més coses
del seu amor, un amor que esgota (a ell i al lector) veus que et manca la
meitat del llibre i sospites, amb la garantia d’un encert segur, que la resta
encara seran més i més disquisicions (i no pas accions) i et preguntes
meravellada com és possible que Proust aconsegueixi dir-ne tantes coses. Oh,
corrent de pensament beneït i maleït! Finalment i per fi, assistirem defallits,
a les acaballes de l’enamorament, on el narrador se salta uns quants anys i
reapareix a la segona part.
A Noms de lloc: el nom, el narrador se situa pocs anys després de Combray, quan la relació del senyor
Swann amb la família del narrador s’ha fet distant. En aquesta part, Proust ens
brinda l’oportunitat de conèixer (i sorprendre’ns) la identitat de la
senyora Swann i ens descriu el descobriment de l’amor infantil, tendre i
pur (en contraposició amb el de la primera part) del narrador cap a
Gilberte, la seva companya de jocs dels Camps Elisis i filla del senyor Swann.
Proust té la
capacitat admirable d’aconseguir amb la seva escriptura traslladar-nos la
sensació que tenim quan pensem i és un goig i un plaer de llegir... de tant en
tant. Ara cal descansar. Un Proust per any és més que suficient i recomanable.
“Quan estava a punt de tustar els
porticons, es va avergonyir un moment tot pensant que l'Odette sabria que ell
havia tingut sospites, que havia tornat, que s'havia plantat a fora el carrer.
Ella li havia dit sovint l'horror que li causaven els gelosos, els amants que
espiaven. El que anava a fer era ben maldestre, i ella aleshores el detestaria,
mentre que en aquell moment, encara, mentre no hagués picat, potser, fins i tot
enganyant-lo, ella l'estimava. Quantes felicitats possibles, la realització de
les quals sacrifiquem d'aquesta manera davant la impaciència d'un plaer
immediat”
Un amor d'en Swann. Marcel Proust
4/7/17
“he arribat a una edat en què cal
prendre partit, decidir d'una vegades per totes qui es vol estimar, i que es
vol desdenyar, atenir-se a aquells que estimem i, per reparar el temps que hem
malbaratat amb els altres, no abandonar-los mai fins a la mort. I bé!- afegia
amb aquella lleugera emoció que experimentem quan, fins i tot sense
adornar-nos-en del tot, diem una cosa, no pas perquè sigui veritat, sinó perquè
sentim plaer de dir-la i l'escoltem en la nostra veu com si vingués d'una altra
banda que no fos nosaltres”
Un amor d'en Swann. Marcel Proust
3/7/17
“I aquesta malaltia que era l'amor d'en
Swann s'havia propagat tant, estava tan estretament lligada a tots els àmbits
d'en Swann, a tots els seus actes, al seu pensament, a la seva salut, al seu
son, a la seva vida, fins i tot a allò que desitjava per a després de morir,
formava part d'ell de tal manera, que no li haurien pogut arrancar sense
destruir-lo gairebé del tot; com s'acostuma a dir en cirurgia, el seu amor ja
no es podia operar”
Un amor d'en Swann. Marcel Proust
2/7/17
“De tots els models de producció de
l'amor, de tots els agents de disseminació del mal sagrat, aquest gran buf
d'agitació que de vegades passa sobre nosaltres és ben bé un dels més eficaços.
Aleshores, l'ésser amb qui ens complaem en aquell moment, la sort ja està
decidida, és el que estimarem. Ni tan
sols no cal que, fins aquell moment, ens hagi agradat més que d'altres o fins i
tot tant. El que calia és que el nostre gust per ell esdevingués exclusiu. I
aquesta condició és una realitat quan- en el moment en què ens manca- la
recerca dels plaers que el seu encant ens donava ha quedat bruscament
substituïda en nosaltres per una necessitat ansiosa, que té com a objecte
aquest mateix esser, una necessitat absurda, que les lleis d'aquest món fan
impossible de satisfer i difícil de guarir- la necessitat desassenyada i dolorosa de posseir-lo”
Un amor d'en Swann. Marcel Proust
1/7/17
“-
Oriane, no t'enfadis- va continuar la senyora de Gallardon, que no podia evitar
mai de sacrificar les seves esperances socials més elevades i el seu desig d'enlluernar
un dia el món davant el plaer obscur, immediat i privat de dir alguna cosa
desagradable-, hi ha gent que pretén que aquest senyor Swann és algú a qui no
es pot rebre a casa, és veritat?
- Doncs... tu ja deus saber que és veritat- va
contestar la princesa de Laumes-, ja que l'has convidat cinquanta vegades i no
ha vingut mai”
Un amor d'en Swann. Marcel Proust
Subscriure's a:
Missatges (Atom)