A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

© Bocins Literaris

Títol: A l’ombra de les noies en flor I

Títol original: À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Autor: Marcel Proust

Traducció: Josep Maria Pinto

Any: 1919

Viena Edicions

En època de descans primaveral toca l’enyorat i obligatòriament dosificat Marcel Proust. Després de Combray i Un amor d’en Swann ara el retrobo amb A l’ombra de les noies en flor I. Aquest primer volum es subtitula Al voltant de la senyora Swann. El nostre narrador (La recerca del temps perdut és tan autobiogràfica que em prendré la llicència d’anomenar-lo Marcel) continua en l’edat adolescent que tenia en el darrer llibre i segueix trobant-se als Camps Elisis per la tarda amb la seva amiga Gilberte. De Marcel conec la seva hipersensibilitat i la seva tendència a l’excitació nerviosa deguda a l’exaltació sentimental que li produeix tot allò que l’envolta i l’autoanàlisi exhaustiva que en practica, amb una habilitat que ja no em sorprèn i que continuo admirant.

En aquesta novel·la, Marcel ens descriu les seves primeres decepcions amb gent que admira o estima. El tema central és la relació d’amistat i amor amb la Gilberte, la filla dels senyors Swann. Després de les reticències inicials de la noia i potser gràcies a la intercessió de la mare d’ell quan aquest emmalalteix una llarga temporada, aconsegueix complir el seu somni i conèixer els Swann, els pares de la noia que li ha robat el cor i li ocupa els pensaments a tothora. A partir d’aleshores, se’l tracta com un amic més de la família i el conviden a diari. Els Swann l’aprecien i ell valora aquestes visites com un tresor preuat. Marcel fa coneixences amb el cercle d’amistats de la família, un ambient força heterogeni barreja de les antigues amistats selectes del pare i d’aquelles que intenta captar i mantenir arran del seu matrimoni amb l’Odette, de reputació qüestionable i encara molt present en la memòria col·lectiva. Entre les amistats retrobem a l’esnob senyora Verdurin que vam conèixer a Un amor d’en Swann.

Amb el temps, Marcel s’adona de trets del caràcter de la Gilberte que no li agraden, com si la persona estimada fos vàries persones alhora. Sospita que Gilberte vol espaiar les seves trobades i ell decideix a compte propi no veure-la més. Volent evitar mostrar el seu enyorament punyent, es fa l’indiferent, tossudament s’aïlla, renuncia a l’amor, es tortura i accepta la separació que ha ideat tot sol, amb una pena terrible. Proust descriu molt bé tots els camins pels quals passa l’enamorament i el desamor del narrador i l’obsessió en preveure els sentiments de la persona estimada i opinar, decidir i equivocar-se com si fos d’ella.

A part del tema principal, el llibre també ens entreté amb dos episodis que són importants pel noi. Un és la primera vegada que Marcel va al teatre, després que els seus pares ultra protectors cedeixin finalment als seus precs, a veure la Berma, una actriu per la qual el noi té devoció sense haver-la vist actuar mai. Marcel experimenta un estat de gràcia previ a la interpretació on gaudeix de cada petit detall, però un cop en escena, quan intentar copsar i gravar en la memòria allò tant temps esperat, transcorre tan ràpid que els seus sentits no són capaços d’assumir-ho i transforma el plaer efímer en dolorós, decebedor i frustrant.

L’altre episodi que detalla és quan coneix en Bergotte, el seu escriptor de referència, a casa dels senyors Swann. L’admiració que li professa es converteix en desengany al veure’l, doncs l’aspecte físic no correspon a com se l’havia imaginat i li cal fer un gran esforç per reedificar el personatge que havia mitificat. Cerca, sense fruïts, trobar semblances en el discurs parlat de l’escriptor, una mica pobre, amb fragments de les seves obres escrites, que el noi troba extraordinàries. La trobada amb Bergotte li planteja a Marcel l’obligació d’encarar d’una vegada la seva carrera com a escriptor, però no sap com fer-ho, malgrat que té uns pares permissius que no el pressionen al tractar-se d’una família benestant i ell ser fill únic i malaltís. No es troba amb forces per dedicar-s’hi amb cos i ànima i dubta de les seves capacitats. Proust aprofita per argumentar que els genis no són compresos en la seva època, sinó en la posteritat. Tenint en compte que Gallimard s’havia negat a publicar-li els volums anteriors, això es podria tractar d’una petita venjança de l’autor o potser un consol per l’èxit no aconseguit, però que li arribaria amb aquesta novel·la, guanyadora del premi Goncourt el 1919.

Aquest llibre potser m’ha costat una mica més d’abordar que els anteriors, que tampoc són lectures fàcils. Però no em canso de dir que, un cop s’accedeix a l’univers Proust hi quedes meravellosament atrapat. L’esforç sempre val la pena.