Un amor d'en Swann- Marcel Proust

© Bocins Literaris

Títol: Un amor d’en Swann

Títol original: Un amour de Swann i Noms de pays: le nom

Autor: Marcel Proust

Traducció: Josep Maria Pinto Gonzàlez

Any: 1919

Viena Edicions

Un amor d’en Swann és el segon volum (que es pot llegir separadament del primer) de l’obra majúscula de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Consta de dues parts: la primera, Un amor d’en Swann, que s’endú les tres quartes parts del llibre, on retrobem el narrador que vam conèixer a Combray, però ara convertit en un narrador original perquè ens explica un episodi anterior de la vida del senyor Swann (del qual ja ens en va parlar al primer llibre), però un episodi tan anterior que el propi narrador encara no ha nascut; i una segona part, Noms de lloc: el nom, situada uns anys després.

Un amor d’en Swann se centra a l’època en què Swann, un home elegant, delicat, culte i ben relacionat amb l’aristocràcia francesa, comença a freqüentar el cercle dels Verdurin, uns burgesos esnobs, arran de la coneixença de la cocotte Odette (una amistançada sense amant actual) que l’introdueix en el grup selecte, i en ocasions ridícul fins a la medul·la, on es troben vespre rere vespre per criticar (mentre envegen) l’alta societat d’on ells estan exclosos. De seguida, integren Swann al seu nucli com a amic especial de l’Odette intentant en va que ell malparli de les altes esferes. L’autor, amb la seva ironia subtil i lleugerament punyent, retrata a la perfecció la gent amb qui ell es relacionava, les vetllades musicals, els sopars quotidians, les converses aparentment interessats i plenes de tafaneries.

Odette professa un amor a Swann que fa que ell la vegi deliciosa malgrat no trobar-la especialment bonica ni agradar-li les manifestacions del seu caràcter, que troba vulgar i poc interessant, fins que un dia identifica amb companyia de l’Odette una frase d’una sonata que duia gravada al cor i se li desperta un sentiment amorós sobtat que li provoca un enamorament brusc, que tot i que intenta retardar tant com pot, hi queda  ben atrapat. Swann i Odette esdevenen amants. Ell, que ha estat un faldiller rematat, és el primer cop que s’enamora amb una passió desfermada i renuncia a la seva vida de societat per passar tot el temps amb ella, fent-li regals i negant que la seva Odette hagi estat mai mantinguda de ningú sense adonar-se que els diners que li dona són per mantenir-la. Lliga el seu amor a l’interès pecuniari i tem que ella deixi d’estimar-lo si ho atura. Ella critica la classe social (inaccessible per a ella) per on es mou Swann i ho converteix en petites accions de menyspreu cap a ell.

Ben aviat, Swann comença a sentir gelosia quan percep que l’Odette és desitjable per altres homes i es tortura sospitant del temps lliure d’ella. Quan Odette comença a portar altres homes als sopars, el nucli dels Verdurin, que Swann trobava bons i magnànims; ara, sense el vel de l’amor, els veu tal i com són, estúpids i mediocres. Swann, que era adorat en el grup, és deixat de banda, els fa nosa perquè ja tenen un altre amic de l’Odette que s’adapta millor que ell que no ha renunciat del tot als seus contactes aristocràtics i pitjor encara, no els ha criticat de cor. Swann sent ràbia de ser expulsat dels sopars dels Verdurin i sobretot del cor de l’Odette però es conforma a obtenir d’ella les minses mostres d’amor que, cada cop menys, li ofereix.

Proust desgrana amb un detall extraordinari (bé, com ens havia acostumat a Combray) tot el procés de l’enamorament. L’objectiva, el racionalitza. Des del principi tímid, la necessitat gairebé dolorosa prèvia a convertir-se en amants, la possessió diària fins a la sacietat, l’exclusivitat i la gelosia que en resulta i que s’infiltra en la relació. Aquesta última part està molt ben treballada. Els pensaments d’en Swann a través del narrador, la part psicològica del personatge és tan minuciosa que sembla que la pròpia consciència hi participi. Explica tant que sembla impossible que un personatge o a una persona li pugui passar tot allò pel cap. Descriu els pensaments múltiples mentre els analitza amb lupa. És com si  Proust fes del seu propi personatge, en Swann, un científic que pogués abstreure’s d’ell mateix i, mentre internament ho pateix, externament ho plasma amb una precisió gairebé quirúrgica. Gairebé com si Proust ho hagués redactat com un assaig o fins i tot com un experiment. Brutal.

Les paranoies mentals que experimenta en Swann a costa del seu amor-obsessió per l’Odette i la por a perdre-la, poden ser reconegudes per tothom que hagi patit algun enamorament i s’hi pot veure reflectit (evidentment no en totes) però sí en algunes. Tot Swann és exagerat, però una mica de Swann tots ho hem estat. Aquelles coses que ens passarien pel cap i que negaríem per vergonya, Proust les allibera a través d’en Swann. El que sent és universal, tan comú, tan elemental, tan de tots, que quan Proust ho expressa com una cosa especial, fa que el lector també se’n senti i alhora al veure pensaments propis per escrit sota la veu d’un personatge fictici, es converteixen també en ficticis. Quin poder que té Proust! I quan ja diries que en Swann no pot explicar més coses del seu amor, un amor que esgota (a ell i al lector) veus que et manca la meitat del llibre i sospites, amb la garantia d’un encert segur, que la resta encara seran més i més disquisicions (i no pas accions) i et preguntes meravellada com és possible que Proust aconsegueixi dir-ne tantes coses. Oh, corrent de pensament beneït i maleït! Finalment i per fi, assistirem defallits, a les acaballes de l’enamorament, on el narrador se salta uns quants anys i reapareix a la segona part.

 A Noms de lloc: el nom,  el narrador se situa pocs anys després de Combray, quan la relació del senyor Swann amb la família del narrador s’ha fet distant. En aquesta part, Proust ens brinda l’oportunitat de conèixer (i sorprendre’ns) la identitat de la senyora Swann i ens descriu el descobriment de l’amor infantil, tendre i pur (en contraposició amb el de la primera part) del narrador cap a Gilberte, la seva companya de jocs dels Camps Elisis i filla del senyor Swann.

Proust té la capacitat admirable d’aconseguir amb la seva escriptura traslladar-nos la sensació que tenim quan pensem i és un goig i un plaer de llegir... de tant en tant. Ara cal descansar. Un Proust per any és més que suficient i recomanable.

“Quan estava a punt de tustar els porticons, es va avergonyir un moment tot pensant que l'Odette sabria que ell havia tingut sospites, que havia tornat, que s'havia plantat a fora el carrer. Ella li havia dit sovint l'horror que li causaven els gelosos, els amants que espiaven. El que anava a fer era ben maldestre, i ella aleshores el detestaria, mentre que en aquell moment, encara, mentre no hagués picat, potser, fins i tot enganyant-lo, ella l'estimava. Quantes felicitats possibles, la realització de les quals sacrifiquem d'aquesta manera davant la impaciència d'un plaer immediat”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“he arribat a una edat en què cal prendre partit, decidir d'una vegades per totes qui es vol estimar, i que es vol desdenyar, atenir-se a aquells que estimem i, per reparar el temps que hem malbaratat amb els altres, no abandonar-los mai fins a la mort. I bé!- afegia amb aquella lleugera emoció que experimentem quan, fins i tot sense adornar-nos-en del tot, diem una cosa, no pas perquè sigui veritat, sinó perquè sentim plaer de dir-la i l'escoltem en la nostra veu com si vingués d'una altra banda que no fos nosaltres”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“I aquesta malaltia que era l'amor d'en Swann s'havia propagat tant, estava tan estretament lligada a tots els àmbits d'en Swann, a tots els seus actes, al seu pensament, a la seva salut, al seu son, a la seva vida, fins i tot a allò que desitjava per a després de morir, formava part d'ell de tal manera, que no li haurien pogut arrancar sense destruir-lo gairebé del tot; com s'acostuma a dir en cirurgia, el seu amor ja no es podia operar”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“De tots els models de producció de l'amor, de tots els agents de disseminació del mal sagrat, aquest gran buf d'agitació que de vegades passa sobre nosaltres és ben bé un dels més eficaços. Aleshores, l'ésser amb qui ens complaem en aquell moment, la sort ja està decidida, és el que estimarem.  Ni tan sols no cal que, fins aquell moment, ens hagi agradat més que d'altres o fins i tot tant. El que calia és que el nostre gust per ell esdevingués exclusiu. I aquesta condició és una realitat quan- en el moment en què ens manca- la recerca dels plaers que el seu encant ens donava ha quedat bruscament substituïda en nosaltres per una necessitat ansiosa, que té com a objecte aquest mateix esser, una necessitat absurda, que les lleis d'aquest món fan impossible de satisfer i difícil de guarir- la necessitat  desassenyada i dolorosa de posseir-lo”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“- Oriane, no t'enfadis- va continuar la senyora de Gallardon, que no podia evitar mai de sacrificar les seves esperances socials més elevades i el seu desig d'enlluernar un dia el món davant el plaer obscur, immediat i privat de dir alguna cosa desagradable-, hi ha gent que pretén que aquest senyor Swann és algú a qui no es pot rebre a casa, és veritat?

 - Doncs... tu ja deus saber que és veritat- va contestar la princesa de Laumes-, ja que l'has convidat cinquanta vegades i no ha vingut mai”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“la presència de l'Odette, la visió de l'Odette, la conversa amb l'Odette, de les quals els Verdurin, en convidar en Swann, li feien el do inestimable, es trobava més bé en el <<petit nucli>> que en qualsevol altre lloc, i mirava d'atribuir-li mèrits reals, ja que d'aquesta manera s'imaginava que, per gust, el freqüentaria tota la seva vida. Ara bé, com que no gosava dir-se, per por de no creure-ho, que estimaria l'Odette per sempre, almenys, suposant que sempre freqüentaria els Verdurin (proposició que, a priori, inspirava menys objeccions de principi per part de la seva intel·ligència), es veia com, en l'avenir, continuava trobant-se cada vespre l'Odette; allò potser no equivalia del tot a estimar-la sempre, però de moment, mentre l'estimava, creure que no deixaria de veure-la un dia era tot el que demanava”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“els llocs que desitgem ocupen en cada moment molt més espai en la nostra vida veritable que els llocs on ens trobem efectivament”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“Quan parlava semblava que tingués la boca plena de sopes, la qual cosa era adorable perquè es notava que aquell embarbussament traïa no tant un defecte de la llengua com una qualitat de l'ànima, com una resta de la innocència de la primera edat que no havia perdut mai. Totes les consonants que no podia pronunciar representaven tantes altres dureses de què era incapaç”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“a l'edat ja una mica desenganyada a la qual s'acostava en Swann i en la qual hom se sap acontentar d'estar enamorat pel plaer d'estar-ho sense exigir gaire reciprocitat, aquest apropament dels cors, si bé ja no és, com en la primera joventut, l'objectiu vers el qual tendeix necessàriament l'amor, en canvi hi roman unit per una associació d'idees tan forta que en pot esdevenir la causa, si es presenta abans que ell. En altres temps, hom somiava posseir el cor de la dona de la qual hom s'havia enamorat; més tard, sentir que hom posseeix el cor d'una dona pot ser prou per enamorar-se'n”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust

“I ja fos per desconfiança, o pel sentiment inconscientment diabòlic que ens empeny a oferir quelcom només a la gent que no en té ganes, els meus avis oposaven la negativa rotunda als precs més fàcils de satisfer que ell els adreçava, com ara que li presentessin una noia que sopava cada diumenge a casa d'ells, i cada cop que en Swann els en tornava a parlar, havien de fingir que ja no la veien, mentre que durant tota la setmana es demanaven a qui podrien convidar per acompanyar-la, i sovint acabaven no trobant ningú, per no haver de fer un gest amb aquell que n'hauria estat tan feliç”

Un amor d'en Swann. Marcel Proust