La mort d'Ivan Ilitx - Lleó Tolstoi

© Bocins Literaris

Títol: La mort d’Ivan Ilitx

Títol original: Smert Ivana Ilitxà

Autor: Lleó Tolstoi

Any: 1886

Traducció: Anna Estopà Casals

Quaderns Crema

Prometo deixar els russos durant una temporada, però després de Turguénev amb Dos amics i de Dostoievski amb Memòries de la Casa Morta, no he pogut evitar fer triplet amb Tolstoi i La mort d’Ivan Ilitx. En aquesta breu novel·la, Lleó Tolstoi ens obliga a mirar la mort de cara, posant-nos en la pell d’Ivan Ilitx, membre d’un tribunal i pare de família de mitjana edat. Un home corrent que ha sabut progressar professionalment fins a una posició còmoda i que ha format la llar (també còmoda) que s’esperava d’un home del seu rang, concentrant-se en els bons moments i escapolint-se dels dolents per tal que no se li desmunti l’aparador que ha aconseguit amb més esforç que il·lusió.

A causa d’una caiguda sense importància (ridícula fins i tot), Ivan Ilitx començarà a patir un fort dolor al costat, que en lloc de dissipar-se amb el temps, es manifestarà cada cop amb més intensitat. El mal creix igual que la preocupació d’Ilitx, que no troba en els metges cap resposta convincent. El pas en el protagonista, de la condició de malalt a saber-se moribund està molt ben aconseguit. Tolstoi exprimeix el neguit de l’individu davant aquesta conscienciació fatal, així com la relació complexa que estableix la mort, que s’acosta mica en mica però inexorablement, amb les persones de l’entorn d’Ilitx, sobretot les més properes.

Amb la mort rodant a la vora, aquesta ja no es pot veure més com una aliena. El pensament de la pròpia mort és arraconat per la incomoditat que provoca i s’ajorna tota confrontació amb ella fins que no queda cap altre remei. Ilitx s’adona amb horror que la mort és només seva, que companys i familiars es dediquen a ignorar-la, a menysprear-la, a fer com si no existís, a continuar vivint com si res, a rebaixar-la a categoria de malaltia o de molèstia, com una nosa de la qual no cal ni parlar-ne. Ilitx tan sols troba consol en Gueràssim, un criat que el plany i no dissimula, i que sap estar al seu costat amb la dignitat que manca a la resta. Illitx no entén perquè ha de morir justament ell i busca respostes (com si n’hi hagués alguna) i culpabilitats, es qüestiona com ha obrat i es desespera pensant si ha viscut una mentida. Però no deu semblar falsa i malaguanyada qualsevol vida a qui es troba a les portes de la mort?