 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Antología poética
Autor: Miguel Hernández
Any: 1931-1942
Editorial
Espasa Calve
Després de llegir-me aquesta Antología poética del Miguel Hernández,
i la posterior posada en comú al grup de poesia, tinc la sensació que no m’hi
he aplicat prou. La duresa de la seva biografia m’ha abatut i enlloc de
trobar-m’hi propera m’ha creat una distància que no he sabut com resoldre.
Potser no era el moment adequat per acostar-me a la seva poesia.
Hernández, un poeta a cavall entre
els de la Generació del 27 i els de la del 36, fou un autodidacta des de ben
jove. Mentre el llibre fa un recorregut per la seva obra poètica, jo repasso la
seva vida. Obligat pel seu pare a deixar els estudis per dedicar-se a fer de
pastor de cabres, va començar a compondre d’amagat els seus primers poemes
inspirat per la seva vida al camp. Per als poemes amorosos de joventut s’emmiralla
en models romàntics un pèl antics que li desenvolupen una veu dramàtica. Més
endavant, la seva poesia agafa la vessant social. Hernández reclama la
llibertat i la solidaritat denunciant la injustícia i l’opressió mitjançant poemes
extensos. D’ideologia comunista i allistat al bàndol republicà, és empresonat
al acabar la Guerra Civil i condemnat a mort, que li commutaran per una pena de
30 anys, però morirà amb 31 anys després d’emmalaltir a la presó. Els seus
últims poemes parlen del dolor produït per la mort del seu primer fill, de la fam
i misèria de la seva família, del buit generat per la guerra, de l’absència
dels éssers estimats estant a la presó, de la malaltia que suporta i de la mort
que endevina. Costa llegir-lo si es pensa en la seva vida escapçada.