“-T'odio!- bramo, clavant puntades de galotxa a la porta -. Ets dolenta!- Davant d'aquesta immundícia, d'aquesta heretgia retrunyint pels corredors de la casa de pisos on ella rivalitza amb altres jueves per ser la santa patrona de l'abnegació, la mare no té altre remei que tancar la porta amb doble clau. És aleshores quan començo a tustar la porta a cops de puny perquè em deixin entrar. Caic estès a l'estora per demanar-li perdó pel meu pecat (quin?, torno a preguntar) i li prometo que a casa regnarà la perfecció la resta de la nostra vida, que en aquesta època m'imagino infinita”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

“La tenia tan incrustada en la meva consciència, que, durant el primer any d'escola, ara m'ho sembla, creia que totes les meves professores eren la meva mare disfressada. Tan bon punt sonava la campana de plegar, corria cap a casa preguntant-me pel camí si podria arribar al pis abans que ella aconseguís de transformar-se. Invariablement, ella ja era a la cuina quan jo arribava, preparant-me la llet i les galetes”

El trastorn de Portnoy - Philip Roth

Bodas de sangre - Federico García Lorca

© Bocins Literaris

Títol: Bodas de sangre

Autor: Federico García Lorca

Any: 1933

Editorial Espasa-Calpe

Potser mai m’hagués llegit Bodas de sangre de Federico García Lorca, una tragèdia amorosa de tres actes en prosa i vers, si no fos perquè tenia les entrades comprades per anar a veure la recomanada obra de teatre i perquè em va sorprendre trobar-la a la llista de lectures obligatòries dels alumnes de 4rt d’ESO (i m’imagino el col·loqui que se’n pot fer amb un fill adolescent).

La trama gira entorn el casament del Novio i la Novia en un lloc indeterminat d’Andalusia ambientada a l’època en què fou escrita. El Novio és un bon noi, únic fill viu de Madre, una dona forta que considera com a pilars bàsics, la nissaga i la propietat. Madre, que conserva i alimenta l’odi per la família que va matar el seu marit i a un fill, es bolca en voler el millor pel Novio. La Novia és una noia solitària, òrfena de mare, que viu amb Padre, un vell tranquil que veu en el casament de la filla l’oportunitat d’engrandir les seves terres. Leonardo, antic amor de la Novia i únic personatge al qual Lorca li posa nom de pila, és un home apassionat, inquiet i infeliç. Casat amb la cosina de la Novia i pare d’un fill i un altre en camí, no ha pogut oblidar la noia i, boig de gelosia, no suporta la idea que ella pugui casar-se amb un altre home. En el text apareixen també personatges no humans, com ara la Mendiga, que representa la mort, i la Luna, que l’ajuda, que aniran contra l’amor febril que arrossega a Leonardo i a la Novia precipitant un desenllaç funest.

Un cop llegit el text i vista l’obra, se’m confirma la impressió que la sola lectura dels textos teatrals és insuficient i que tota la potència d’aquests es concentra en la representació. És contemplant l’actuació dels actors que vivim la il·lusió del Novio, l’amor arremolinat i la gelosia de Leonardo, la conformitat al casament amb la posterior cessió al desig irreprimible de la Novia, i la ràbia i el ressentiment venjatiu de Madre. Lorca, inspirat en uns fets ocorreguts en un cortijo d’Almeria uns anys abans, aconsegueix una obra d’alta intensitat amarada de simbolisme.

“LEÑADOR 1- Hay que seguir el camino de la sangre
LEÑADOR 2- Pero sangre que ve la luz se la bebe la tierra
LEÑADOR 1- ¿Y qué? Vale más ser muerto desangrado que vivo con ella podrida”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“Pero ¿qué me importa a mí tu honradez? ¿Qué me importa tu muerte? ¿Qué me importa a mí nada de nada?”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“¡Porque yo me fui con el otro, me fui! (Con angustia.) Tú también te hubieras ido. Yo era una mujer quemada, llena de llagas por dentro y por fuera, y tu hijo era un poquito de agua de la que yo esperaba hijos, tierra, salud; pero el otro era un río oscuro, lleno de ramas, que acercaba a mí el rumor de sus juncos y su cantar entre dientes. Y yo corría con tu hijo que era como un niñito de agua, frío, y el otro me mandaba cientos de pájaros que me impedían el andar y que dejaban escarcha sobre mis heridas de pobre mujer marchita, de muchacha acariciada por el fuego”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“La noche se está muriendo

en el filo de la piedra.

Vamos al rincón oscuro,

donde yo siempre te quiera,

que no me importa la gente,

ni el veneno que nos echa”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“Estas manos que son tuyas,

pero que al verte quisieran

quebrar las ramas azules

y el murmullo de tus venas.

¡Te quiero! ¡Te quiero! ¡Aparta!

Que si matarte pudiera,

te pondría una mortaja

con los filos de violetas.

Ay, qué lamento, qué fuego

me sube por la cabeza!”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“También yo quiero dejarte

si pienso como se piensa.

Pero voy donde tú vas.

Tú también. Da un paso. Prueba.

Clavos de luna nos funden

mi cintura y tus caderas”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“Porque yo quise olvidar

y puse un muro de piedra

entre tu casa y la mía.

Es verdad. ¿No lo recuerdas?

Y cuando te vi de lejos

me eché en los ojos arena.

Pero montaba a caballo

y el caballo iba a tu puerta”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“¡Ay qué sinrazón! No quiero

contigo cama ni cena,

y no hay minuto al día

que estar contigo no quiera,

porque me arrastras y voy”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“¿De qué me sirvió a mí el orgullo y el no mirarte y el dejarte despierta noches y noches? ¡De nada! ¡Sirvió para echarme fuego encima! Porque tú crees que el tiempo cura y que las paredes tapan, y no es verdad, no es verdad”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

“MADRE- ¿Sí? ¡Qué hermoso mirar! ¿Tú sabes lo que es casarse, criatura?
NOVIA (Seria)- Lo sé
MADRE- Un hombre, unos hijos y una pared de dos varas de ancho para todo lo demás”

Bodas de sangre - Federico García Lorca

Nura - Ponç Pons

© Bocins Literaris

Títol: Nura

Autor: Ponç Pons

Any: 2001

Quaderns Crema

Nura de Ponç Pons és un llarg poema dodecasíl·lab que el poeta dedica a la seva illa, Menorca. Nura és el nom que van donar els fenicis a Menorca quan, des del mar, veien el foc (en fenici nur) dalt dels talaiots illencs. És el poema de l’enyor, un indret que ja no existeix tal i com Pons l’enyora, ni tornarà a existir. El poemari va guanyar el Premi Nacional de la Crítica de Poesia el 2006 i el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia el 2007. Pons estructura Nura en 7 parts. Els seus versos de dotze síl·labes, que no tenen punts ni comes, són rítmics i permeten ser cantats. El compositor i músic menorquí Guiem Soldevila va musicar el poema el 2011.

Pons escriu el poema lament des de Sa Figuera Verda que, com diu el poeta, és el seu Walden menorquí, una cabaneta per aïllar-se i escriviure. L’autor comença qüestionant-se què vol dir ser poeta, per a què serveix i sobretot preguntant-se si ell ho és, perquè no vol ser un simple versificador. El poema està ple de referències literàries i artístiques, algunes les atrapo i altres em són balderes i les perdo. Esmenta autors, pintors i directors que admira, segurament són les fonts on ell ha begut.

Mostra la seva dificultat per escriure perquè li estan trencant el paisatge estimat. Una illa que no ha sabut protegir-se del turisme i de l’especulació urbanística. Pons és dur amb els menorquins que no han valorat la seva terra ni la seva llengua, i l’han malvenuda. Rememora la seva infància i joventut mentre veiem la gestació del poeta. Diu que  voldria tornar al Son Bou d’infantesa i això que el va viure sota l’opressió del franquisme. Vol salvar la seva Menorca amb els seus mots. Vol preservar-la en el temps i ho fa escrivint, no sap cap altra manera.

“Cal fer versos que ens obrin als altres i al món

No es pot viure tancat dins l'espai d'un poema”

Nura - Ponç Pons

“Rics de coneixements i de docta ignorància

si estimam no serem mai una passió inútil

en aquest conte ple de brogit i de fúria”

Nura - Ponç Pons

“Voltat d'ombres t'escric per saber que existesc

i vull creure estimant que la vida és vivible”

Nura - Ponç Pons

“Al final un no entén com hi ha il·lusa i mesquina

tanta gent murgonant per un tros buit de fama

Només som rics d'allò compartit o donat”

Nura - Ponç Pons

“Si són falsos els mots ¿té sentit ser poeta?

Del que no es pot parlar ¿cal guardar-ne silenci?”

Nura - Ponç Pons

“Prou ser una illa que viu dins una illa i es clou

No hem tingut Odissees ni fills argonautes

ni Aristòtils ni temples ni grans partenons

Hem viscut vegetant sense orgull per la llengua

habitants inconscients d'un secret paradís”

Nura - Ponç Pons

“¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?”

Nura - Ponç Pons

“Ja no cal cercar móns màgics fora del món

tanmateix dium el cel i l'infern dins nosaltres

Els poemes són camps d'un secret territori

on llauram entre mots l'aventura de viure”

Nura - Ponç Pons

“Les paraules encarnen sentibles el món

fan sonores diversa i humana la vida”

Nura - Ponç Pons

“Si són actes els mots estaria molt bé

que un poema pogués subvertir un ordre injust

o salvar de la fam i el dolor qualque vida

Ben mirat un poeta en el fons no és gran cosa”

Nura - Ponç Pons

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

© Bocins Literaris

Títol: Assaigs- Llibre Primer

Títol original: Essais

Autor: Michel de Montaigne

Traducció: Vicent Alonso

Any: 1572

Proa

Michel de Montaigne es va tancar al seu castell a escriure els Assaigs quan tenia 39 anys, la mateixa edat que tenia jo quan vaig gosar llegir-lo, casualitat que em va fer gràcia i que em va fer apreciar la lucidesa del pensador francès. Uns anys després, en una relectura que espero més profitosa, constato que soc més vella però no més sàvia. Els Assaigs de Montaigne editats per Proa consten de tres volums de gairebé 2.000 pàgines i engloben els 107 assaigs que l’autor va escriure en els darrers vint anys de la seva vida. Amb la seva obra, Montaigne va inaugurar el gènere de l’assaig. Aquest humanista per estudiar a l’home, i prenent com a condició que no som tan diferents els uns dels altres, es va analitzar a ell mateix i d’aquest escorcoll minuciós van sorgir els assaigs.

En aquest primer volum, que consta de 57 assaigs, he trobat especialment interessant el que parla sobre com arribar al mateix fi a partir de mitjans diferents, el que recomana la filosofia com a instrument per aprendre a morir, el de jutjar les accions en funció de les intencions, el que ens fa veure que apreciem el bé i el mal segons l’opinió que tenim de les coses i no de les coses per a elles mateixes, com l’anima descarrega les seves passions sobre objectes falsos, com els nostres sentiments van més enllà de nosaltres, l’educació dels infants, l’amistat, l’oci, la soledat, el costum respecte les lleis i el capítol sobre els caníbals. Els temes que tracta són molts variats, des d’assumptes més filosòfics i profunds a d’altres de domèstics i banals.

El Assaigs estan estructurats en capítols de diferent llargada i que es poden llegir d’una tirada. Dins d’un mateix capítol Montaigne exposa el tema de forma un pèl desordenada tal i com ho faria el pensament, però intenta no desviar-se i es recolza en múltiples cites de pensadors clàssics, sobretot del seu admirat Plutarc. Els Assaigs estan plens d’anècdotes i vivències que comparteix amb nosaltres. Va escollir escriure’ls en francès i no en llatí, la llengua culta, per poder arribar a més públic. L’estil és proper i malgrat que la seva veu tingui una antiguitat de gairebé cinc segles, no sona gens arcaica ni embrollada, segurament la traducció de Vicent Alonso també hi contribueix.

Montaigne no pretén donar consells ni convèncer a ningú, no es fa propietari de la veritat absoluta per defensar allò que creu. No exclou, està obert a totes les opinions sempre sota una mirada crítica i escèptica, també (i això acredita la seva gran intel·ligència) la seva. Es vol mostrar tal i com és i no té vergonya de fer-ho encara que li vagi a la contra. És sincer, no enganya, no en té cap necessitat. La seva lectura tranquil·litza perquè qualsevol parer, favorable o advers al seu pensament, serà escoltat.

“hem d'arribar fins als darrers límits del plaer, i estar-nos d'anar més enllà, on el dolor es presenta”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“Si ens ocupàrem d'observar-nos i si esmerçàrem el temps que dediquem a controlar els altres i a conèixer les coses que estan fora de nosaltres per aprofundir dins nosaltres mateixos, potser sentiríem fàcilment com estem construïts de peces febles i imperfectes. ¿No és una prova singular d'imperfecció el fet de no poder fixar el nostre acontentament en cap cosa i que, a causa fins i tot del desig i de la imaginació, estiga fora del nostre poder triar allò que necessitem?”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“El vertader espill de les nostres raons és el decurs de les nostres vides”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

evite qualsevol cerimònia a ma casa. Si algú se n'ofèn, què hi faré? Val més que l'ofenga a ell una vegada que a mi cada dia; això fóra una dependència contínua. Per què fugir de la servitud de la cort si ens l'arrosseguem fins al cau”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“a poc a poc, d'esglaó en esglaó, la natura ens porta fins a un estat tan miserable i ens hi acostuma; així no sentim cap sotragada quan la joventut mor en nosaltres, que és, essencialment i veritablement, una mort més dura que la mort completa d'una vida lànguida, o la mort de la vellesa, ja que el bot des del mal-ser al no-ser no és tan penós com ho és des d'un estat dolç i pròsper a un altre de carregós i dolorós”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“Enutjosa malaltia aquesta de creure's tan fort que un es convenç que no es pot creure el contrari”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“Els homes (diu una antiga sentència grega) s'anguniegen per les opinions que tenen de les coses, no per les coses mateixes. Hauríem fet un gran pas endavant per a l'alleujament de la nostra miserable condició humana si poguérem establir la veritat d'aquesta proposició per a tots els casos. Perquè si els mals només s'introdueixen en nosaltres a través del judici, sembla que és a les nostres mans menysprear-los o fer que giren cap al bé”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“els nostres desigs interiors, en la seua majoria, naixen i es nodreixen a expenses d'altres persones”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne

“La forma més habitual d'entendrir els cors d'aquells a qui hem ofès, quan tenen la venjança a mà i estem a la seua mercè, és empènyer-los, gràcies a la nostra submissió, a la commiseració i a la pietat. Tanmateix, la valentia i la constància, mitjans completament contraris, han servit de vegades per al mateix efecte”

Assaigs Llibre Primer - Michel de Montaigne