“Cada tarda hi havia mares que udolaven així, amb un aire abstret, davant els ventres oferts amb tots els signes mortals; cada tarda hi havia braços que s'aferraven als de Rieux, paraules inútils, prometences, plors que es desencadenaven; cada tarda, les sirenes de les ambulàncies feien esclatar crisis tan vanes com tot dolor. I al terme d'aquella llarga sèrie de tardes sempre iguals, Rieux no podia esperar res més que una llarga sèrie d'escenes iguals, indefinidament renovades. Sí, la pesta, com l'abstracció, era monòtona”

La pesta - Albert Camus

“la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi. A partir d'aquell instant, ens reintegràvem a la nostra condició de presoners, quedàvem reduïts al nostre passat, i fins i tot si algun de nosaltres sentia la temptació de viure de cara al futur, hi renunciava de seguida, almenys en la mesura que li era possible, i no sense haver rebut les ferides que finalment infligeix la imaginació als qui confien en ella”

La pesta - Albert Camus

“Creieu-me. L'única manera de fer que els homes estiguin junts és enviar-los la pesta. I si no, mireu al vostre entorn”

La pesta - Albert Camus

“Els homes i les dones, o bé es devoren ràpidament en allò que en diuen l'acte de l'amor, o bé es comprometen en un llarg costum matrimonial. Entre aquests extrems no sol haver-hi terme mitjà. Tampoc això no és gaire original. A Orà com a tot arreu, per falta de temps i de reflexió, la gent es veu obligada a estimar-se”

La pesta - Albert Camus

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

© Bocins Literaris

Títol: El banquer anarquista

Títol original: O banqueiro anarquista

Autor: Fernando Pessoa

Traducció: Manuel Guerrero Brullet

Any: 1922

Quaderns Crema

El banquer anarquista de Fernando Pessoa és un boníssim i breu relat (no arriba a les cinquanta pàgines) on un banquer especulador defensa en el transcurs d’un sopar, i davant la incredulitat d’un amic, la seva ideologia anarquista. Aquesta obra va ser de les poques que es van publicar abans de la mort de l’escriptor i poeta portuguès. Com a apèndix, acompanyen al relat un fragment traduït a l’anglès i uns textos alternatius i complementaris que Pessoa havia preparat per a alguna revisió posterior.

El banquer es defineix com un anarquista veritable tant a nivell teòric, opció que va escollir quan era jove (un cop descartades les altres opcions que ell considerava fictícies); així com des d’un punt de vista pràctic, en afirmar que viu el seu dia a dia sense trair el postulat àcrata. L’argumentació del banquer és intel·ligent i pren la forma d’una faula dialèctica. Pessoa utilitza el paradoxal protagonista per jugar amb el lector que immediatament assumeix el rol de l’amic que escolta. Les giragonses que fa per connectar l’inici amb el desenllaç del discurs, i que aquest sembli lògic, són admirables. Fa una dissertació ordenada de la seva teoria amb el vici tan estès entre les persones que raonen de racionalitzar a posteriori les seves accions més sentimentals. Ens plantifica una exposició que fa aigües per tot arreu (si us plau, un banquer anarquista!), però mentre ens la ven deixa poques fissures per atacar-la. Pessoa ho lliga molt bé i se t’escapa un somriure perquè no només és l’autor qui s’ho està passant bé. El gaudi és recíproc.

“L'anarquisme és la irreligió natural, posada per la Natura en el cor dels homes”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“En l'estat social present no és possible un grup d'homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania entre si, sense crear entre ells una tirania nova, suplementària a la de les ficcions socials, sense destruir en la pràctica tot allò que volen en teoria”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“- li confesso, amic meu, que no he reparat en els mitjans; he utilitzat tot el que he tingut a l'abast-, l'especulació, el sofisma financer, la pròpia competència deslleial. ¿I què?! Jo, que combatia les ficcions socials, immorals i antinaturals per excel·lència, havia de preocupar-me dels procediments?! Jo, que treballava per la llibertat, ¿havia de preocupar-me de les armes amb què combatia la tirania?”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“Qui només té aquesta vida, qui no creu en la vida eterna, qui només admet la Natura com a llei, qui s'oposa a l'Estat perquè no és natural, al matrimoni perquè no és natural, al diner perquè no és natural, a totes les ficcions socials perquè no són naturals, ¿per quina regla de tres hauria de defensar l'altruisme i el sacrifici pels altres, o per la humanitat, si el sacrifici i l'altruisme tampoc no són naturals?”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“Destrueixi vostè tots els capitalistes del mon, però sense destruir el capital… L'endemà el capital, ja en altres mans, continuarà, per mitjà d'aquests altres, la seva tirania. Destrueixi, no els capitalistes, sinó el capital; ¿quants capitalistes quedaran?... ¿Entén?”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“Si trobem injustes les ficcions socials, perquè aixafen i oprimeixen allò que és natural de l'home, ¿per què emprar el nostre esforç en substituir-les per altres ficcions, si el podem emprar per destruir-les totes?”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“¿Quina és la ficció més natural? Cap no és natural en si, perquè és ficció; la més natural, en el nostre cas, serà aquella que sembli més natural, que se senti com més natural. ¿Quina és la que sembla més natural, o que sentim com més natural? És aquella a la qual estem acostumats”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“les idees que es creu que tenen valor són les que també se senten. Res no viu en aquest món- ni la més abstracta de les idees- si no s'arrela en el cor”

El banquer anarquista- Fernando Pessoa

“L'objectiu del socialisme i del comunisme no és elevar el treballador sinó rebaixar el burgés. El treballador es queda igual, o pitjor, com ja li he dit. El que perd el burgés, no ho guanya l'obrer. L'anarquisme, per contra, és un règim d'amor, i ningú no vol oprimir qui estima”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

“¿què és un anarquista? És un rebel contra la injustícia que ens fa néixer desiguals socialment, en el fons és només això. I d'aquí en resulta, com es pot veure, la revolta contra les convencions socials que fan possible aquesta desigualtat”

El banquer anarquista - Fernando Pessoa

Escriure - Stephen King

© Bocins Literaris

Títol: Escriure. Memòries d’un ofici

Títol original: On writing. A memoir of the craft

Autor: Stephen King

Traducció: Martí Sales

Any: 2000

L’Altra Editorial

Escriure d’Stephen King és un assaig on l’autor ens parla de l’ofici d’escriure des de la perspectiva d’un escriptor popular (com ell s’anomena) que a més a més s’interessa pel llenguatge. En el preàmbul, declara que no vol ser pretensiós i desitja que l’assaig pugui ser útil a aquelles persones que escriuen bé (o que pensen que escriuen bé) i volen millorar. Per a l’autor, escriure no és una inspiració, sinó un ofici de dedicació quotidiana i en el qual s’ha de treballar de valent, així que allunya de les seves memòries els grans escriptors destinats a ser genis.

King comença explicant-nos les peripècies vitals que l’han convertit en l’escriptor què és i perquè no n’és un altre. Per ell, l’escriptor no és fa, ha de venir equipat de fàbrica. Coneixerem els seus orígens humils, des del nen que llegia tot el que podia i elaborava històries que intentava vendre als coneguts, al jove incansable i perseverant que seguia escrivint mentre treballava en múltiples feines mal pagades. Un cop adult, descobrirem la seva faceta de professor fins que va aconseguir l’èxit a partir de la novel·la Carrie,  l’addició a l’alcohol i a les drogues, el greu accident on gairebé va morir, i finalment com l’escriptura el va ajudar a tornar a la vida.

A l’assaig intenta respondre a les preguntes que li han fet sobre el fet d’escriure. King troba que escriure és un acte de telepatia entre l’escriptor i el lector, on el primer té el deure d’escriure sobre allò que vulgui sempre que ho faci de veritat. Ens ensenya la seva caixa d’eines on ens insta a usar un llenguatge directe i planer, a dominar els principis bàsics de la gramàtica i a escriure sense por. És un mestre estricte que ens requereix un treball diari intens sense esperar les muses. Ens aconsella l’escriptura a porta tancada i la reescriptura a porta oberta, la valuosa tècnica del retall del deu per cent, l’estalvi d’adverbis i a no preocupar-nos prèviament per la trama, entre d’altres.

Escriure no és un llibre imprescindible, però com a lectora voraç de King durant l’adolescència i el terror (poques vegades igualat) que em va produir la seva Misery, m’ha fet gràcia llegir la seva vida, que  no coneixia, així com les recomanacions que fa sobre l’escriptura. Crec que per a qualsevol lector o admirador de King és un llibre entretingut. Per aquells que, a part de lectors seus (actuals o pretèrits), també tenim somnis d’escriptura és un llibre que pot resultar profitós i que encoratja a escriure. La resta de lectors, tot i que a mi m’ha agradat, podrien no trobar-lo necessari.

“pots fer-ho, hauries de fer-ho i si ets prou valent per començar, ho faràs. Escriure és màgic, és l'aigua de la vida, com qualsevol altra activitat creativa o artística. L'aigua és gratis. Beu.

Beu i sadolla't”

Escriure - Stephen King

“El talent fa que la idea d'assajar per obligació perdi tot el sentit: quan descobreixes que tens talent per a alguna cosa, ho fas (sigui el que sigui) fins que els dits et sagnen o els ulls et cauen de les òrbites. Encara que ningú no et senti (o et llegeixi, o et miri), cada vegada ho dones tot, perquè a tu, el creador, et fa feliç”

Escriure - Stephen King

“Escriure no és la vida, però de vegades pot ser una manera de tornar a la vida”

Escriure - Stephen King

“quin sentit té preocupar-se pel final? De què serveix obsedir-se a controlar-ho tot? Tard o d'hora totes les històries s'acaben”

Escriure - Stephen King

“posa el teu escriptori en un racó, i cada cop que hi vagis a escriure, recorda per què no és al mig de l'habitació. La vida no està al servei de l'art. És a l'inrevés”

Escriure - Stephen King

“Escriure és molt solitari. És una gran ajuda tenir algú que confiï en tu. No cal que facin discursos. Normalment n'hi ha prou que hi creguin”

Escriure - Stephen King

“Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen”

Escriure - Stephen King

“si vols escriure amb el cor a la mà, els teus dies com a ciutadà respectable estan comptats”

Escriure - Stephen King

“no hi ha cap Dipòsit d'Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d'una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l'escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen”

Escriure - Stephen King

“Escriure és una manera refinada de pensar”

Escriure - Stephen King

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

© Bocins Literaris

Títol: Set lliçons breus de física

Títol original: Sette brevi lezioni di fisica

Autor: Carlo Rovelli

Traducció: Laia Font i Mateu

Any: 2014

Anagrama

Set lliçons breus de física del físic teòric Carlo Rovelli és un assaig concís que pretén acostar el lector no versat en aquesta matèria a les teories i avenços d’una ciència, la física, que a priori fa respecte i que té molts punts de connexió amb àrees com les matemàtiques, la química, la biologia, la tecnologia o la filosofia. L’assaig està dividit en 7 capítols o lliçons didàctiques, explicades amb entusiasme i amb una claredat (i amb la quàntica ho té difícil) que s’agrairia trobar en alguns professors d’institut que han fet d’aquesta assignatura una nosa pels alumnes. Ben explicada, la física és fascinant.

Comença explicant-nos l’obra mestra de Einstein, la bonica teoria de la relativitat, una teoria que va obrir una nova mirada al món i que explica l’espai, el temps, la vida dels estels, la projecció de la llum, l’expansió de l’univers, les ones gravitatòries i els forats negres. Enfrontada amb aquesta teoria però també demostrada, ens presenta l’altre pilar de la física actual, la física quàntica, una teoria poc elegant que ens ha desenvolupat tecnològicament i que al mateix temps, continua sent (un segle després) la gran desconeguda. Rovelli ens dibuixa l’arquitectura del cosmos en tota la seva amplitud, de la macroscòpica a la microscòpica, explicant l’evolució al llarg del temps del coneixement humà respecte aquest punt. El món de les partícules ínfimes (quarks, gluons, neutrins) ens pot semblar un món fictici i gairebé demana al iniciat un acte de fe. Però els físics teòrics no llancen la tovallola i malgrat disposar de les dues teories de fa més d’un segle sense trobar-hi el punt d’enllaç (si és que n’hi ha) continuen indagant per trobar una explicació inclusiva que expliqui el món de forma coherent. Rovelli també ens acosta al camp de la termodinàmica i, per sorpresa meva, ho lliga amb l’existència del temps. Ens fa preguntar sobre la percepció tan humana del pas del temps i la nostra subjectivitat, alhora que ens trenca la idea d’un present simultani a tot l’univers. Potser els forats negres, ens diu esperançat, seran la pedra Rosetta per poder conjugar els quàntums, la gravetat i la termodinàmica. Ho trobo molt interessant i sé que voldré saber-ne més.

Per acabar, parla de nosaltres, els humans que pretenem descriure el món de forma objectiva, però no podem oblidar (com a integrants i subjectes que som) que la nostra visió està forçosament esbiaixada. De la mateixa manera que la nostra consciència només ens descobreix una part insignificant de la complexitat neuronal, potser l’assoliment del coneixement total de l’univers també ens és vedada per les nostres limitacions com a espècie.

“Hi ha fronteres, en les quals estem aprenent i crema el desig de saber. Són a les profunditats més menudes del teixit de l'espai, als orígens del cosmos, a la naturalesa del temps, al destí dels forats negres i al funcionament del nostre mateix pensament.

Aquí, a la riba del que sabem, en contacte amb l'oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“Els valors morals que tenim, les emocions, els amors, no són menys autèntics pel fet de ser part de la natura, de compartir-los amb el món animal o per haver crescut i haver estat determinats per milions d'anys d'evolució de l'espècie. Al contrari, són més autèntics per això: són reals. Són la complexa realitat de què estem fets. La nostra realitat és el plor i el riure, la gratitud i l'altruisme, la fidelitat i les traïcions, el passat que ens persegueix i la serenitat”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“No som curiosos contra natura: som curiosos per naturalesa”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“Quan diem que el comportament humà és imprevisible, no ens equivoquem, perquè és massa complex per preveure'l, sobretot nosaltres mateixos. La nostra intensa sensació de llibertat interior, com Spinoza va veure agudament, ve del fet que la idea i les imatges que tenim de nosaltres mateixos són extremament més bastes i descolorides que el detall de la complexitat del que es produeix dins nostre. Som font d'estupor per a nosaltres mateixos”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“No existeix l'autèntic buit, que sigui del tot buit. Així com el mar més encalmat vist de prop fa ones lleus i tremola, els camps que formen el món fluctuen a petita escala, i podem imaginar les partícules de base del món, contínuament creades i destruïdes per aquest tremolor, vivint vides breus i efímeres”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“Refiar-se de les intuïcions immediates, més que dels resultats d'una anàlisi col·lectiva racional, atenta i intel·ligent, no és saviesa”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli

“¿Que què és la teoria dels quàntums un segle després del seu naixement? ¿Un salt profund extraordinari a la naturalesa de la realitat? ¿Un error, que funciona per casualitat? ¿Una peça d'un trencaclosques incomplet? ¿O un indici d'alguna cosa profunda que té a veure amb l'estructura del món i que encara no hem digerit bé?”

Set lliçons breus de física - Carlo Rovelli