“somric perquè tinc la cartera plena de llibres dels quals espero que a la nit m'explicaran alguna cosa sobre mi mateix, alguna cosa que encara desconec”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “Buscar què, però, vaig dir. I ell, confús, va xiuxiuejar… Una altra felicitat”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “no estic mai abandonat, estic sol per poder viure en una solitud poblada de pensaments, perquè jo soc una mica el Don Quixot de l'infinit i de l'eternitat, i l'Infinit i l'Eternitat tenen predilecció per la gent com jo”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “els meus avis i besavis, de tant veure aiguardent també havien tingut visions, se'ls apareixien éssers de rondalla: el meu avi rodamon ensopegava amb nimfes d'aigura, el seu pare, en el pati de la fàbrica de cervesa de Litovel, hi veia follets i genis i fades; jo, en canvi, com que soc culte malgrat jo mateix, al llit, sota el baldaquí de dues tones, veig Schelling i Hegel”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “Els llibres m'han ensenyat i d'ells he après que el cel no és gens humà i que un home que pensa no ho és tampoc, no perquè no vulgui sinó perquè això va en contra el sentit comú”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “amb un llibre a la mà obro els ulls esporuguits a un món estrany, diferent d'aquell en el qual em trobava fins fa un instant perquè jo quan em submergeixo en la lectura, soc en un altre lloc, soc dins el text, em desperto sorprès i reconec amb culpabilitat que efectivament era en un somni, en el món més bell de tots, en el cor mateix de la veritat”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “en el riu del paper vell alguna vegada llueix el llom d'un llibre preciós; enlluernat, miro una estona cap a una altra banda abans de prendre'l, l'eixugo amb el davantal, l'obro i oloro el text, i només després fixo els ulls en la primera frase i la llegeixo com si fos una predicció homèrica”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

 “n'hi ha prou que m'inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, soc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint”

Una solitud massa sorollosa – Bohumil Hrabal

L'anniversario - Andrea Bajani

© Bocins Literaris

Títol: L’anniversario

Autor: Andrea Bajani

Any: 2025

Giangiacomo Feltrinelli Editore Milano

 “in ogni scena mia madre guarda altrove. Più che il corpo di mio padre che sovrasta, è quello di lei che si sottrae. Quel sottrarsi, per timidezza o per timore, è quello che mi resta”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Anche volendolo, non ci sarebbe stato spazio, nei miei occhi, per permettere a mia madre di entrare. E lei, che per natura si sottraeva a tutto, aveva lasciato che quel punto cieco fosse lo spazio da abitare. Era diventato il posto in cui era andata a vivere agli occhi di suo figlio, invisibile seppure in piena luce”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Autoconsegnarmi a mio padre perché la deflagrazione non si verificasse era la mia occupazione principale. Ed era quello che mia sorella mi rinfacciava sopra tutto: invece della lotta congiunta contro il tirano, la prostituzione. Cioè pronunciare la frase, il motto di spirito, o anche solo la parola che salvava tutti, all'ultimo millimetro di miccia”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Essere distratta, non vedersi agire, era l'unica maniera- penso- per rendersi invisibile davvero. E non essere vista, non essere colpita. Non essere compresa nella vita: la distrazione era la manifestazione prima della sua rinuncia assoluta”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “lui voleva che lei fosse niente per potere, lui, essere qualcosa, e lei voleva essere niente perché essere niente era almeno qualcosa”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Lasciare Roma significò dunque tirarsi fuori dalla Storia, esorbitare dal primo centro gravitazionale. Fu per mia madre finire dentro il silenzio più pneumatico, che in poco più de settecento chilometri inghiottì lo spazio e il tempo. Io e mia sorella stavamo dentro il tempo della scuola, mio padre in quello del lavoro e dentro le ragioni personali che lo avevano portato a compiere quella scelta per tutti noi. Mia madre stava dento il suo silenzio”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Perché si dia un'abitudine è necessario un corpo che la reclama, e mia madre non aveva un corpo, lo era per emanazione di mio padre. Le faccende (la spesa, la cucina, le pulizie, venire a prenderci a scuola) erano i fili che- obbedendo al volere di lui- spostavano la sua figura per casa, o nella spazio che separava la cada dal resto”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Questo accedere, attraverso l'invenzione, a ciò che il ricordo non possiede, è precisamente la forza brutale del romanzo. Che si desinteressa quasi sempre del reale e fornisce sempre il vero”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “L'ultima volta che ho visto mia madre, mi ha accompagnato alla porta di casa per salutarmi. Dopo di che ha aspettato di vedermi sparire nell'imbuto delle scale prima di chiuderla. Mia madre non è mai stata da gesti di commiato, principalmente perché era sopraffatta da una forma di timidezza molto prossima alla negazione di sé”

L’anniversario – Andrea Bajani

 “Si possono abbandonare i propri genitori? O meglio, ci si può sottrarre a loro, semplicemente togliendo il proprio corpo di mezzo con un gesto netto e definitivo? E condannarli a vivere il resto di propri giorni, per così dire, con un arto fantasma?”

L’anniversario – Andrea Bajani

La monja - Denis Diderot

© Bocins Literaris

Títol: La monja

Títol original: La Religieuse

Autor: Denis Diderot

Any: 1780

Traducció: Elisenda Galobardes

Adesiara Editorial

 “Quan hom posa uns límits tan estrets a la seva defensa i ha de tractar amb una part contrària que  no en posa cap al seu atac, que passa per sobre del que és just i del que és injust, que afirma i nega amb la mateixa impudència i que no s'avergonyeix ni de les imputacions, ni de les sospites, ni de la maldiença, ni de la calúmnia, resulta difícil vèncer”

La monja – Denis Diderot

 “L'home ha nascut per a viure en societat. Aparteu-l'en, isoleu-lo, i els seus pensaments es desconjuntaran, se li torçarà el caràcter, el seu cor covarà mil afeccions ridícules, i en el seu enteniment germinaran idees extravagants com les bardisses en una terra salvatge. Deixeu un home al bosc, i es tornarà ferotge; deixeu-lo en un claustre, on la idea de necessitat s'uneix a la de servitud, i encara serà pitjor. Del bosc, se'n pot sortir”

La monja – Denis Diderot

 “Un primer esdeveniment feliç fa germinar dins nostre l'esperança que en vingui un altre”

La monja – Denis Diderot

 “Fer vot de pobresa és comprometre's per jurament a ser gandul i lladre. Fer vot de castedat és prometre a Déu la infracció constant de la més sàvia i la més important de les seves lleis. Fer vot d'obediència és renunciar a la prerrogativa inalienable de l'home: la llibertat”

La monja – Denis Diderot

 “Obeeixo el meu destí sense reticències ni ganes. Sento que la necessitat m'empeny i em deixo endur. Ah! Mare estimada, no sento gens d'aquell dolç goig, d'aquell esborronament, d'aquella melangia, d'aquella dolça inquietud”

La monja – Denis Diderot

 “Quan hom es lleva la vida, potser busca desesperar els altres, i la preserva quan creu que això els satisfaria”

La monja – Denis Diderot

 “De les persones que m'han consolat, sovint unes han comentat que els meus pensaments eren instigacions de Satanàs, mentre que les altres han afirmat que eren inspiracions celestials. El mateix mal prové de Déu, que ens posa a prova, o del diable, que ens tempta”

La monja – Denis Diderot

 “A força de pensar en una cosa, hom acaba convencent-se que és justa i, fins i tot, creient que és possible”

La monja – Denis Diderot

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves - Julio Cortázar

© Bocins Literaris

Títol: Que cada cosa cruel sea tú que vuelves

Autor: Julio Cortázar

Any: 1971-1984

Penguin Random House Grupo Editorial

 “Poco le quedaría al corazón si le quitáramos su pobre
noche manual en la que juega a tener casa,
comida, agua caliente,
y cine los domingos.
Hay que dejarle la huertita donde cultiva sus legumbres;
ya le quitamos los ángeles, esas pinturas doradas,
y la mayoría de los libros que le gustaron,
y la satisfacción de las creencias”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “No me pierdas como una música fácil”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “preferiríamos mil veces que la felicidad de cada cual
fueso el exacto, necesario reflejo de la vida
hasta que el corazón insustituible dijera dulcemente basta”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “Cada vez somos más los que creemos menos
en tantas cosas que llenaron nuestras vidas”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “Con qué tersa dulzura
me levanta del lecho en que soñaba
profundas plantaciones perfumadas,
me pasea los dedos por la piel y me dibuja
en el espacio, en vilo, hasta que el beso
se posa curvo y recurrente
para que a fuego lento empiece
la danza cadenciosa de la hoguera
tejiéndonos en ráfagas, en hélices,
ir y venir de un huracán de humo”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “La prueba más dura
ese salto que consiste en
quedarse inmóvil al borde de
la plenitud sin bordes”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

 “Todo mañana es la pizarra donde te invento y te dibujo”

Que cada cosa cruel sea tú que vuelves – Julio Cortázar

Mendelssohn és a la teulada - Jirí Weil

© Bocins Literaris

Títol: Mendelssohn és a la teulada

Títol original: Na Strese Je Mendelssohn

Autor: Jirí Weil

Any: 1959

Traducció: Jaume Creus

Viena Edicions

 “Els arbres creixien, victoriosos i immortals. Donaven fruits i feien servei, i quan no tenien més remei que morir, morien dempeus. No eren làpides aixecades en memòria de l'extinció o per perpetuar el record, eren la vida que supera la mort”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “els seus cors bategaven espantats, perquè la forca s'elevava cap al cel, un monstre de dos caps en forma de T. S'estrenyien entre ells, perquè es trobaven perduts allà al fossat, sols enmig de gent estranya que se'ls mirava amb simpatia i horror, com si ja fossin morts”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “Volien encara veure el sol en un cel blau, però el cel estava tapat de boira. Volien, si més no, tocar la seva terra natal amb les mans lligades, però el terra dur estava glaçat. Volien encara escoltar una veu humana, però al seu voltant només hi havia silenci, de la Ciutat Fortalesa no arribava ni el més petit soroll. El món que estaven a punt d'abandonar era un lloc mort i insensible”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “Que davant seu parlessin amb tanta indiferència era el més terrible de tot. Significava que ja estava condemnat des del principi, que només tenia tant temps de vida com ells volguessin adjudicar-li, que per això no calia que es retinguessin en absolut de parlar: era un mort vivent”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “aquí la mort estava unida a depredadores operacions financeres, a netes i pulcres xifres en columnes, en màquines calculadores i en llibres de caixa. I a l'última habitació de la planta baixa seia l'ajudant del botxí amb uniforme, del rang més baix, però uniforme. Tenia a la mà un segell que aplicava sobre un tampó abans d'estampar-lo a una llista i a una altra, tot repetint mecànicament: <<llest>>”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “Havia construït aquell museu seguint els desitjos d'ells de tenir el seu monument a un poble extingit, però en realitat confiava salvar així els objectes sagrats que, en cas contrari, haurien estat destruïts si s'haguessin quedat als altres indrets conquerits. Ara sabia que els objectes romandrien, però el poble no”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “El poder era condicional i de fet absurd, perquè qualsevol SS, ni que fos de baix rang, podia colpejar-lo, bufetejar-lo o posar-lo a netejar clavegueres. I fins i tot els soldats de tropa, encara que duguessin fusells amb la baioneta calada, eren titelles a les mans dels SS, que podien fer amb ells el que els plagués, i ja n'havien fet executar alguns a la Petita Fortalesa. Però el poder, fos condicional o pengés d'un fil, engendrava por i creava un buit, desfeia els lligams amb la gent i provocava solitud”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “Un cop convertit l'enemic en número, se l'ha de transformar en gràfica, les gràfiques al principi van amunt i amunt, de forma regular i sostinguda, i després davallen, altre cop de forma regular, i davallen i davallen netament, pulcrament tan bon punt les xifres desapareixen, quan s'esvaeixen i es fonen en el no-res”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “li va semblar que la ciutat s'havia tornat grisa, que s'estava corrompent, que es desintegrava, que tot es veia com cobert de pols i floridura, als aparadors de les botigues hi havia exposades capses de paper i tot d'objectes inútils, i la gent que caminava per les voreres feia cara d'infeliç i apesarada, com si tothom estigués aclaparat per algun pes que duia a sobre”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

 “es posà a destruir l'estàtua amb el martell. De primer colpejà el cap de la Justícia amb els ulls embenats, tot seguit colpejà l'espasa desembeinada que tenia a la mà, després tornà a acarnissar-se amb el cap fins a esclafar-lo del tot, i llavors atacà el cos. Al cap d'uns instants només quedaven uns quants trossos de bronze, d'un color blanc brut, escampats pel terra del pati. Els va recollir i els va llençar al cubell de les escombraries. La Justícia ja no molestaria ningú més”

Mendelssohn és a la teulada – Jirí Weil

Clinica dell'abbandono - Alda Merini

© Bocins Literaris

Títol: Clinica dell’abbandono

Autor: Alda Merini

Any: 1995 - 2002

Giulio Einaudi Editore

 “Ogni poeta
laverà nella notte
il suo pensiero
ne farà tante lettere
imprecise
che spedirà all'amato
senza un nome”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “Io ero fatta di prati verdi
di lucciole della notte.
Ma qualche adulto bambino
ha preso in mano il grillo
la lucciola e la cicala
che erano in me.
Alcuni falsi poeti
chiudono i grandi nel pugno
della curiosità
e non sanno che anche nel grillo
vive presente un'anima”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “come un mantello
avrei voluto coprirti
dal gelo della tua vita
ed essere la tua fiamma d'amore”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “O giovani,
pieni di speranza gelida
che poi diventerà amore
sappiate da un poeta
che l'amore è una spiga d'oro
che cresce nel vostro pensiero”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “Ti voglio spiegare
che anche tu mi hai fatto impazzire
per il semplice fatto
che mi hai nascosto luoghi
tempi e date della tua vita.
Non so niente di te
e non è che mettendo
la tua carne dentro
la mia tu mi abbia detto qualcosa”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “Ritorna al vento della poesia
che non ha speranza
ma vive giorno per giorno
calcando le ossa di vecchi
e antichi profeti.
Ritorna alle montagne ardenti
della solitudine
che ti bruceranno il corpo
e la voce.
Ritorna ai quotidiani tormenti
ma sappi che la solitudine
è l'unica donna
che non ti abbandona”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “per amare non ci vogliono leggi
ma solo sogni”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “Non andartene da questa regione di amore che è il cuore
e da questa velleità di vita dove ogni confine è saturo
di amoroso silenzio e dove tutto comincia il giorno
prima per andare a morire nel tormento”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “i tuoi baci che a volte toccano il sentimento
come se fossero dita che ardono sopra la pelle”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

 “quando voleva il nettare dell'amore

pregava che tutte le porte fossero aperte

perché gli germogliasse l'anima”

Clinica dell’abbandono – Alda Merini

La fundación - Antonio Buero Vallejo

© Bocins Literaris

Títol: La fundación

Autor: Antonio Buero Vallejo

Any: 1974

Espasa Libros

 “Si creemos en ese futuro es porque, de algún modo, existe ya. ¡El tiempo es otra ilusión!”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Estos presidios de metal y rejas también mejorarán. Sus celdas tendrán un día televisor, frigorífico, libros, música ambiental… A sus inquilinos les parecerá la libertad misma. Habrá que ser entonces muy inteligente para no olvidar que se es un prisionero”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Nadie sería un espía en un mundo humano”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Duda cuanto quieras, pero no dejes de actuar. No podremos despreciar las pequeñas libertades engañosas que anhelamos, aunque nos conduzcan a otra prisión”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “El mundo es maravilloso. Y ésa es nuestra fuerza. Podemos reconocer su belleza incluso desde aquí. Esta reja no puede destruirla”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Tal vez todo sea una inmensa ilusión. Quién sabe. Pero no lograremos la verdad que esconde dándole la espalda, sino hundiéndonos en ella”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Esta vez nos ha tocado ser víctimas, mi pobre Tomás. Pero te voy a decir algo… Lo prefiero. Si salvase la vida, tal vez un día me tocase el papel de verdugo”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “nadie puede ser fuerte si no sabe antes lo débil que es”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “Vivimos en un mundo civilizado al que le sigue pareciendo el más embriagador deporte la viejísima práctica de las matanzas”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

 “A cada uno hay de dejarle ser como es”

La fundación – Antonio Buero Vallejo

L'home infrahumà - Osamu Dazai

© Bocins Literaris

Títol: L’home infrahumà

Autor: Osamu Dazai

Any: 1948

Traducció: Ko Tazawa / Joaquim Pijoan

Lapislàtzuli Editorial

 “Ara, per a mi, tant se val la felicitat o la infelicitat.
Simplement, tot va passant”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “La meva infelicitat consistia en la mançanca de la capacitat de dir que no. Tenia por que es produïssin esquerdes fredes i eternament irremeiables tant al cor de l'oferidor com al meu propi cor si deia que no al que m'oferien”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “La vida humana sembla estar plena d'exemples de desconfiança realment brillants, gairebé innocents, sempre en un to alegre i jovial en què la gent s'enganya mútuament, però curiosament sense ferir-se i, fins i tot, sense adonar-se tan sols que s'estan enganyant mútuament”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

“als seus ulls oberts no s'hi veia ni sorpresa ni disgust. Hi havia gairebé un desig per la salvació o una mena d'anhel. Ah, aquesta senyora deu ser infeliç també, perquè una persona infeliç és sensible a la infelicitat d'altri”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “Forma part del meu caràcter trist de posar algun ornament a la meva mentida, tot sabent que es descobrirà aviat. Aquest caràcter s'assembla al de la persona considerada despectivament mentidera en el món humà, però no he posat gairebé mai atenuants per al meu benefici. Ho faig simplement perquè em fa una por quasi sufocant el canvi sobtat i decebedor de l'ambient que visc”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “Un poruc té por, fins i tot, de la felicitat. Es fereix amb cotó fluix. A vegades, queda ferit per la mateixa felicitat”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “Sempre tremolava de por davant els éssers humans. No tenia ni un pessic de confiança en el meu comportament. Guardava els meus maldecaps personals en una capsa petita dins el cor. Amagava la malenconia i el nerviosisme tant com podia per fer veure que jo posseïa un optimisme innocent. Així, anava perfeccionant-me com una persona peculiar”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “Estic conveçut que només jo soc totalment diferent dels altres- aquesta inquietud i aquesta por m'ataquen-. A penes puc mantenir una conversa amb els altres. No sé de què parlar ni com parlar.
La solució que vaig trobar, per sortir d'aquest atzucac, va ser convertir-me en pallasso”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “es pot concloure que encara no entenc gens ni mica què és la vida humana de cada dia”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

 “És un somriure bastant ben conformat, però és una mica diferent del somriure d'una persona. Com podria explicar-ho? Li falta el batec de la sang o l'amargor de la vida? No ho sé, però li falta aquest tipus de substància biològica. No és com un ocell, sinó que és tan lleuger com una ploma d'ocell. Com un full de paper. I somriu. En altres paraules, tot, absolutament tot, és artificial”

L’home infrahumà – Osamu Dazai

Il Gattopardo - Tomasi di Lampedusa

© Bocins Literaris

Títol: Il Gattopardo

Autor: Tomasi di Lampedusa

Any: 1957

Giangiacomo Feltrinelli Editore Milano

 “Erano decenni che sentiva come il fluido vitale, la facoltà di esistere, la vita insomma, e forse anche la volontà di continuare a vivere andassero uscendo da lui lentamente ma continuamente come i granellini che si affollano e sfilano ad uno ad uno, senza fretta e senza soste, dinanzi allo stretto orifizio de in orologio a sabbia”

Il Gattopardo – Tomasi Di Lampedusa