L'home que plantava arbres - Jean Giono

© Bocins Literaris

Títol: L’home que plantava arbres

Títol original: L’homme que plantait des arbres

Autor: Jean Giono

Traducció: Isabel-Clara Simó

Any: 1953

Viena Edicions

L’home que plantava arbres de Jean Giono és una bonica paràbola rural i ecologista que evoca la història del pastor Elzéard Bouffier, un personatge fictici que l’autor francès ens el fa gairebé de carn i ossos de tan creïble que volem que sigui. Un home que durant la maduresa de la seva vida i al llarg de molts anys de treball tenaç, solitari i humil plantant milers i milers d’arbres aconsegueix fer d’una regió gairebé desèrtica un lloc agradable i ple de vida.

Giono situa el relat a la seva Provença natal, com la resta de les seves obres. Autodidacta, humanista i pacifista declarat després de patir els horrors al front de Verdun a la Primera Guerra Mundial, és acusat injustament de col·laboracionista nazi durant la Segona. El 1953 la revista americana The Reader’s Digest li encarrega escriure un text sobre el personatge més extraordinari que mai hagi conegut. En una sola nit, Giono escriu la història de l’Elzéard.  La revista, molt satisfeta, vol comprovar la identitat del pastor i ubicar el conte en els mapes i li demana a l’autor proves de la veracitat de la història, proves que Giono no pot aportar de forma convincent. Finalment, el demanden perquè no accepten el que consideren un engany: que el personatge extraordinari que els ha commogut sigui ben real... però a la ment del escriptor.

“Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'obtenir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“treballava en la més absoluta soledat; tan absoluta que, cap al final de la seva vida, havia perdut el costum de parlar. O potser és que no li feia cap falta?”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“Mai no el vaig veure flaquejar ni dubtar. Era com si Déu mateix l'encoratgés! Els seus desenganys havien estat incomptables. Tanmateix, és fàcil imaginar que, per a un èxit com aquest, va haver de vèncer moltes adversitats; que, per assegurar la victòria d'una tal passió, li va caldre lluitar contra el desànim”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“L'espectacle era impressionant. Literalment, em vaig quedar sense paraules i, com que ell no parlava gens, ens vam passar tot el dia en silenci passejant pel seu bosc, que tenia, dividit en tres trams, onze quilòmetres de llargada en la part més ampla. En recordar que tot havia sortit de les mans i de l'ànima d'aquest home, sense cap mitjà tècnic, un comprenia que els homes poden ser tan eficaços com Déu en altres àmbits que els de la destrucció”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“ningú no havia reparat en l'obra d'aquest home. A ell l'hauria contrariat que sospitessin res. D'altra banda, qui s'ho hauria pogut pensar? Qui, dels pobles de baix i de l'administració, hauria pogut imaginar una tal obstinació i una generositat tan magnífica?”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“El treball tranquil i regular, l'aire pur de les altures, la frugalitat i sobretot la serenitat de l'ànima havien conferit a aquest ancià una vitalitat impressionant. Era un atleta de Déu”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“Li vaig dir que, d'aquí trenta anys, aquests deu mil roures serien magnífics. Ell em va contestar amb senzillesa que, si Déu li donava vida i salut, d'aquí a trenta anys n'hauria plantat tants d'altres que aquests deu mil serien com una gota d'aigua al mar”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“Feia tres anys que plantava arbres enmig d'aquesta soledat. Ja n'havia plantat cent mil. D'aquests cent mil, n'havien brotat vint mil. D'aquests vint mil, ell calculava que se'n perdrien la meitat per culpa dels rosegadors o de tot allò que és imprevisible en els designis de la Providència. Quedaven deu mil roures que creixerien en un paratge en el qual, abans, no hi havia res de res”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“Un cop al lloc on volia anar, va clavar la vara de ferro a terra, fent un clot dins del qual va posar una gla, i després va emplenar el clotet: estava plantant roures. Li vaig preguntar si aquella terra era seva, però em va contestar que no. Sabia de qui era? No, no ho sabia. Suposava que era territori municipal, o potser propietat de persones que no se'n preocupaven gens. Tanmateix, ell no tenia cap interès a saber qui n'era el propietari. Va plantar les cent glans amb una cura exquisida”

L'home que plantava arbres - Jean Giono

“aquest llogarret de deu o dotze cases tenia tres habitants. Eren esquerps, es detestaven, vivien de la caça amb trampes; si fa no fa, tenien l'estat físic i moral dels homes de la prehistòria. Al seu voltant, les ortigues devoraven les cases abandonades.

Eren gent sense esperança. Per a ells, tot es reduïa a esperar la mort: una situació que no predisposa gaire per a cap virtut”

L'home que plantava arbres - Jean Giono