 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Contra el tiempo
Autor: Luciano Concheiro
Any: 2016
Editorial Anagrama
Contra
el tiempo és un interessant assaig on Luciano
Concheiro fa un acurat diagnòstic de l’època en què vivim i de la seva l’acceleració.
Ens proposa una resistència tangencial i modesta per escapar esporàdicament
d’aquest fenomen. Sorprèn gratament que un escriptor de només 24 anys (observo
que va néixer l’any que vaig començar la universitat i de cop em sento gran i
poc productiva) hagi fet un estudi analític sobre aquesta matèria, perquè la
velocitat del temps no és una temàtica que preocupi normalment a la joventut
sinó més aviat a gent d’edat més propera a la meva.
L’assaig està estructurat en una
introducció i sis blocs. Per a mi els dedicats al capitalisme i a la política
són tan bons i reveladors que mentre els llegia, havia de controlar les ganes
de sortir corrents a comprar una balquena de llibres del jove sociòleg mexicà i
regalar-los als meus amics.
Concheiro comença amb la
disquisició i, de fet és el tema central del llibre, de com l’acceleració (no
només la velocitat, sinó l’acceleració) és el que defineix el nostre temps, el
nostre pensament, la nostra història. Aquest increment de rapidesa el lliga i,
en fa una tesi totalment ben elaborada, amb el capitalisme i el seu poder maligne en la recerca del guany etern. Investiga
com hem arribat fins a on hem arribat i exposa com n’és de difícil (per no dir
impossible) escapar-ne. Un sistema que s’ha empassat tots els sistemes
possibles i no sembla que hi hagi, o almenys ell no la veu, cap alternativa. Poca
cosa a fer en un planeta conquerit pels principis del capitalisme que ha
desnaturalitzat el concepte temps. Ens porta des del capitalisme modern de Marx
(passant per la implantació de les fàbriques, la producció en sèrie de Taylor,
la super especialització de Ford, la producció Toyota just in time) al capitalisme financer. Tota una evolució... o
involució perquè les innovacions tecnològiques que havien de portar-nos un
estalvi de temps el que han provocat és un monstruós ritme de comerç fent-nos
esclaus de la publicitat, la moda, l’obsolescència programada i de les
actualitzacions perpètues de la nostra vida digital.
En la segona part ens parla
de la política actual basada en accions a curt termini i l’acumulació de poder marcada
pel ritme cinètic, de solucions immediates i res de planificació a mig (i ja no
diguem llarg) termini. El segle XX es va endur les polítiques duradores o
perdurables i també les revolucions. Ara estem en l’era de la immediatesa, de
les shitstorms efímeres i inestables de
les xarxes socials mogudes per estats afectius, però sense força d’acció
unitària i que són cobertes ràpidament per una capa d’oblit i indiferència. La
ideologia ha esdevingut secundària i dels polítics n’hem fet productes
mediatitzats.
L’exposició fins aquí jo
diria que és brillant.
Des d’aquí ens condueix a la
tercera part, els subjectes, nosaltres. Potser en aquest apartat l’argumentació
és una mica menys treballada que en els dos anteriors, malgrat tot, el nivell
no decau. Ens mostra com aquest sistema ens ha conquistat i guanyat. Està a
tots els nivells de la nostra vida (relacions laborals, amistat, amor, etc.). Som
les conseqüències del capitalisme i la seva set. La velocitat ha pres el sentit
a la nostres vides i ens redueix a una disponibilitat permanent a tothora en
totes les àrees, premiant les multitasques i l’ocupació constant. La confusió i
la continuïtat entre la vida i el treball ens genera cansament, estrès i
insomni. Per a Concheiro, la velocitat no és una tria personal, sinó un fenomen
estructural del sistema.
El que ve a continuació és
desesperançador perquè Concheiro no concep cap solució, ens ofereix una
filosofia que és contrària a tot el que ens han ensenyat, a tot el que volem
creure. Segons ell no estem preparats ara per ara per anar en contra aquest
sistema econòmic supranacional perquè està tan infiltrat a totes les àrees i a
nivell planetari que únicamentens ofereix... fugir! Per escapar de la velocitat
i el sorollós present, hem d’apropar-nos a allò minúscul, modest, quotidià.
Recordem Esquirol i la seva filosofia de la proximitat de La resistència íntima. Concheiro no idea propostes paral·leles al
capitalisme perquè fins i tot les subversions són tractades com a comerç. La
immediatesa ha conquerit el món i alhora no sabem viure en el present, tenim el
cap en milers de coses.
No m’agrada el futur que
descriu, però temo que no s’equivoca gaire. Té un pensament elaborat i lúcid.
Com afrontar doncs el futur? La revolució
que ens proposa és individual, discreta, pessimista, de minories,
d’intimitats, d’esferes privades, desencantada, de fugida (com els nens o els
animals) d’allò que no podem controlar. Una revolta gens vistosa, gens pública,
perquè en el moment que una idea es fa popular o famosa, no deixa de ser un nou
producte que el mercat voldrà consumir i entrarà en la màquina del sistema
capitalista i, per tant, a la seva ràpida deglució. Més que una resistència
passiva o pacífica o una desobediència civil, la seva és una filosofia de
renúncia a la confrontació, d’eludir el que produeix insatisfacció. Ni tan sols
defensa les ensenyances de Carl Honoré i el seu moviment slow (també mercantilitzat), sinó que ens exhorta a fer fugides del
temps. Com que no és possible escapar encara (no vull que m’encomani el seu desànim)
d’aquesta roda gegant de hàmster on correm sense parar, ens recomana sortir del
concepte temps, evadir-nos i crear instants
en la nostra vida diària que ens paralitzin el temps durant una estona i des
d’aquests instants trobar la potencialitat momentània d’una altra vida.
Perquè l’instant no és temps,
és una experiència temporal on tenim la sensació que el temps no corre, on ens
oblidem de nosaltres mateixos. Els instants estan continguts en els gests
senzills, en les petites accions, són experiències assequibles per a tothom.
Cerquem doncs els instants per tal que la seva màgia ens
deixi accedir a moments d’eternitat.
