 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: La vida material
Títol original: La vie
matérielle
Autora: Marguerite Duras
Traducció: David Ilig
Any: 1987
Club
Editor
La vida
material de Marguerite Duras és un
llibre no escrit, de fet és un llibre
parlat, perquè l’escriptora es troba en un estat en què l’alcoholisme li
impedeix literalment escriure. És l’any
1987, Duras passa de la setantena i conviu fa alguns anys amb l’amor difícil de
comprendre d’en Yann, un admirador homosexual trenta anys més jove que ho deixa
tot estar amb ella. Aquest llibre oral emana de les reflexions recollides per
un amic seu, en Jérôme Beaujour, on parlen (de tot i de res) sobre temes
variats, i van sorgint aquelles converses que es podrien considerar valuoses,
no tant per la temàtica, sinó perquè existeix algú amb qui compartir-les. L’escriptora
es despulla de forma honesta en aquestes memòries
dialogades i posteriorment revisades i adaptades.
Els temes que tracten, encara
que alguns comencin semblant banals, Duras fàcilment els capgira i els dona
profunditat. Disposa d’aquesta capacitat perquè parla amb un llenguatge directe,
cru i gens impostat. Parlen sobre les cases on viu, l’infern de l’alcoholisme,
el perill del desig, el desxiframent del pensament en l’acte d’escriure, la
imprudència comuna a tots els seus personatges femenins que es desgracien la
vida, la indefensió dels llibres davant els escriptors que treballen sense un guió
preestablert, la utopia de la creació de la llar familiar, el desordre de les
cases, l’atracció que genera la gent que escriu, la poca empatia davant la
misèria quotidiana, les activitats buides de sentit, la falsedat que acompanya
el llenguatge periodístic o el futur de la immigració a París. Entre les
converses va esmentant les seves novel·les que no conec, excepte L’amant, i potser si me les hagués
llegit situaria millor allò que explica. També descarrega alguna teoria curiosa
i més que discutible sobre l’evolució sexual de l’home i de la frigidesa de la
dona que, encara que no comparteixi, donaria per parlar-ne una estona.
Duras és intel·ligent, la
seva veu íntima es pot permetre ser sincera, no té res a perdre ni a amagar. S’exposa
objectivament des de fora, amb la distància d’una observadora asèptica que se
sap posseïdora d’un encant particular. Tot i tenir una vida complicada des de
sempre, no es fa la víctima, no explota fer llàstima. El llibre és dur de
llegir, sobretot quan parla de l’alcoholisme i els intents de desintoxicació
associats a les visions nocturnes que confon amb la realitat. Llegir Duras,
sens dubte, val la pena. Costa trobar pensadors interessants, ments obertes,
sense por i alhora autèntiques. Ella n’és una.
