 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Mi vida con Goebbels
Títol original: Ein deutsches
Leben
Autors: Brunhilde Pomsel i
Thore D. Hansen
Traducció: Alejandro Gibert
Abós i Franziska Dinkelacker
Any: 2017
Lince Ediciones
El llibre Mi vida con Goebbels són les memòries de
Brunhilde Pomsel, una de les secretàries de Joseph Goebbels, el ministre de la
Informació Popular i Propaganda de Hitler, explicades el 2013 en un documental televisiu
per la pròpia Pomsel quan era gairebé centenària. Thore D. Hansen és l’autor que
ha novel·lat les paraules de Pomsel. En un petit prefaci introductori fa la
presentació del text i a l’epíleg analitza, en forma d’assaig, les semblances
amb l’actualitat.
La història de Pomsel comença
amb el seu naixement el 1911 en un barri residencial de classe mitjana a
Alemanya. Filla gran i única noia de 5 germans, viu la imposició de
l’obediència familiar i una marcada dedicació al treball per a poder ascendir
professionalment. Pomsel es descriu com una noia aplicada que no veu
incompatible treballar als matins per a un jueu i a les tardes per a un nazi.
Té un interès nul per a qualsevol tema polític, vol passar-s’ho bé i viu una
vida despreocupada. L’any 1933, els nazis guanyen les eleccions en una Alemanya
empobrida i amb un alt índex d’atur rere les mesures populistes i enganyoses de
Hitler. Ara Pomsel treballa a la ràdio estatal on, de forma subtil al principi,
censuren la informació. Sense que l’obliguin, i com molts altres joves, s’afilia
a les joventuts hitlerianes pensant que tindrà més oportunitats de progressar
laboralment. Vol formar part de l’elit. Després de l’esclat de la guerra, el
ministeri de Propaganda busca secretàries i Pomsel entra a treballar de taquígrafa
i secretària de Goebbels, on tot se sotmet a examen minuciós i es practica una
manipulació de qualsevol àrea. Pomsel té una gran responsabilitat per la seva
feina sense qüestionar-se què està fent i se sent fidel als seus superiors fins
al final de la guerra, quan els russos prenen la ciutat.
Tot i que Pomsel ideològicament
no estava a favor del nazisme, sí es podria titllar d’irresponsable i de col·laboracionista
passiva per centrar-se en l’obtenció de benefici propi. El seu relat s’escuda
des del l’inici entre la ignorància i la ingenuïtat. Combina fragments de
sinceritat amb d’altres on amaga, i segurament menteix, el que va viure, bé
perquè se n’avergonyeix o bé perquè sap que no va actuar correctament. Hi ha
moments en què es contradiu. Tota l’estona es justifica i vol convèncer (potser
també a ella mateixa) que no tenia altres opcions en les situacions en les
quals es va veure involucrada. S’empara en el desconeixement, difícil de
creure, de l’existència dels camps de concentració i de les matances dels jueus.
S’eximeix de tota culpa individual i només la reconeix si la fa extensiva a tot
el poble alemany per haver permès l’ascens al nazisme. Excusa la seva
inactivitat amb la inacció de la resta de la humanitat davant les injustícies.
Com potser faríem tots si expliquéssim la nostra vida a les portes de la mort,
sembla que reescrigui la seva història fent-se millor persona del que va ser. Abans
de condemnar-la, hauríem de pensar quin percentatge de Pomsel s’amaga en
cadascun de nosaltres.
En l’epíleg, Hansen busca
paral·lelismes amb el present: el període previ de globalització desenfrenada, el
creixement de la desafecció política, la passivitat de la població, la detenció
de persones crítiques amb el sistema, la radicalització d’alguns sectors, el
retorn de l’extrema dreta, així com la pèrdua d’empatia i solidaritat davant les
injustícies i els patiments humans... A
dia d’avui, culpa també a les elits dels partits democràtics d’haver traït al
seu electorat amb l’expansió del sector financer: deixant que les grans
empreses, els bancs i els super rics prenguin les decisions, han minat la seva
pròpia credibilitat.
Denuncia la situació de
diferents països europeus, com ara Turquia, que veu néixer una dictadura davant
el mutisme interessat d’Europa per la crisi dels refugiats; l’embrutiment
social d’Alemanya que considera els immigrants com si fossin enemics; Àustria,
on la ultradreta ha assolit la meitat de votants, l’augment de la xenofòbia a
Polònia, la ferotge defensa fronterera d’Hongria, la campanya contra la
immigració a Londres i la relació amb el Brèxit. Com a polític que sap treure
profit dels seus discursos agressius i incendiaris, posa d’exemple a Donald
Trump, que a part de responsabilitzar als llatins i musulmans del fracàs del somni
americà, dinamita l’establishment democràtic.
Hansen afirma que la
democràcia està amenaçada per la falta de compromís i la incapacitat dels
polítics de reaccionar davant ressorgiments perillosos. El populisme de dretes
s’aprofita del descontentament de la societat i s’erigeix com a canalitzador de
la protesta, despertant els instints més primitius de la societat amb promeses
il·lusòries i solucions senzilles a problemes complexos d’escala internacional.
Hansen demana que la resposta ciutadana, com a individus i com a societat, sigui
desmentir amb fets i no atendre a les emocions. ¿La història es podria repetir?, es pregunta l’autor. Està clar que
no podem abaixar la guàrdia i cal continuar lluitant per una societat oberta i
fer que la balança no es decanti perillosament ni cap a l’extremisme ni cap al
desinterès. Tots plegats tenim el deure de restablir la confiança en la
democràcia.
