 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Un café con Voltaire
Títol original: Un café avec
Voltaire
Autor: Louis Bériot
Traducció: Mar Vidal
Any: 2016
Un café
con Voltaire de Louis Bériot recrea les converses,
mig fictícies mig reals, entre els grans pensadors de la Il·lustració tenint
com a centre la figura del polèmic filòsof francès, Voltaire. Bériot l’admira i
amb aquest llibre aconsegueix apropar-nos, sense aprofundir en excés, als seus
pensaments i a entretenir-nos amb fragments de la seva vida.
El llibre s’inicia amb
l’exili de Voltaire a Anglaterra, fruit de la publicació dels escrits contra el
duc d’Orleans. Allí coneix l’eminent Newton i aprofita per discutir amb ell sobre Déu. Més endavant gràcies a la
coneixença i amistat amb les amants del rei (entre elles, Madame de Pompadour) pot
tornar a França, però els seus escrits contra la religió i la burla contra el
poder monàrquic fan que hagi de publicar les seves obres, que triomfen a
Europa, a la clandestinitat. Voltaire és un personatge espavilat i hiperactiu
que s’assegura la part econòmica invertint, especulant, fent de prestamista i
mil i un negocis més, per poder dedicar-se a la poesia, al teatre i a la
filosofia. Voltaire obté l’adulació del públic, però no de la cort, que és el
que desitjaria. La seva llengua viperina critica sense aturador des de
l’anonimat. Voltaire, covard (o potser llest) amaga la identitat en els seus
escrits quan endevina que li poden dur problemes. És un militant contra la
injustícia i la intolerància, un ésser del tot irreverent. Interessat i servil,
quan li convé.
S’enfronta amb Montesquieu,
el pare de la separació de poders, al parlar dels drets de l’home. Debaten
també sobre la monarquia, la justícia, Déu, la mort i el suïcidi. Tot i la seva
enemistat manifesta, intel·lectualment es troben a la mateixa alçada i
gaudeixen de la discrepància de les seves opinions. Es fa amant de Madame de Châtelet
amb qui manté una relació tumultuosa i enriquidora que durarà disset anys fins
la mort d’ella. Voltaire, arran de la pèrdua de la seva millor amiga i ànima
intel·lectual i després de fer-se pregar durant anys, es refugia a la cort de
Frederic, el rei de Prússia, on hi restarà una temporada. Frederic és ateu i té
una confiança nul·la en el gènere humà, Voltaire creu en Déu, però això no li
impedeix criticar la religió (la Infame segons l’anomena el rei germànic),
inclosa la seva. La impetuositat de Voltaire i els seus negocis d’especulació
propicien el trencament d’aquesta amistat fent que el Voltaire s’instal·li a
Ginebra perquè a França no es ben rebut.
A les portes de la vellesa, l’escriptor
converteix la seva propietat de Ferney en un model econòmic, social i cultural.
En aquest punt, Bériot el fa coincidir amb l’orgullós i superb Rousseau que li
demana asil. Voltaire, amb un ironia filant i gens compassiu, el deixa en
evidència sabent que l’altre no pot escometre’l i que està atrapat perquè el
necessita. Discuteixen sobre la propietat, l’educació, la condició de la dona,
sobre les arts i les lletres, la virtut i l’església entre altres temes. Un
duel dialèctic entre filòsofs d’alt nivell que busquen les incoherències en els
escrits de l’altre i qüestionen El
contracte social i Càndid respectivament. També conversa apassionadament amb el
naturalista comte Buffon, de qui s’havia distanciat (però a ell, a diferència
de Rousseau, li té un respecte que li impedeix acarnissar-s’hi) sobre les
races, sobre l’amor físic, la superioritat de l’home i l’existència d’una ànima
animal.
Després d’una absència de 28
anys, torna a París, malalt i vell. Bériot aprofita per fer-lo dialogar amb
Diderot. Voltaire, que està físicament molt degradat, manté l’agilitat mental
de sempre i es defensa de l’ateisme de Diderot contra el seu deisme, i fa
escarni de la mort que veu propera i que finalment apagarà una de les llums del segle. Voltaire, que va
escriure més de 80.000 cartes i un munt d’obres teatrals, serà conegut pels
seus escrits de caire filosòfic; i la glòria, que li fou negada pels reis i per
la cort, li oferirà el poble.
