Teoria King Kong - Virginie Despentes

© Bocins Literaris

Títol: Teoria King Kong

Títol original: King Kong Théorie

Autora: Virginie Despentes

Traducció: Marina Espasa

Any: 2006

L’Altra Editorial

Em regalo Teoria King Kong de la Virginie Despentes recomanada per una de les meves llibreteres. No conec l’autora, però veig que aquest assaig ven perquè està traduït al català i al castellà per diferents editorials, i això que l’assaig no és nou doncs va ser escrit el 2006. Em pregunto si és un fet casual o forma part d’una subtil manipulació de venda perquè el feminisme està de moda (encara que no el practiquem a consciència).

Només començar, el to que empra Despentes és contundent. És com si ens anés despertant a bufetades per espolsar-nos totes aquelles afirmacions enquistades, inercials i gratuïtes d’alguns temes sobre els quals opinem i no tenim idea. Ella ens en parla des de dins, amb un llenguatge directe i sense complexos.

Com a divisa d’aquest manifest feminista, l’autora assenyala que escriu per a totes les dones, però sobretot per a aquelles que s’allunyen del prototip de la inexistent dona ideal. Repassa la insuficiència del que ha estat la revolució feminista dels anys setanta ençà i es demana, i ens demana, per què l’hem desaprofitada. Despentes comença plantejant-nos contradiccions que les dones adoptem tant a nivell individual com col·lectiu, fent una crítica esmolada a la submissió a l’estètica i per haver-nos aprofitat més de les polítiques socials, que promouen l’experiència maternal, i no haver lluitat per una paternitat més activa. Carrega contra aquells homes que se senten abandonats per les seves dones saturades de feina i les fan responsables de la seva infelicitat en lloc d’atacar el causant real: un sistema capitalista-roba-temps que se segueix potenciant. Remarca que l’única garantia que sempre ha donat llibertat és la pecuniària i que la dona ha de tenir independència econòmica per no estar oprimida.

Despentes ens explica la violació que va patir quan tenia 17 anys i a través d’ella exprimeix un tema que fins ara s’ha tractat com si fos una cosa excepcional i esporàdica. Analitza el doble joc ancestral d’una cultura castradora, que no ensenya a les dones a defensar-se i alhora les estigmatitza fent-les vulnerables. Crida a dir les coses pel seu nom, a no amagar-ho com si fos una vergonya i qüestiona per què la societat accepta millor el trauma d’una dona violada que la seva recuperació. Ho defineix com un problema social i polític i no individual (pensem en les violacions col·lectives durant les guerres). Ens incomoda i revolta al parlar del risc inherent a ser violades lligat al fet de néixer dones i que hem d’assumir si volem viure en llibertat.

Des de la seva experiència passada i ocasional, tracta el tema de la prostitució com el de l’únic proletariat que preocupa a la burgesia. Ens parla de la importància i la força que pren el cos desitjat, però també de les misèries, les fragilitats i solituds dels clients. Es pregunta per què només es mostra la cara sòrdida de la prostitució, per què per protegir la cèl·lula familiar clàssica s’amaga la sexualitat en la foscor i per què les prostitutes són etiquetades mentre que els clients no ho són. Ens obliga a pensar si estem d’acord o no amb la seva legalització i ens fa anar una mica més enllà amb tot allò que en podria derivar, des de la professionalització a la reglamentació d’uns estudis per assolir una feina regulada com una altra (sí, sí, hi podríem estar d’acord, però... la voldríem pels nostres fills o filles? I per què dubtem més si fossin filles que fills?) i ho completa amb la visió descarnada del matrimoni com un contracte mercantil amb competència.

D’aquí, ens condueix cap a la sexualitat femenina, reivindica que la dona pugui gaudir del sexe sense traves morals ni sentiments, deslligant-lo (si vol) de l’excusa de l’amor. Exigeix poder decidir de forma individual i lliurement què és digne i què no ho és, sense interferències ni judicis aliens. Ens presenta el despertar del desig femení (com si abans dels anys 50 no hagués existit mai), reclama que es  retorni a la dona el domini del seu orgasme sense el lligam d’una participació masculina ni l’imperatiu de la seva consecució i trenca una llança a favor de la silenciada masturbació femenina. Denúncia la no difusió de la literatura pro sexualitat femenina i les dificultats que ha tingut com a dona escriptora i com a directora de cinema. Virginie, que durant un temps va intentar renegar de la seva naturalesa per adaptar-se a un rol més tradicional, ens aconsella, arran de la seva experiència, viure d’acord amb allò que som, siguem el que siguem. En un capítol atrevit, defensa la pornografia com a element alliberador i alleujador per equilibrar la diferència entre el deliri produït pel desig que ens infiltren i bombardegen per tot arreu i la sexualitat real, que hem de reprimir o domesticar. Però proposa una pornografia de més qualitat i més àmplia, que no sigui patrimoni només de l’home.

Cap al final, Despentes adopta un to agressiu que em molesta una mica, tot i això no oblido el seu origen punk-rock i la duresa de la seva vivència personal, que el poden explicar. Quan generalitza i agrupa conductes de gènere, no hi puc estar d’acord. Potser m’equivoco, però em nego a reduir-ho a una guerra de sexes. Hem de lluitar conjuntament, i això l’autora també ho exigeix. De la mateixa manera que les dones hem de continuar la revolució contra la imposició dels cànons femenins i la servilitat, els homes han de rebel·lar-se contra el llast de la virilitat que arrosseguen des de temps immemorials. S’han d’enfonsar arquetips. Amb tot, és un assaig molt recomanable i si fos professora d’institut el faria llegir als meus alumnes. Fa pensar, repensar i discutir.

“El feminisme és una revolució, no un reordenament de consignes de màrqueting, no una promoció vaga de la fel·lació o de l'intercanvi de parelles, no es tracta només de millorar els nivells salarials. El feminisme és una aventura col·lectiva, per a les dones, per als homes, i per als altres. Una revolució que està en marxa. Una manera de veure el món, una tria. No es tracta d'oposar els petits avantatges de les dones als petits privilegis dels homes, sinó de fotre-ho tot enlaire”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Els tipus de feina que exerceixen les dones no forrades de pasta o els sous miserables pels quals venen el seu temps no interessen ningú. Va amb el lot de dones nascudes pobres, ens hi acostumen sense problema. Cap legislació prohibeix dormir al carrer als quaranta anys. Convertir-se en indigent és una degradació tolerable. La feina n'és una altra. Però vendre sexe, això toca tothom i les dones <<respectables>> hi tenen coses a dir”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“el desig sexual és una mecànica, gens complicada de posar en marxa. I, en canvi, la meva libido és complexa, el que diu de mi no m'agrada forçosament, ni quadra sempre amb el que m'agradaria ser. Però puc preferir saber-ho, més que no pas tancar els ulls i dir el contrari del que sé sobre mi mateixa per preservar una imatge social tranquil·litzadora”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Sentim avui homes que es lamenten perquè l'emancipació feminista els treu virilitat. Troben a faltar un estat anterior, quan la seva força s'arrelava en l'opressió femenina. Obliden que aquest avantatge polític que se'ls havia donat tenia un cost: els cossos de les dones només pertanyen als homes per contrarestar el fet que els cossos dels homes pertanyen a la producció, en temps de pau, i a l'Estat, en temps de guerra”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“la virilitat tradicional és una tasca tan mutiladora com la crida a la feminitat. ¿Què exigeix, de fet, ser un home, un de debò? Repressió de les emocions. Amagar la sensibilitat. Sentir vergonya de la delicadesa, de la vulnerabilitat”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Noies model, àngels de la llar i bones mares, construïdes per al benestar de l'altre, no per indagar en les nostres profunditats. Estem formatades per evitar el contacte amb la nostra pròpia brutalitat. Primer acceptar les condicions, després pensar en la satisfacció de l'altre. Tant li fa, el que això faci callar de nosaltres. Les nostres sexualitats ens posen en perill, i reconèixer-les seria potser experimentar-les, i tota experiència sexual per a una dona condueix a la seva exclusió del grup”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“les dones haurien de posar interès a pensar molt més en els avantatges de l'accés dels homes a una paternitat activa, que no pas aprofitar-se del poder que se'ls confereix políticament, via l'exaltació de l’instint maternal”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Portar vestits incòmodes, sabates que fan entrebancar, operar-se el nas o augmentar-se els pits, passar gana. Mai cap societat havia exigit tantes proves de submissió als dictats estètics, tantes modificacions corporals per feminitzar un cos. Al mateix temps que mai cap societat no havia permès tant la lliure circulació corporal i intel·lectual de les dones. La sobrecaracterització femenina sembla una excusa per haver perdut les prerrogatives masculines, una manera de tranquil·litzar-se, tot tranquil·litzant-los”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Estic contenta de mi, així, més desitjadora que desitjable”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

“Perquè l'ideal de dona blanca, seductora però no puta, ben casada però no anul·lada, treballadora però que no ha tingut gaire èxit per no eclipsar el seu marit, prima però no obsessionada amb el menjar, que es mantingui jove per sempre sense deixar-se desfigurar per la cirurgia estètica, mare realitzada però no acaparada pels bolquers o els deures d'escola, bona mestressa de casa però no minyona tradicional, culta però menys que un home, aquesta dona blanca feliç que ens plantifiquen tota l'estona davant dels nassos, aquella a qui  hauríem de fer l'esforç d'assemblar-nos, a part que té una pinta de matar-s'hi molt per no gran cosa, de tota manera no me l'he trobada mai, enlloc. Estic convençuda que no existeix”

Teoria King Kong - Virginie Despentes

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

© Bocins Literaris

Títol: Dins l’esfera del temps

Autora: Montserrat Abelló

Any: 1998

Edicions Proa

Prenc Dins l’esfera del temps de Montserrat Abelló perquè és l’únic que tenen a la biblioteca on vaig a buscar-la. M’agradaria alguna cosa més extensa per conèixer una mica la poeta que hem escollit al grup de poesia. De moment començo per aquest poemari editat fa vint anys. Abelló a part de poeta, va destacar també com a traductora al català de Sylvia Plath, Margaret Atwood i Anne Sexton, i com a traductora a l’anglès d’Espriu i Rodoreda. Compromesa amb el moviment feminista dels anys setanta, va ser una dona amant de la vida que va viure i escriure sense por. La llibertat la trobem també en els seus versos on prima la profunditat de la paraula i prescindeix de la rima i la mètrica.

El poemari està format per tres parts: Compàs d’espera, Vora l’Illa Roja i  Contra el caire del temps. Els seus poemes no tenen títol perquè ella vol que ens els fem nostres sense condicionar-nos d’inici. Abelló parla sobre la necessitat d’escriure, de la soledat, de l’amor, de la família, de ser un mateix. Els seus versos em traspuen verbs com estimar, escoltar, parlar i sentir. La seva poesia és vivencial, no té paraules sobreres ni innecessàries. És una poesia lluminosa, concisa, breu i gens pretensiosa. Ens mira directament als ulls i ens emplaça a mirar la vida de cara sense amagar-nos rere les comoditats diàries.

“No t'esmunyis contra el vent.

I encara que el cor t'esclati

mira tothom cara a cara,

I sentiràs com et reneix

fort i altiu un nou coratge”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“busco noves mides per

calibrar antigues mesures”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“És com si sols tingués

la sentor de les coses

i n'hagués oblidat tots els noms.

Se m'obren immensos els ulls

i em tremolen les mans.

Sóc com una ombra que pensa”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“El temps no passa en va

i se'ns fa estrany.

Tot tan a prop i lluny ensems.

En el silenci esdevenim

esfinxs. Pou de secrets”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“hi ha ulls que no coneixem

que escruten l'horitzó

llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben,

que amatents escolten

allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem,

l'amor que aprenem a sostenir

contra el caire del temps”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“Un eixam de paraules

et perseguirà arreu.

Esclava per sempre,

dels teus mots”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“Vora l'illa roja

com Ulisses navegaves

a l'espera d'un retorn impossible.

Ara l'illa no hi és,

És un istme que

s'endinsa en el mar.

I del teu somni vençut

sols en quedem

tu i jo a la deriva”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“El cor em bat com una

vàlvula massa oberta”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“I ara ben sola

tracto de retrobar-me

en les paraules

que em defugen esquives

al fons altiu del silenci”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

“Vine, et vull veure

davant meu.

No com pretenies

sinó tal com ets”

Dins l'esfera del temps - Montserrat Abelló

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

© Bocins Literaris

Títol: A l’ombra de les noies en flor I

Títol original: À l’ombre des jeunes filles en fleurs

Autor: Marcel Proust

Traducció: Josep Maria Pinto

Any: 1919

Viena Edicions

En època de descans primaveral toca l’enyorat i obligatòriament dosificat Marcel Proust. Després de Combray i Un amor d’en Swann ara el retrobo amb A l’ombra de les noies en flor I. Aquest primer volum es subtitula Al voltant de la senyora Swann. El nostre narrador (La recerca del temps perdut és tan autobiogràfica que em prendré la llicència d’anomenar-lo Marcel) continua en l’edat adolescent que tenia en el darrer llibre i segueix trobant-se als Camps Elisis per la tarda amb la seva amiga Gilberte. De Marcel conec la seva hipersensibilitat i la seva tendència a l’excitació nerviosa deguda a l’exaltació sentimental que li produeix tot allò que l’envolta i l’autoanàlisi exhaustiva que en practica, amb una habilitat que ja no em sorprèn i que continuo admirant.

En aquesta novel·la, Marcel ens descriu les seves primeres decepcions amb gent que admira o estima. El tema central és la relació d’amistat i amor amb la Gilberte, la filla dels senyors Swann. Després de les reticències inicials de la noia i potser gràcies a la intercessió de la mare d’ell quan aquest emmalalteix una llarga temporada, aconsegueix complir el seu somni i conèixer els Swann, els pares de la noia que li ha robat el cor i li ocupa els pensaments a tothora. A partir d’aleshores, se’l tracta com un amic més de la família i el conviden a diari. Els Swann l’aprecien i ell valora aquestes visites com un tresor preuat. Marcel fa coneixences amb el cercle d’amistats de la família, un ambient força heterogeni barreja de les antigues amistats selectes del pare i d’aquelles que intenta captar i mantenir arran del seu matrimoni amb l’Odette, de reputació qüestionable i encara molt present en la memòria col·lectiva. Entre les amistats retrobem a l’esnob senyora Verdurin que vam conèixer a Un amor d’en Swann.

Amb el temps, Marcel s’adona de trets del caràcter de la Gilberte que no li agraden, com si la persona estimada fos vàries persones alhora. Sospita que Gilberte vol espaiar les seves trobades i ell decideix a compte propi no veure-la més. Volent evitar mostrar el seu enyorament punyent, es fa l’indiferent, tossudament s’aïlla, renuncia a l’amor, es tortura i accepta la separació que ha ideat tot sol, amb una pena terrible. Proust descriu molt bé tots els camins pels quals passa l’enamorament i el desamor del narrador i l’obsessió en preveure els sentiments de la persona estimada i opinar, decidir i equivocar-se com si fos d’ella.

A part del tema principal, el llibre també ens entreté amb dos episodis que són importants pel noi. Un és la primera vegada que Marcel va al teatre, després que els seus pares ultra protectors cedeixin finalment als seus precs, a veure la Berma, una actriu per la qual el noi té devoció sense haver-la vist actuar mai. Marcel experimenta un estat de gràcia previ a la interpretació on gaudeix de cada petit detall, però un cop en escena, quan intentar copsar i gravar en la memòria allò tant temps esperat, transcorre tan ràpid que els seus sentits no són capaços d’assumir-ho i transforma el plaer efímer en dolorós, decebedor i frustrant.

L’altre episodi que detalla és quan coneix en Bergotte, el seu escriptor de referència, a casa dels senyors Swann. L’admiració que li professa es converteix en desengany al veure’l, doncs l’aspecte físic no correspon a com se l’havia imaginat i li cal fer un gran esforç per reedificar el personatge que havia mitificat. Cerca, sense fruïts, trobar semblances en el discurs parlat de l’escriptor, una mica pobre, amb fragments de les seves obres escrites, que el noi troba extraordinàries. La trobada amb Bergotte li planteja a Marcel l’obligació d’encarar d’una vegada la seva carrera com a escriptor, però no sap com fer-ho, malgrat que té uns pares permissius que no el pressionen al tractar-se d’una família benestant i ell ser fill únic i malaltís. No es troba amb forces per dedicar-s’hi amb cos i ànima i dubta de les seves capacitats. Proust aprofita per argumentar que els genis no són compresos en la seva època, sinó en la posteritat. Tenint en compte que Gallimard s’havia negat a publicar-li els volums anteriors, això es podria tractar d’una petita venjança de l’autor o potser un consol per l’èxit no aconseguit, però que li arribaria amb aquesta novel·la, guanyadora del premi Goncourt el 1919.

Aquest llibre potser m’ha costat una mica més d’abordar que els anteriors, que tampoc són lectures fàcils. Però no em canso de dir que, un cop s’accedeix a l’univers Proust hi quedes meravellosament atrapat. L’esforç sempre val la pena.

“Quan estimem, l'amor és massa gran com per poder-se contenir tot sencer en nosaltres; irradia cap a la persona estimada, troba en ella una superfície que l'atura, l'obliga a tornar cap al seu punt de sortida, i aquest xoc de retorn de la nostra pròpia tendresa és allò que anomenem els sentiments de l'altre i que ens encisa més que a l'anada, perquè no reconeixem que ve de nosaltres”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“Quantes vegades per hora (però ara sense l'angoixant espera que m'havia oprimit les primeres setmanes després de la nostra baralla, abans de tornar a casa dels Swann) no em recitava la carta que la Gilberte acabaria enviant-me un dia, o potser em duria ella mateixa! La visió constant d'aquesta felicitat imaginària m'ajudava a suportar la destrucció de la felicitat real”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“quan el meu pare trobava que una persona, per exemple un dels meus companys, anava per mal camí- com ara jo en aquell moment-, si aquest obtenia aleshores l'aprovació d'algú a qui el meu pare no apreciava, veia en aquest veredicte la confirmació del seu infaust diagnòstic. Aleshores el mal encara li semblava més gran. Ja el sentia com anava a exclamar: <<No falla, tot va junt!>>”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“Una idea forta comunica una mica de la seva força a qui la contradiu. Tot participant en el valor universal dels esperits, s'insereix, s'empelta en l'esperit d'aquell a qui refuta, enmig d'idees adjacents, amb l'ajut de les quals, reprenent un cert avantatge, aquest la completa, la rectifica; de tal manera que la sentència final és, en certa manera, obra de les dues persones que discutien. Les idees que no són, parlant pròpiament, idees, les idees que, com que no treuen cap a res, no troben cap punt de suport, cap branca fraternal en l'esperit de l'adversari, són les que aquest, enfrontat amb el pur buit, no pot arribar a contestar”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“És un imbècil. Suposant que això no impedeixi de ser un bon metge, cosa que em costa de creure, sí que impedeix de ser un bon metge per a artistes, per a gent intel·ligent. La gent com tu necessita metges apropiats, gairebé diria que règims i medicaments particulars. En Cottard t'avorrirà, i aquest avorriment mateix ja impedirà que el seu tractament sigui eficaç. I a més, aquest tractament no pot ser el mateix per a tu que per a un individu qualsevol. Tres quarts dels mals de la gent intel·ligent provenen de la seva intel·ligència”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“Perquè la pena, com el desig, no mira d'analitzar-se, sinó de satisfer-se; quan comencem a estimar, passem el temps no pas mirant de saber què és el nostre amor, sinó preparant les possibilitats de les cites de l'endemà. Quan hi renunciem, mirem no pas de conèixer la nostra pena, sinó d'oferir-ne a aquella que la causa l'expressió que ens sembla més tendra. Diem les coses que sentim la necessitar de dir i que l'altre no entendrà, no parlem sinó per a nosaltres”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“en Swann era cec, pel que feia a l'Odette, no només davant aquelles llacunes de la seva educació, sinó també davant la mediocritat de la seva intel·ligència. Encara més, cada vegada que l'Odette explicava una història poca-solta, en Swann escoltava la seva dona amb una complaença, una alegria, gairebé una admiració en què devien entrar restes de voluptat; mentre que, en la mateixa conversa, allò que ell mateix podia dir de fi, fins i tot de profund, l'Odette ho escoltava habitualment sense interès, de pressa, amb impaciència i de vegades ho contradeia amb severitat”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“aquells que produeixen obres genials no són pas aquells que viuen en l'ambient més delicat, que tenen la conversa més brillant, la cultura més extensa, sinó aquells que, tot cessant bruscament de viure per ells mateixos, tenen el poder de fer que la seva personalitat es torni semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, per mediocre que pugui ser socialment i fins i tot, en un cert sentit, intel·lectualment parlant, s'hi reflecteixi, ja que el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l'espectacle reflectit”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

“quan desitgem rebre certes impressions de la natura o de l'art amb l'esperança d'una descoberta preciosa, sentim algun escrúpol a l'hora de deixar que la nostra ànima aculli en el seu lloc impressions menors, que ens podrien enganyar sobre el valor exacte del que és Bell”

A l'ombra de les noies en flor I - Marcel Proust

La historia del silencio - Pedro Zarraluki

© Bocins Literaris

Títol: La historia del silencio

Autor: Pedro Zarraluki

Any: 1994

Editorial Anagrama

Reordenant els llibres ha aparegut La historia del silencio de Pedro Zarraluki, una novel·la comprada, no llegida i oblidada fa més de vint anys i que ara, per la disposició actual que li he donat a la prestatgeria fa que vegi cada dia i em demani una oportunitat.

Zarraluki podria ser el protagonista de la seva pròpia història, un escriptor que decideix juntament amb la seva parella també escriptora, en un moment en què no tenen feina, escriure un llibre sobre el silenci. Joves i entusiastes, sota dos estils diferents a l’hora de recollir informació sobre el tema, comencen a amuntegar documentació que no ajuda que el treball avanci, ben al contrari. És un tema tan complex i tan ampli que no saben com tractar-lo i s’estanquen.

L’estudi teòric del silenci que Zarraluki fa a través del narrador queda un pèl pobre i com a lectora voldria que aprofundís més en els exemples que posa sobre Fitzgerald o Auden, que només apunta i no amplia. Però quan arriba  a la part pràctica de la història, és a dir, la relació del narrador amb el seu grup sòlid d’amics i amb la seva parella, en base amb aquest silenci que està teixint i que potser és necessari perquè no se li desmunti la vida, aleshores l’autor se’n surt molt millor. Zarraluki exposa les situacions amb humor, un humor que no és contrari a la veritat. Perquè el silenci és una arma de la qual tots disposem i abusem. El llibre se centra en els silencis entre les persones que s’estimen i que de fet són els més importants i nocius, però ho podríem estendre a totes i cadascuna de les relacions que ens envolten.

És igual de necessari el silenci que la comunicació? Cal que existeixi la sinceritat total? És el silenci menys sincer que les paraules? Volem saber tota la veritat de les persones que estimem o ens va bé amagar-nos rere silencis còmodes? Les paraules no dites són engany? Què és pitjor, no dir o no preguntar? Qüestions que Zarraluki podria haver plantejat o respòs a l’assaig que ni el seu narrador ni ell van gestar. Una llàstima. I penso que aquest llibre novel·lat, de trama previsible, en format assaig m’hagués interessat més i em pregunto si realment l’autor, com el protagonista, va voler desenvolupar-lo i no se’n va sortir o només forma part del seu imaginari i que, jugant amb nosaltres, ens ho vol fer creure. I tot jugant, s’ho passa bé, sense que resti qualitat a la seva escriptura.

“el silencio no es otra cosa que una carencia y que, por lo tanto, podría volverse absoluto aunque me arropara con todo tipo de ruidos, si entre ellos no estaban los que esperaba oír”

La historia del silencio - Pedro Zarraluki