“Y así, con la lejanía, con la nostalgia y con la
necesidad misma que tenía de mantener con ella una relación epistolar, logré
quitarle la razón a mi materialismo mediterráneo y dársela a su espiritualidad
anglosajona: entre hombre y mujer era posible la amistad, claro que sí. Logré,
en una palabra, transformar en amistad incluso mi propio sentimiento amoroso”
La ventana. Mario Soldati
Ostres Sílvia. Em fa l'efecte que aquesta transformació del sentiment amorós o desig cap a una relació de només amistat o epistolar és purament un acte de supervivència. És l'única sortida que li queda al protagonista del text per adaptar-se a una realitat que no li agrada: l'amor no correspost. Adapta o modifica la realitat per no haver-se de consumir en la seva pròpia frustració. Lluís Balaguer
ResponEliminaSi et llegeixes el llibre, segurament estaràs d'acord que més que un acte de supervivencia, és un acte pràctic. El protagonista no veu l'amor com una tragèdia, és un home pragmàtic i racional que segurament té una idea de l'amor bastant allunyada del romanticisme. Al adaptar la seva relació, que no pot ser amorosa, a amistat, només avança en el temps el que acabaria sent, i no perd el goig de poder estar amb ella. Evidentment que la preferiria de companya, però no es consumeix pas. Accepta la situació.
ResponElimina