“Como antaño, el populismo de derechas trata de despertar los instintos más primitivos de la sociedad, presentando a ciertos colectivos como enemigos del pueblo. La gente siempre acaba odiando a otras personas por falta de verdadera autoestima, para sentirse mejor. Es este mecanismo el que convierte el desprecio y el odio en herramientas colectivas muy eficaces para nutrir la autoestima popular”

Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

“No sé como acabé en aquel hervidero de poder, pero lo cierto es que la política siempre me trajo sin cuidado. No es algo que me torture, tampoco sé cómo podríamos haberlo evitado. Siempre habrá gente ingenua que apoyará a la gente equivocada y nosotros pagamos muy cara nuestra ingenuidad. Me cuesta imaginar que pueda repetirse algo parecido, pero tampoco estoy muy segura de que la gente haya aprendido la lección”

Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

“los nacionalsocialistas comenzaron por difamar a los judíos antes de llegar al poder y promulgar sus leyes antisemitas para emprender luego la persecución pública que llegó a su auge en ese inconmensurable exponente que es la Noche de los Cristales Rotos. A partir de aquel día los nazis no encontraron ninguna oposición apreciable por parte de la población alemana”

Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

“A las dos se nos cortó la respiración de puro terror. No tanto por Goebbels ni por la reacción del público, sino por la mera posibilidad de aquel delirio común. Ninguna de las dos formábamos parte de aquella masa, éramos meras espectadoras. Puede que las únicas, vaya usted a saber.

Dudo que el propio Goebbels supiera lo que estaba diciendo. No podría describir con palabras cómo consiguió que cientos de personas llegaran al extremo de levantarse de sus asientos como un solo hombre y gritar de júbilo”

Mi vida con Goebbels - Brunhilde Pomsel i Thore D. Hansen

Les dues cultures - C. P. Snow

© Bocins Literaris

Títol: Les dues cultures

Títol original: The two cultures

Autor: C. P. Snow

Traducció: Anna Valor i Blanquet

Any: 1959

Àtic dels Llibres

Mentre espero el meu torn a la biblioteca, fent un cop d’ull als prestatges d’exposició, els ulls s’aturen encuriosits a Les dues cultures de C. P. Snow. Desconec l’autor i, per fer-me’n una idea, picotejo a l’atzar alguns fragments. A això, hi sumo el pròleg del científic i escriptor Salvador Macip, i m’és suficient per agafar-lo. El llibre està dividit en dues parts. La primera transcriu, de forma íntegra, la conferència que Snow va donar a la Universitat de Cambridge (Conferència Rede, el 1959) sobre la separació de la cultura tradicional, anomenada de lletres i la cultura científica; i en la segona part, l’autor fa una anàlisi quatre anys més tard del discurs que el va fer famós.

Snow, que també era científic i escriptor, observa amb disgust l’enfrontament obert entre les dues cultures. Ell, que se sent còmode amb totes dues veu, en l’exemple d’amics i coneguts intel·lectuals, la incomprensió mútua. Snow diagnostica que és un problema sobretot d’occident originat al segle XIX, ja que anteriorment la separació no era tan evident i la gent es formava en diverses branques de coneixement sense haver-se de decantar per una en concret.  Segons ell, els no científics acusen als científics de falsos optimistes i aquests consideren que els literats confonen la condició humana, que es tràgica, amb la social (que també és tràgica), en la qual els homes de ciències veuen escletxes per a la millora i els altres no. Snow critica tant els no científics quan aquests menyspreen la ciència o la tecnologia, i a sobre se’n vanaglorien, com l’empobriment dels científics quan s’endinsen en el rigor i abandonen la imaginació. Creu que la polarització de la societat és una pèrdua a nivell individual i col·lectiu. També fa una distinció entre els científics purs i els tecnòlegs i compara l’ensenyament a les universitats angleses, americanes i russes. Snow interpel·la als intel·lectuals de classe alta que critiquen la industrialització i la revolució científica sense tenir en compte que és l’única esperança de millora que disposen les zones més pobres del planeta. Defensa la direcció bidireccional del coneixement. L’autor afirma que la tecnologia és fàcil d’aprendre i creu que és responsabilitat dels països rics dotar de capital i de recursos humans amb formació completa als països en vies de desenvolupament, deixant de banda el paternalisme.

La conferència, al 1959, va passar més o menys desapercebuda però alguns intel·lectuals es van prendre malament que Snow qüestionés l’status quo  cultural i les crítiques comencen a sentir-se un parell d’anys després. Ell, en comptes de contestar-les, deixa passar un temps per assimilar-les i pensar les modificacions que faria a la seva conferència, ignorant els comentaris no constructius o els insults personals. Admet que en un nou discurs no se centraria en la dicotomia de ciències o lletres, sinó que obriria la porta a altres cultures. Com anglès que és, la seva revisió està amanida d’ironia. També d’optimisme. Snow detesta les diferències entre rics i pobres. Creu que la revolució científica i tecnològica és imparable i que ha de ser democràtica, igual que l’educació.

Tot i que el discurs té uns quants anys, i ara potser la divisió entre lletres i ciències s’ha diluït una mica, és veritat que l’educació està obsessionada, i cada vegada més, per la compartimentació i l’especialització. Les paraules de Snow continuen tenint utilitat avui en dia. Per a ell, la concentració de coneixement en una única àrea és un error i demana  repensar l’educació i tornar a unir les dues (o múltiples) cultures, que mai s’haurien d’haver separat. Tot un repte.

“Tancar l'esquerda entre les nostres dues cultures és una necessitat en el sentit intel·lectual més abstracte així com en el sentit més pràctic. Quan aquests dos sentits se separen, cap societat no pot pensar amb sensatesa”

Les dues cultures - C. P. Snow

“la condició individual de cadascun de nosaltres és tràgica. Cadascun de nosaltres està sol. De vegades escapem de la solitud gràcies a l'amor o l'afecte, o inclús en moments creatius, però aquests triomfs de la vida són feixos de llum que fabriquem mentre que la vora del camí és fosca: cadascun de nosaltres mor sol”

Les dues cultures - C. P. Snow

“Salut, menjar i educació: res que no fos la revolució industrial ho hauria pogut fer arribar als més pobres. Aquests en són els beneficis principals; també hi ha pèrdues, és clar, una de les quals és que organitzar una societat per a la indústria facilita organitzar-la per a la guerra total. Tanmateix, els beneficis es mantenen. Són la base de l'esperança social”

Les dues cultures - C. P. Snow

“A mesura que llegim, la nostra imaginació s'eixampla més enllà de les nostres creences. Si construïm capses mentals per deixar fora les coses que no encaixen, ens tornem més pobres i mesquins”

Les dues cultures - C. P. Snow

“Està molt bé que algú prengui la decisió personal de rebutjar la industrialització i es converteixi en un Walden modern, si vol. I, si no té gaire menjar i veu com es moren la majoria dels seus fills durant la infància, menysprea les comoditats de l'alfabetització i accepta viure vint anys menys, jo el respectaré per la força de la seva repulsió estètica. Però no el respecto ni una mica si, ni que sigui passivament, intenta imposar aquesta mateixa decisió a altres que no són lliures d'escollir”

Les dues cultures - C. P. Snow

“Per a la immensa majoria dels homes, la vida sempre ha estat desagradable, brutal i curta. I als països pobres encara ho és”

Les dues cultures - C. P. Snow

“El punt en què xoquen dues matèries, dues disciplines, dues cultures- es podria arribar a dir que dues galàxies- ha de produir, per força, oportunitats de creació. En la història de l'activitat mental, ha estat en aquest punt on s'han produït alguns dels avenços. I aquí és on es troben les oportunitats ara, però, per dir-ho d'alguna manera, floten en el buit, perquè els membres de les dues cultures no poden parlar els uns amb els altres”

Les dues cultures - C. P. Snow

“Debatre ens proporciona, a la majoria, més satisfacció psicològica que pensar”

Les dues cultures - C. P. Snow

“Encara els agrada fer com si la cultura tradicional fos la totalitat de la <<cultura>>, com si l'ordre natural no existís. Com si l'exploració de l'ordre natural no tingués cap interès ni per ella mateixa ni per les seves conseqüències. Com si la construcció científica del món físic no fos, en la seva profunditat, complexitat i articulació intel·lectual, l'obra col·lectiva més bella i meravellosa que hagi sorgit de la ment de l'home”

Les dues cultures - C.P. Snow

“Dir que ens hem d'educar o morir és una mica més melodramàtic del que els fets justifiquen. Dir que hem d'educar-nos o ser testimonis d'una gran decadència en el curs de la nostra vida és força encertat. No podem fer-ho, n'estic convençut, sense trencar el patró existent. Sé que és molt difícil. Va contra la predisposició emocional de gairebé tots nosaltres”

Les dues cultures - C. P. Snow

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

© Bocins Literaris

Títol: Agonia de llum

Autora: Mercè Rodoreda

Any: 1946- 1965

Angle Editorial

Una amiga del grup de poesia proposa que llegim poemes d’algun escriptor o escriptora que no sigui conegut com a poeta. Escollim Agonia de llum de la Mercè Rodoreda. El llibre és un recull que va preparar l’Abraham Molino i Balet rere un estudi exhaustiu de la desconeguda obra poètica de l’escriptora. El llibre consta de poemes que Molino ha distribuït en cinc parts (Món Ulisses, Albes i nits, D’amor i de mort, Illa dels lliris vermells i Bestioles), una sisena part dedicada a la incursió de Rodoreda a la pintura, i a la part final, la correspondència entre l’autora i el seu mestre en poesia, Josep Carner.

El despertar poètic de Rodoreda arranca de forma abrupte a París el 1946, on viu des del final de la guerra civil amb Armand Obiols (company intel·lectual i amant), en una època negra de la seva vida. A més de la tristesa que li produeix l’exili i la preocupació d’un problema de salut que li impedeix escriure novel·les (perquè li suposen fatiga), Rodoreda pateix un daltabaix amorós al comprendre que Obiols no deixarà mai la seva dona i que la convivència amb ell a París és transitòria, motivada per les circumstàncies. Amb aquest detonant, i carregada d’amargor i melangia, crea Món Ulisses inspirada en l’Odissea, on Obiols i la seva dona representen a Ulisses i Penélope mentre que ella s’identifica amb les amants d’Ulisses (Calipso, Circe i Nausica) que viuen l’abandonament de l’amor. Rodoreda té una visió fosca de la vida que descriu com un camí cap a la mort. Albes i nits i D’amor i de mort estan marcats pel sentiment de pèrdua i la soledat. La mort és vista com la fi de l’angoixa existencial.

L’estructura que Rodoreda adopta en poesia és el sonet, possiblement induïda per Carner, a qui admira. El poeta, junt amb Obiols, li fa de lector ideal i de corrector. Quant a corrent té semblances amb el simbolisme i el decadentisme de Baudelaire i Rimbaud. La poesia de l’autora és ambiciosa i elegant, com la seva prosa. També aquí, les flors hi són molt presents. En molts poemes, demana esforç al lector i li pressuposa un coneixement de l’Odissea i d’algun passatge bíblic.

La correspondència entre Carner i Rodoreda és un intercanvi intel·lectual entretingut on comenten i discuteixen el treball poètic d’ella. Ell proposa i ella accepta algun canvi, però molts cops els rebutja. M’agrada com ho fa, perquè no s’empetiteix. Malgrat  que Carner sigui el mestre i es portin més de 30 anys de diferència, Rodoreda se sap bona i defensa la seva proposta si la creu millor. Amb les cartes, podem accedir a la feina dels poetes d’anar polint els poemes. A partir de l’any 1953 la comunicació epistolar cessa i com a conseqüència Rodoreda anirà disminuint la producció lírica, que coincidint amb una millora de l’estat de salut, li permetrà tornar a la narrativa, gènere gràcies al qual la coneixem.

“Oh dona del destí i la dalla segura,

pren-me el cor buit de somnis amb el somni darrer”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Res en mi no deixa rastre,

el cor ja no vol res més:

tota tempesta és excés

i tota calma desastre.

Dies, dies i més dies,

de remotes llunyanies

- quin regust de joventut –

ve una mel que jo no gosa.

Avui veig en cada cosa

el que tinc i el que he perdut”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Als molins on el temps mol

tot serà farina negra!”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Tot és oblit de tot. Res no cal que defensi

el lleu sospir que soc en el glaçat repòs

d'aquesta paorosa congesta de silenci”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Ara el ponent no fa la rosa tendra.

Enyor, enyor, damunt de tanta cendra

podré trobar-hi el que ja no és en mi?”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“En cims d'honor o en conca de servatge,

recomenceu amb pacient coratge

l'aventura difícil d'ésser humans”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Viure? Per què? Oh corba de periples!

Fregar, tot just, ribatges impossibles,

voltar una mar amb alirets damunt.

Desig, renom, virtut, triple quimera!

Germans de rems, jo enfilo la drecera:

vindreu amargs, cansats, i d'un a un”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Si buit de mi pogués caminar enrere,

donaria el que soc per ésser el que era:

ulls admirats i cor sense doblec”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Tanta de sang a la pell se'ns rovella

-quanta d'ardent no n'havíem cremat!-

que mai del fons d'aquest son entollat

no ens alçarà cap aurora vermella”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

“Veritats heu perdut, guanyat mentida,

serà fosc el camí de vostra vida”

Agonia de llum - Mercè Rodoreda

La pesta - Albert Camus

© Bocins Literaris

Títol: La pesta

Títol original: La peste

Autor: Albert Camus

Traducció: Joan Fuster

Any: 1947

Edicions 62

La pesta d’Albert Camus és un altre llibre que he trigat massa a llegir-me. Aquest retard propicia que ara l’interès sigui major i l’agafo amb moltes ganes. En començar m’he d’adaptar a la catalanització dels noms dels personatges (només els noms, els cognoms es mantenen en versió original) que em molesta una mica perquè sona falsa i la trobo innecessària: Bernat, en lloc de Bernard; Joan en lloc de Jean... Per sort, el narrador prefereix anomenar als personatges pel cognom. Ara sí, i sense destorbs, m’endinso de ple en aquesta magnífica novel·la amb pinzellades filosòfiques.

La pesta està ambientada a la ciutat costanera d’Orà, a Algèria, als anys quaranta del segle passat. El jove metge Rieux assisteix amb incredulitat a l’aparició d’una epidèmia, que afecta primer a les rates i tot seguit als humans, amb una simptomatologia molt semblant a la pesta. Malgrat que les autoritats sanitàries són reticents a alarmar la població, davant la petició de la comunitat mèdica, acaben per aïllar la ciutat.

L’aïllament sobtat provoca casos de separació física dels éssers estimats. Respecte la resta de la població, els exiliats o presoners de cor, són uns privilegiats  perquè el seu patiment emocional emmascara la preocupació per la malaltia. En aquest estadi, els conciutadans no accepten la possibilitat que la pesta s’infiltri en les seves rutines i interessos (com si ho poguessin triar!). La gent es vol salvar individualment, tant els fa la resta, tant els fa la pesta. Quan els casos comencen a ser alarmants, esdevé la presa de consciència i la por, així com el desig de fugida. Alguns s’aferraran a la religió, altres a la violència i altres a l’esperança. En el punt àlgid de l’epidèmia, els destins individuals s’aniquilen i es fan col·lectius. La pesta esdevé rutina, adaptació i resignació. Acostumar-se a la desesperació d’un present sense esperances.

Camus aprofita per introduir el mite de Sísif (sempre recomençar de nou) així com l’absurditat de l’existència humana. L’autor se serveix dels personatges principals de la novel·la per representar les diverses maneres d’actuar de la població en una situació d’extrema gravetat, des de la solidaritat, l’honestedat, el sentiment de comunitat, la lluita pels ideals i per les persones, però també la no implicació, l’egoisme, el lucre davant la desesperació, els suborns, la insensibilitat i la indiferència. A part del treballador incansable Rieux, trobem l’altruista Tarrou que organitza la feina dels voluntaris, el religiós Paneloux que aprofita la pesta per sermonejar càstigs divins, l’escriptor perfeccionista i somiador Grand, el periodista Rambert cercador de la felicitat i l'oportunista Cottard.

Si busquem un significat filosòfic a la novel·la, què és realment la pesta de Camus? Podria ser la guerra mundial i per això predominen els personatges masculins? Podria ser la consciència o la vergonya de callar i de no actuar davant les injustícies? En petita o gran mesura trobem reflectides les accions de la nostra vida en els comportaments dels personatges. Sempre actuem així davant les pestes de la vida? S’ha d’estar a prop de la pesta, i veure-la, per poder ajudar de veritat? Camus feia una crida a la solidaritat humana, però no sembla que ens hagi servit de gaire. Els camps de quarantena del llibre remeten ineludiblement als camps de refugiats. Camps d’aïllament, camps d’oblit. Potser, com molt bé diu un dels protagonistes, tots estem empestats.

“cadascú porta la pesta en si mateix, perquè ningú, ningú del món, no se n'escapa. I cal vigilar-se tothora, per tal de no ser arrossegat, en un minut de distracció, a respirar sobre la cara d'un altre i a encomanar-li la infecció. El microbi és natural. La resta, la salut, la integritat, la puresa, si voleu, és un efecte de la voluntat, i d'una voluntat que mai no deu flaquejar. L'home honrat, el que no infecta gairebé ningú, és el que té més poques distraccions. I quanta voluntat i quanta tensió calen per a no distreure's mai!”

La pesta - Albert Camus

“- Sobre el valor. Ara sé que l'home és capaç de grans accions. Però si no és capaç d'un gran sentiment, no m'interessa.

- Fa la impressió que és capaç de tot- va dir Tarrou.

- No. És incapaç de sofrir o de ser feliç molt de temps. Per tant, no és capaç de res que valgui la pena”

La pesta - Albert Camus

“quan es dona massa importància a les bones accions, no es fa sinó rendir un homenatge indirecte i poderós al mal. Perquè aleshores es dona entenent que les bones accions només són meritòries en tant que són escasses, i que la maldat i la indiferència són mòbils molt més freqüents de les activitats dels homes”

La pesta - Albert Camus

“dins el gran silenci de la ciutat llavors deserta, en el moment de buscar el llit per a un son massa curt, el doctor connectava la ràdio. I dels confins del món, a través de milers de quilòmetres, veus desconegudes i fraternals procuraven inhàbilment dir la seva solidaritat, i en efecte, la deien, però demostraven el mateix temps la terrible impotència en què es troba tot home quan vol compartir un dolor que no pot veure”

La pesta - Albert Camus

“¡que dur que seria viure només amb el que se sap i el que es recorda i privat del que s'espera!”

La pesta - Albert Camus

“- Sí- digué-, vós us direu que en tot això hi ha molt d'orgull. Però jo no tinc sinó just l'orgull que cal, creieu-me. No sé el que m'espera ni el que vindrà després de totes aquestes coses. De moment, hi ha malalts i cal curar-los. Més tard, ells reflexionaran i jo també. Però el que és més urgent és curar-los. Els defenso com puc i res més.

- Contra qui?”

La pesta - Albert Camus