“Jo vinc només per oferir-te
amb el silenci tens
el jardí
càlid dels meus braços”
Una
cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils – Felícia Fuster
“Sense edat ni raó
només amb un delit
prou llarg per a arribar-me
a totes les ferides que em serveixen
de brúixola, intento caminar.
Els camins són rodons i no m'avancen
i l'Estrella Polar ja no sap més
-com una llàntia inútil-
en quin punt cardinal voldrà cremar-me”
Una
cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils – Felícia Fuster
“Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d'amor és tot el secret, no n'hi ha d'altre. Una mica d'amor a allò que tens ¡i ja és com si tinguessis tot el que voldries!”
Incerta
glòria – Joan
Sales
“la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; que val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més l'altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?”
Incerta
glòria – Joan
Sales
“Ho disarmato l'infelicità. Ho sfilato via la mia vita dai miei desideri”
Novecento
– Alessandro
Baricco
“Sapeva ascoltare. E sapeva leggere. Non i libri, quelli son buoni tutti, sapeva leggere la gente. I segni che la gente si porta addosso: posti, rumori, odori, la loro terra, la loro storia… Tutta scritta, addosso. Lui leggeva, e con cura infinita, catalogava, sistemava, ordinava... Ogni giorno aggiungeva un piccolo pezzo a quella immensa mappa che stava disegnandosi nella testa, immensa, la mappa del mondo”
Novecento
– Alessandro
Baricco
“el nostre jo, que habita com un peix en aigües pregones i navega entre les tenebres obrint-se pas entre els troncs d'herbes gegantines, passa per espais on parpelleja el sol i s'enfonsa més enllà en la penombra, el fred, la profunditat, l'inescrutable; de cop i volta surt a la superfície i juga sobre les ones cargolades pel vent; és a dir, té una necessitat imperiosa de gratar, d'esgarrapar, d'animar-se gràcies a les tafaneries”
La
senyora Dalloway – Virginia Woolf
“El passat era enriquidor, i l'experiència també, i haver estimat un parell de persones i adquirit d'aquesta manera el poder, que els joves no tenen, de passar pàgina, de fer el que es vol sense preocupar-se gens ni mica de què dirà la gent i d'anar i venir sense gaires expectatives”
La
senyora Dalloway – Virginia Woolf
“L'amor i la religió, les coses més cruels del món, pensava, i les veia maldestres, perilloses, dominants, hipòcrites, indiscretes, geloses, infinitament cruels i sense escrúpols, vestides amb gavardina, al distribuïdor; l'amor i la religió. Havia intentat mai ella convertir algú? No desitjava simplement que cadascú fos qui volia ser?”
La
senyora Dalloway – Virginia Woolf
“Les seves paraules van esvanir-se. Com s'esvaneix un coet. Les espurnes, després d'haver traçat el seu camí, es rendeixen a la nit, cau la foscor i s'escampa sobre els perfils de les cases i les torres; els inhòspits vessants dels turons s'esborren i desapareixen. Però encara que hagin desaparegut, la nit n'és plena; desproveïdes de color, mancades de finestres, existeixen amb més força, revelen el que la llum directa del dia no aconsegueix transmetre- l'ànsia i la incertesa de les coses acumulades en la foscor”
La
senyora Dalloway – Virginia Woolf
“quan érem petits, a tots ens agradaven els estels perquè ens imaginàvem que eren unes llumetes d'allò més boniques que Déu encenia al vespre per fer-nos contents, i ens pensàvem que era a nosaltres que ens feien l'ullet. I ara, un cop més, quan els hem pogut conèixer una mica millor, no són més que el record constant, dolorós i insolent de la nostra pròpia insignificança”
El
doctor Glas – Hjalmar
Söderberg
“<<No preguntis!>>, la quantitat de veritat que et convé et serà regalada; la rebràs barrejada amb enganys i mentides, però és per a la teva salut; si fos pura, et cremaria les entranyes. No intentis garbellar les mentides de la teva ànima: en sortiran moltes més que no t'esperaves, et perdràs tu i tot allò que t'estimes”
El
doctor Glas – Hjalmar
Söderberg