 |
©
Bocins Literaris
|
“Revenja't finalment del destí, ningú no cantarà les teves lloançes, ningú no et dirà heroi o una cosa per l'estil, però justament per això val la pena. Travessa amb pas ferm el límit de l'ombra, rígid com en una desfilada, fins i tot somriu, si pots”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“el temps corria, el seu batec silenciós escandeix la vida cada vegada més apressadament, no et pots parar ni un instant, ni per donar un cop d'ull endarrere. <<Atura't, atura't!>>, voldries cridar, però comprens que no val la pena, tot passa via rabent, els homes, les estacions, els núvols; i no serveix de res aferrar-se a les pedres i resistir al capdamunt d'un escull, els dits cansats s'obren, els braços es deixen caure inerts i encara t'arrossega el riu que sembla lent però que no s'atura mai”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“s'adonà que els homes, per molt que estiguin l'un de l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú no se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“la ratlla de l'horitzó per la banda de llevant es dibuixava nítida i negra perquè el cel començava a empal·lidir-se, amb l'arribada de l'alba. Qui pogués malgastar les nits així, sense refugiar-se en el son, sense tenir por de fer tard, deixar sortir el sol i assaborir per endavant un temps infinit”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“sentia una ombra de tèrbola amargura com quan les hores greus del destí ens passen a prop sense tocar-nos i el seu renou es perd en la llunyania mentre nosaltres restem sols, entre remolins de fulles seques, per doldre'ns de la terrible però gran ocasió perduda”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“s'ha empassat la injustícia sense ni piular i se'n torna al lloc de sempre. Al fons de la seva ànima hi ha fins i tot una covarda complaença d'haver evitat bruscos canvis de vida, de poder tornar com abans als vells costums. En Drogo es fa il·lusions que hi haurà una revenja gloriosa a llarg termini, li sembla que encara té una immensitat de temps a la seva disposició i renuncia d'aquesta manera a la menuda lluita per la vida quotidiona”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“potser tot és així, pensem que al voltant nostre hi ha éssers com nosaltres i en canvi només hi ha gel, pedres que parlen una llengua estrangera, anem per saludar l'amic però el braç torna a caure, ert, i el somriure s'apaga perquè ens adonem que estem completament sols”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
“Sempre passa el mateix, els nouvinguts al principi guanyen sempre. A tots ens passa igual, et fas la il·lusió que ets bo realment i en canvi és només una qüestió de novetat, els altres acaben també per aprendre el teu sistema i un bon dia no aconsegueixes de fer res més”
El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati
 |
©
Bocins Literaris
|
“la veritable confiança és saber el que desitja un altre; quan agraden les mateixes coses, una persona ja no intimida”
El bell estiu - Cesare Pavese
“encara no s'havia adormit i pensava en una colla de coses dins la tebior dels llençols. A les primeres clarors li va saber greu de ser a l'hivern i que no es poguessin veure aquells colors tan bonics del sol. Qui sap si en Guido també ho pensava, ell que deia que els colors ho eren tot”
El bell estiu - Cesare Pavese
“En aquells temps sempre era festa. N'hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperaven que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssiu continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons”
El bell estiu - Cesare Pavese
 |
©
Bocins Literaris
|
“la gent que ens estima i ens coneix una mica al final ens haurà conegut tal com som. Al final, no hi ha res més que importi”
Tardor - Ali Smith
“L'esperança és exactament això, només això, una qüestió de com encaixem els actes negatius envers els éssers humans que fan altres éssers humans al món, sense oblidar que ells i nosaltres som tots humans, que res humà no ens és aliè, ni el que és just ni el que és infame, i que el més important de tot és que som aquí el temps que dura un parpelleig, això és tot”
Tardor - Ali Smith
“Aquesta és la mena de món que penses fer?, va dir en Daniel.
No es tracta de fer un món, va dir l'Elisabeth, quan ja hi ha un món. Hi ha el món, i hi ha la veritat sobre el món.
Vols dir que hi ha la veritat i hi ha
les versions fabricades de veritat que ens diuen sobre el món, va dir en Daniel”
Tardor - Ali Smith
“Alguns cossos són de criatures
petites. S'ajup a la vora d'un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins
la jaqueta tancada amb cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat
al pit inflat de l'home.
Més amunt de la platja hi ha més gent.
Són humans, com els de la riba, però aquests són vius. Estan protegits per
para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba”
Tardor - Ali Smith
“A tot el país, l'habitual mínim per
cent de gent feia diners gràcies a l'habitual màxim per cent de la gent. A tot
el país, diners diners diners diners. A tot el país, sense diners sense diners
sense diners sense diners.
A tot el país, el país es fa miques. A
tot el país, els altres països anaven a la deriva.
A tot el país, el país està dividit,
una tanca aquí, un mur allà, una línia dibuixada aquí, una línia creuada allà”
Tardor - Ali Smith
 |
©
Bocins Literaris
|
“Por qué nos hemos quedado ciegos, No lo sé, quizá un día lleguemos a saber la razón, Quieres que te diga lo que estoy pensando, Dime, Creo que no nos quedamos ciegos, creo que estamos ciegos, Ciegos que ven, Ciegos que, viendo, no ven”
Ensayo sobre la ceguera - José Saramago
“Nunca se puede saber de antemano de qué son capaces las personas, hay que esperar, dar tiempo al tiempo, el tiempo es el que manda, el tiempo es quien está jugando al otro lado de la mesa y tiene en su mano todas las cartas de la baraja, a nosotros nos corresponde inventar los encartes con la vida, la nuestra”
Ensayo sobre la ceguera - José Saramago