“Tinc la raó clavada al cos.
L'esperit en defuig
tot compromís”
Més enllà del parlar concís - Montserrat Abelló
30/10/19
29/10/19
28/10/19
27/10/19
26/10/19
25/10/19
24/10/19
23/10/19
Joventut sense Déu - Ödön von Horváth
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Joventut sense Déu
Títol original: Jugend ohne Gott
Autor: Ödön von Horváth
Traducció: Anna Soler Horta
Any: 1937
Joventut
sense Déu és una novel·la d’Ödön von
Horváth, que em resulta un regal i un descobriment, tant d’autor com
d’editorial. Un llibre breu, de redacció impecable, ambientat en alguna ciutat (se
sobreentén perquè no ho precisa) d’Alemanya a les portes de la segona guerra
mundial i amb un règim nazi gairebé del tot implantat. La novel·la va ser
retirada del territori dominat per Hitler tan bon punt van identificar-ne les
seves tendències pacifistes i el seu autor va haver exiliar-se a París.
El protagonista del llibre,
un professor d’institut, explica la dificultat de compaginar la docència amb
les consignes del règim (pensades
per aniquilar el pensament crític) que els mestres no poden criticar ni
rebutjar, sense ser considerats enemics, per educar uns alumnes que pateixen un
daltabaix dels valors morals. Els joves, burletes i incrèduls, sembla que s’hagin
desviat del camí de l’humanisme, que ell defensa, per seguir el de la
disciplina (disfressada amb un alt component militar) que els prepararà per a
la guerra i el combat futur. A través d’una trama d’intriga, el professor es
veu embolicat en uns fets dels quals ell n’és en part responsable i que el
posen entre les cordes de la covardia, la culpabilitat, la consciència i la dignitat.
Quina d’elles el tensarà més? És lícit salvar-se un mateix a qualsevol preu? És
la pròpia consciència la pitjor presó? Hi ha esperança per a una societat que
ha ensinistrat als seus joves en el narcisisme, la venjança i la ignorància?
“Viuen
en un paradís d'estupidesa, i el seu ideal és el menyspreu. Venen temps
glaçats, l'era dels Peixos.
-
Els Peixos?
-
Ah, només soc un astròleg amateur, però
la Terra està entrant en el signe dels Peixos, i l'ànima de les persones es
tornarà impassible, com la cara d'un peix...”
Joventut sense Déu - Ödön von Horváth
22/10/19
21/10/19
20/10/19
“Un ball distingit. La flor i nata.
L'alta societat.
Les parelles giravoltaven a la llum de
la lluna.
La covardia amb la virtut, la mentida
amb la justícia, la vilesa amb la força, la malícia amb el valor.
L'única que no ballava era la raó.
S'havia entrompat, la rosegaven els
remordiments i rondava per allà dient, entre sanglots: <<Soc estúpida,
soc estúpida!>>...
Ho va vomitar tot”
Joventut sense Déu - Ödön von Horváth
19/10/19
17/10/19
“Que aquests nois rebutgin tot el que
per a mi és sagrat encara podria passar. El que és greu és com ho rebutgen:
sense conèixer-ho. I el pitjor de tot és que, a més, es neguen a conèixer-ho!
Per a ells, el fet de pensar és odiós.
Les persones els importen un rave!
Volen ser màquines, cargols, rodes, pistons, corretges... I, encara més que
màquines, voldrien ser munició: bombes, projectils, granades”
Joventut sense Déu - Ödön von Horváth
16/10/19
15/10/19
14/10/19
13/10/19
Florescència - Kopano Matlwa
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Florescència
Títol original: Period Pain
Autora: Kopano Matlwa
Traducció: Elisabet
Ràfols-Sagués
Any: 2016
Florescència
de Kopano Matlwa és el diari en el qual
Masechaba, una jove metgessa sud-africana, es dirigeix al seu germà mort i al
déu en qui ja no creu (però necessita). En el diari, evidencia els problemes
socials, sanitaris i econòmics del seu país un cop passat el somni de Mandela. Matlwa,
que també és metgessa, aconsegueix que la seva alter ego soni molt propera i real. A estones, massa real.
La protagonista, des del seu
dia a dia esgotador per la manca de recursos i totalment desbordada per la quantitat de
pacients, carrega amb la culpa de no poder atendre’ls bé alhora que la seva
vocació se’n ressent. Critica, sobretot en l’àmbit hospitalari (però ho estén a
les altres àrees), el racisme del seu poble cap als nigerians,
somalis, zimbabuesos... com si els sud-africans, que tant van patir l’apartheid, no n’haguessin après res: ella i els seus, ciutadans de primera;
els de fora, ciutadans de segona; i per sobre de tots ells, encara, l’home
blanc. També denuncia la indefensió del cos femení, que l’autora ha simbolitzat
amb un període menstrual dolorós de la protagonista, però que es podria
interpretar com la sagnia que ha patit sempre la dona davant un món masclista i
violent.
A la Masechaba li costa
conviure amb l’onada creixent de xenofòbia del país i intenta implicar-s’hi, mentre
se sent impotent per fer-hi res i culpable per permetre-ho. Fa cuirassa per
suportar la societat conflictiva on viu i fer-ho compatible amb la seva
consciència idealista. I nosaltres, protegits en el nostre primer món, fins on
som còmplices dels actes injustos que no condemnem?
Un narració colpidora i
valenta, que malgrat tot, deixa pas a una escletxa d’esperança.
12/10/19
“Per les mines d'or, et diuen, pels
neerlandesos, perquè algú en algun moment els va robar, perquè no han tingut
mai pare, per Zimbàbue i Shaka i el govern, per la xenofòbia, l'atur,
l'apartheid, el colonialisme, per la història, per la serp, per Adam i Eva. Per
res i per tot. Perquè poden.
Perquè sí.
Aquest el problema de saber-ho, de
saber sense saber, de saber massa però no prou per entendre-ho. Xarxes i més
xarxes de mentides. La història és una estafa”
Florescència - Kopano Matlwa
11/10/19
“- Que no has fet cap mal? Deixes que
un home desvalgut, que té tot el cos cremat per la teva gent, es mori a
urgències amb un degotador al braç i una mica de Brufen, i em dius que no has
fet cap mal? Quina mena d'animals ets? Et penses que aquelles infermeres i
aquells administradors de quiròfan que ens menyspreen, a tots nosaltres, els
estrangers, faran algun esforç per atendre aquest home com cal, s'asseuran al
telèfon i li trobaran un llit a l'UCI, li donaran alguna possibilitat de
sortir-se'n? Per què no t'has quedat amb ell?”
Florescència - Kopano Matlwa
10/10/19
9/10/19
“He
preguntat a la Nyasha si ser metge l'ha espantada mai. Tenia mai la sensació
que no podia respirar? Com si tingués una gran roca invisible sota el pit?
No
m'hi hauria d'haver molestat, perquè enlloc de la comprensió que esperava, el
que ha fet és renyar-me.
-
Deixa de dir ximpleries, Chaba! El teu problema és que passes massa temps amb
aquests residents blancs. T'omplen el cap. No pots respirar? Per què no pots
respirar? Tens tuberculosi? Tens les vies respiratòries obstruïdes per una
pneumocistosi? No? Doncs perquè no pots respirar?”
Florescència - Kopano Matlwa
8/10/19
7/10/19
“Per què no sento res? Hauria de
sentir alguna cosa, no? Només em sento culpable de no posar-hi prou interès, i
tinc por que se'm noti. M'avorreixen, Senyor, la teva gent m'avorreix. Ja sé
que no està bé dir-ho, però és així. El seu dolor, els seus problemes, la seva
desesperació, tot això m'avorreix”
Florescència - Kopano Matlwa
6/10/19
“La Ma em diu que els he de deixar
allà, els pacients. Que em posi a la seva pell, però que no me l'endugui a
casa. Així que els deixo allà, atrapats entre els llençols bruts i l'entrepà
amagat per al dia que els torni la gana, entre vàters coberts de merda
encastada i el dosificador de sabó que només ha funcionat una vegada, el dia de
la visita del ministre. Però soc incapaç de posar-me a la seva pell. Tots més
pelats que una rata. Amb una pell així, com ho faig, Ma?”
Florescència - Kopano Matlwa
5/10/19
“em fan por. Si les renyés no faria
més que crear-me un infern en aquell departament durant la meva rotació. I
possiblement fins més enllà. I per això, en lloc de dir-los que el que fan està
malament, i possiblement il·legal, no faig res.
Soc covarda. Si això fos l'apartheid,
seria un d'aquests blancs que es van limitar a mirar-s'ho”
Florescència - Kopano Matlwa
4/10/19
“Sempre hi ha pacients que es moren.
Ningú espera que els salvis sempre a tots. Fem el que podem. I amb el sistema
sanitari que se'ns enfonsa, la manca de personal, els reptes socials, què vols
que hi fem?, què pot esperar la gent? Fem el que podem. És el mantra que em
canto a mi mateixa, nit i dia, dia i nit. El canto als altres, ells me'l canten
a mi.
- Fem el que podem.
- Fem el que podem”
Florescència - Kopano Matlwa
3/10/19
És morta la poesia? - Joseba Sarrionandia
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: És morta la poesia?
Títol original: Hilda dago poesía?
Autor: Joseba Sarrionandia
Traducció: Ainara Munt
Ojanguren
Any: 2018
Al grup de poesia ens arriba
l’antologia poètica de Joseba Sarrionandia, un dels escriptors més reconeguts
en llengua basca. Des de la seva complicada experiència vital ens pregunta, És morta la poesia?, alertant-nos que
aquesta sempre estarà en crisi perquè sol anar a contracorrent. Per
Sarrionandia, la poesia és lliure, oberta, una causa perduda necessària per
sobreviure, que es conclou en el lector. Pol·len Edicions presenta una acurada
edició bilingüe eusquera- català.
És morta
la poesia? és un dels poemaris més durs
que he llegit mai. A estones, he hagut de parar perquè no podia seguir llegint.
Sarrionandia, acusat de pertànyer a ETA, va ser condemnat a presó de la qual es
va escapar fa més de 30 anys i ha continuat vivint a l’exili. La temàtica dels
poemes hi gira ineludiblement. El poeta parla amb tristor de les arrels a la
terra on va néixer sabent la impossibilitat de tornar a casa, es qüestiona què
vol dir país en un món que se li ha
fet gran i aliè, expressa la dificultat del fugitiu a l’exili i el pas d’un
temps que se li fa etern, recorda i reviu les tortures de la presó omeses o
oblidades per la majoria, per incòmodes, però esgarrifosament reals, així com
les vagues de fam o el patiment quotidià de les mares dels presos; reflexiona
sobre el significat de la justícia i la funció social de la presó, assimilant
els tribunals amb teatres, els presoners amb morts i la població amb titelles. A
l’antologia, Sarrionandia també deixa un lloc a l’esperança i l’amor. I si
aquests (malgrat el dolor viscut) encara hi tenen cabuda, bé ha de ser un
senyal que la poesia, per sort, no ha mort.
2/10/19
1/10/19
“Els vells mestres tenien raó
sobre el patiment
-diu W. H. Auden-,
es produeix mentre tots els altres
mengen,
obren la finestra o passegen avorrits.
Tot s'aparta, tot passa i s'allunya
calmosament,
com de forma distreta, del lloc de la
catàstrofe.
El malestar d'una persona ja no afecta
ningú més. El dolor
aliè ja no preocupa als altres”
És morta la poesia? - Joseba Sarrionandia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)