 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El món d’ahir
Títol original: Die Welt von Gestern
Autor: Stefan Zweig
Traducció: Joan Fontcuberta
Any: 1941
El món
d’ahir és el valuós testimoni en
forma de memòries d’Stefan Zweig, un dels escriptors més destacats d’Europa,
que comprèn des de finals del segle XIX fins l’inici de la Segona Guerra
Mundial. Un període on van passar massa
coses a una sola generació, la qual va haver de coexistir amb el
desenvolupament científic i tecnològic mai vist fins aleshores, però també amb
el retorn a la barbàrie. El 1941, Zweig, apàtrida, exiliat i sense lligams amb
el món on havia viscut, escriu les seves memòries
(de forma literal perquè s’ha de refiar només del record, ja que no conserva
cap document) per a la posteritat.
Fill d’una família de jueus acomodada
i cosmopolita de Viena, Zweig ens descriu la seva joventut, a les acaballes del
segle XIX, en consonància amb l’esperit d’il·lusió i optimisme propis d’una
època segura i estable. Ell, com molts altres joves de la burgesia, té arrelat
un fort sentiment de llibertat interior. Crític amb l’escola, que troba rígida
i avorrida, s’agrupa amb companys entusiastes amb qui comparteix inquietuds i afany
de cultura fins a esdevenir tan o més experts que els seus professors. Viena,
ciutat interessada en les arts per sobre de qualsevol altra cosa, els ho posa
fàcil.
Els primers referents són els
poetes Hofmannsthal i Rilke, talents precoços amb una forta dèria de producció
artística. El seu pas interessat per la universitat de filosofia és una excusa
per disposar més temps per fer el que li agrada: escriure. Zweig es força a sortir de la seva zona de
confort i marxa a viure a Berlín on freqüenta ambients amorals i es bolca a
traduir (li serveix d’entrenament) l’obra sencera del poeta flamenc Émile
Verhaeren, a qui admira i de qui es fa amic. El pas de l’endreçada i poc
elegant Berlín a la lliure i oberta París, on coneix Rodin, li encomana el
plaer de viure i el rigor del treball. La seva etapa de formació està lligada a
un sentiment de provisionalitat, Zweig se sent ciutadà del món i combina la
seva feina en una editorial, amb les traduccions i el col·leccionisme. Durant els
anys pròspers, previs a la catàstrofe de la guerra, es dedica a viatjar per
Europa, Àsia, Amèrica i Àfrica i fa amistat amb Romain Rolland, que encarna la
consciència moral europea. Però la llavor expansionista dels països i el
discurs de l’odi ha anat arrelant, i durant l’estiu del 1914 esclata la Primera
Guerra Mundial, una guerra que ningú va imaginar tan llarga. Zweig debat la
postura dels intel·lectuals, que enlloc de defensar la pau van afegir-se a
l’exaltació de la guerra. La seva lluita, ara que comença a ser un escriptor
conegut, és poder expressar les conviccions pacifistes d’arreu (també les del
bàndol considerat enemic, on ell conserva les seves amistats i s’hi comunica
temeràriament) en una època de censura. Ell, amb altres homes de pau aïllats, utilitzen el mètode de l’atac recíproc per poder esbombar les
idees que comparteixen, fent com si les critiquessin, per tal que arribin a més
gent.
Zweig descriu l’Àustria
mutilada després de la guerra, enmig d’una època anàrquica i marcada per la
misèria, la pèrdua de la fe en les autoritats, la incredulitat dels joves, la
depreciació dels diners, la manca d’ètica i moral... senyals que auguren una
reacció terrible, posposada per la treva de relativa tranquil·litat del 1924 al
1933. Durant aquest període, l’autor, que ja gaudeix d’un èxit notori a nivell
mundial, aprofita per viatjar a Itàlia, on veu néixer el feixisme de Mussolini;
i a Rússia, on promou les seves idees fraternals i fa amistat amb Gorki. Però
sota la calma aparent, la població alemanya, a causa de les penúries
econòmiques de la postguerra, s’agita contra els que intenten reorganitzar el
país i no sobre els qui van causar la guerra. Hitler comença a guanyar adeptes
mentre Europa s’ho mira impassible. La posició de Zweig esdevé perillosa i
s’exilia a Londres on agraeix el consol que li proporciona l’amistat de Freud. El
nacionalsocialisme s’estén ràpid, entretant França i Anglaterra lliuren
vergonyosament Txecoslovàquia a Hitler. L’estiu del 1939 fracassa l’última esperança
basada amb la peace for our time i
arrenca la Segona Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia. A
diferència de la guerra d’expansió de fronteres del 1914, la del 1939 és una
guerra ideològica. L’autor, com a humanista que ha defensat la idea de la
convivència dels pobles europeus, se sent sol i fracassat. Un any després
d’escriure les memòries, Zweig decideix posar fi a la seva vida, junt amb la
seva segona esposa.
El llibre és un document
històric substancial per si sol, encara que no es conegui l’obra de Zweig. Només
n’he de fer dos comentaris crítics. L’autor a l’inici es compromet a
exposar-nos una narració sincera i imparcial. La imparcialitat li trontolla una
mica en parlar d’Àustria (però sembla sincer), i potser a causa d’una visió
esbiaixada per l’amor que li tenia, fa més benèvol i inclusiu l’imperi
austrohongarès del que devia ser en realitat. També m’ha sobtat la poca
rellevància que dona en el text, tant a la seva primera esposa com a la segona,
dues persones amb qui va compartir vida i professió.
Un llibre molt recomanable
per no oblidar una història que tossudament vol repetir-se.
