“¿quiénes somos realmente? No importa mucho, pues puede que lo esencial no consiste en ser fieles a quienes fuimos sino leales con quienes queremos ser”
Una
filosofía del miedo – Bernat Castany Prado
“La atención enloquecida no mira, solo vigila, controla, se asegura, echa un vistazo, y siempre con la única intención de quedarse tranquila. Solo conoce dos zonas: la de seguridad y la de peligro, y su único interés reside en asegurarse de que se halla en la primera, y de que no pisa la segunda. El mundo en toda su complejidad y esplendor le resulta ajeno”
Una
filosofía del miedo – Bernat Castany Prado
“Stanza dopo stanza, corridoio dopo corridoio, avremmo camminato uno a fianco dell'altro senza aver più il coraggio né di guardarci né di scambiare una parola. Temevamo entrambi la stessa cosa, lo sentivo: il commiato, il punto sempre più vicino e sempre meno immaginabile del commiato, del bacio d'addio”
Il
giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani
“Nella vita, se uno vuol capire, capire sul serio come stanno le cose di questo mondo, deve morire almeno una volta. E allora, dato che le legge è questa, meglio morire da giovani, quando uno ha ancora tanto tempo davanti a sé per tirarsi su e risuscitare... Capire da vecchi è brutto, molto più brutto. Come si fa? Non c'è più tempo per ricominciare da zero”
Il
giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani
“ci scambiavamo perfino qualche frase: "Che ora è?", "Come va il lavoro?", e simili. Qualche anno più tardi, durante la primavera del '43, in carcere, le frasi che avrei scambiato con un ignoto vicino di cella, gridandole in alto verso lo spiraglio della bocca di lupo, sarebbero state de questo tipo: dette così, sopratutto per il bisogno di sentire la propia voce, di sentirsi vivi”
Il
giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani
“Lo intuiva benissimo: per me, non meno che per lei, più del presente contava il passato, più del possesso il ricordarsene. Di fronte alla memoria, ogni possesso non può apparire che delusivo, banale, insufficiente… Come mi capiva! La mia ansia che il presente diventasse "subito" passato perché potessi amarlo e vagheggiarlo a mio agio era anche sua, tale e quale. Era il "nostro" vizio, questo: d'andare avanti con le teste sempre voltate all'indietro”
Il
giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani
“Le sembrava assurdo, a lei, che esistesse al mondo un tipo come me, il quale non nutrisse per gli alberi, "i grandi, i quieti, i forti, i pensierosi", gli stessi suoi sentimenti di appassionata ammirazione. Come facevo a non capire, mio Dio, a non sentire?”
Il
giardino dei Finzi-Contini – Giorgio Bassani
“Sísif, proletari dels déus, impotent i revoltat, coneix tot l'abast de la seva miserable condició: en això pensa durant el seu descens. La clarividència que havia de construir el seu turment consuma al mateix temps la seva victòria. No hi ha destí que no es venci amb el menyspreu”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“A l'home quotidià no li agrada arrribar tard. Ben al contrari, tot li urgeix. Però, al mateix temps, res no li interessa sinó ell mateix, sobretot en allò que podria ser. D'aquí la seva afecció al teatre, a l'espectacle, on li són proposats tants destins dels quals rep la poesia sense sofrir-ne l'amarguesa”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“A partir del moment que és reconeguda, l'absurditat esdevé una passió, la més punyent de totes. Però tota la qüestió consisteix a saber si podem viure amb les nostres passions, si podem acceptar la seva llei profunda, que és consumir el cor al mateix temps que l'exalten”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“Un món que podem explicar, encara que sigui amb males raons, és un món familiar. Per contra, en un univers de sobte desproveït d'il·lusions i de llum, l'home s'hi sent estranger. Es tracta d'un exili sense remei, perquè no hi ha records d'una pàtria perduda ni esperança d'una terra promesa. Aquest divorci entre l'home i la seva vida, entre l'actor i la seva decoració, és pròpiament el sentiment de l'absurditat”
El mite
de Sísif – Albert
Camus
“I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s'encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s'han d'arrencar, com cebes. Les que s'han de dir fluix i les que s'han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s'han de dir mirant els arbres, i les que s'han de dir mirant l'herba i les que s'han de dir mirant les nostres mans, l'una damunt de l'altra, i després mirant-me a mi. Jo l'escoltaré”
Canto
jo i la muntanya balla – Irene Solà