31/12/20

 “Cerquem, doncs, com podrà l'ànima caminar sempre a pas igual i saludable, com podrà estar en pau amb ella mateixa, contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se; això serà la tranquil·litat”

La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca

30/12/20

 “Mai no és suau l'aprenentatge de la virtut. Si la fortuna ens fueteja i esqueixa, sofrim-ho. No és crueltat, és lluita”

La providència -/ La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca

29/12/20

 “per bé que sembli ésser molt diversa la vida de cada home, fet i comptat, tot es redueix a una cosa: moridors, rebem coses moridores. ¿Per què ens indignem, doncs? ¿Per què ens queixem? Per això hem nascut. Serveixi's la natura al seu albir dels cossos que ella ha format: nosaltres, contents en totes les coses i sempre magnànims, pensem que no mor res que sigui nostre”

La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca

28/12/20

 “Ben sovint el vell carregat d'anys no té altre argument per provar que ha viscut molt, fora de l'edat”

La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca 

27/12/20

 “¿Per on podré saber el teu coratge per suportar la pobresa, si sobreïxes de riqueses? ¿Per on podré saber la teva constància a sofrir la infàmia, la ignomínia i l'odi del poble, si envelleixes entre aplaudiments i el poble se sent inesmenablement propens a retre't honorança? ¿Com sabré amb quina equanimitat sofriràs la mort dels teus fills, si veus amb vida tots els que et nasqueren? Prou t'he sentit com consolaves els altres: llavors veuria si et sabries conhortar tu mateix, si ni un plany no et permetries”

La providència / La tranquil·litat de l'esperit / La clemència - Sèneca

26/12/20

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

© Bocins Literaris
Títol: L’hivern de les paraules
Autor: Joan Buixeda
Any: 2019
Pagès Editors

 “Quan cap paraula
ens pugui consolar
haurà passat la vida”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

25/12/20

 “Una porta tancada.
L'hauràs d'obrir, la vida,
morir vora la llum
de les coses que estimes.
Es tracta de seguir,
de ser qui volem ser.
Abandonar no salva
cap cor de la foguera”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

24/12/20

 “Les parets del futur
havien de ser blanques.
Pintàvem de desig
un temps que no ha vingut.
I ara no ens cal l’absència.
El temps era el tresor.

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

23/12/20

 “Sota els dits,
l'ara és un desig
d'eternitat.
Despertar de la pell,
entendre que els records
són vides mortes”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

22/12/20

 “He trobat uns versos
enterrats en el temps.
Prediuen la vida
dels ulls que s'hi aventuren.
Són eco i mirall”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

21/12/20

 “En el fred
qualsevol rastre de llum
és un desig que ens busca”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

20/12/20

 “Acceptar l'inevitable
arribar nets a les ombres.
Fugir de fugir del temps
que ni cura ni assossega.
Pregar
                                                que la por ens deixi viure”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

19/12/20

 “estimar és recordar
que l'única derrota és perdre'ns”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

18/12/20

 “Quan tanques els ulls
encara ressona
el temps no viscut.
Tarda de tempesta;
cel malenconia.

Venies del sol
                                                          i et mors en la cendra”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

17/12/20

 “Volo fent cercles
sobre les vinyes nues.
Vigilo un cau
de paraules d'hivern.
Quan surten, m'hi llanço!
Xiscles, el poema”

L'hivern de les paraules - Joan Buixeda

16/12/20

Una chica en invierno - Philip Larkin

© Bocins Literaris
Títol: Una chica en invierno
Títol original: A girl in winter
Autor: Philip Larkin
Any: 1947
Traducció: Marcelo Cohen
Editorial Impedimenta

 “una vez se abría la grieta, como si una continua filtración de arena hubiese producido el súbito y leve temblor de un edificio en sus cimientos, acaso sin más consecuencia que la caída de un adorno, la vida dejaba de ser un confuso tambalearse de una iluminación en otra, una serie de claros incomunicados en un bosque tropical, y se transformaba en un paisaje llano, yermo y más bien limitado con algunos hitos inolvidables, algo bastante parecido a un pantano donde, en una distancia de kilómetros, sola una zanja o una valla rota aparecen de vez en cuanto y las aspas de un molino giran el día entero ante el embate de un viento incansable”

Una chica en invierno - Philip Larkin

15/12/20

 “La conversación estaba tan yerta como una franja de tierra al borde del mar, donde la hierba va desapareciendo hasta que solo quedan guijarros, y los guijarros caen de vez en cuando a un agua que los espera estrellándose una y otra vez contra las rocas”

Una chica en invierno - Philip Larkin

14/12/20

 “Y, entretanto, se prolongaba el invierno. No era romántico ni pintoresco. La nieve, que en el campo tenía belleza, en la ciudad ya había envejecido. En pocos días las pisadas la habían convertido en un polvo marrón que las palas habían acumulado junto a las alcantarillas. Allí donde seguía incólume (en los edificios quemados, en los depósitos y los barracones del ferrocarril) volvía el paisaje aún más empañado y desolador”

Una chica en invierno - Philip Larkin

13/12/20

 “Vivir el día a día, como había estado haciendo, clausuraba el pasado, pero también clausuraba el futuro y transformaba la existencia presente en una eterna provisionalidad”

Una chica en invierno - Philip Larkin

12/12/20

 “era fácil imaginársela diez años más tarde, más marchita, más quebradiza, con las venas más visibles en los dorsos de las manos, quizá con gafas sin montura y, no obstante, sentada allí en zapatillas; en otros momentos parecía simplemente una niña demasiado grande. Estaba pasando de la torpeza juvenil a lo grotesco de la edad, y en ningún punto iba a tocar la elegancia de la madurez”

Una chica en invierno - Philip Larkin

11/12/20

 “siempre había supuesto que el amor necesitaba dos personas, que era una suerte de lago donde había que sumergirse al mismo tiempo que el ser amado. Solo ahora estaba descubriendo que se había echado al agua sola, mientras él permanecía impasible”

Una chica en invierno - Philip Larkin

10/12/20

 “Aunque quería volver a su vida, le habría gustado pasar allí unos días más para contemplar la serena procesión de atardeceres, de comidas en la mesa oscura, de cestas con frutas de invernadero que los vecinos dejaban en el umbral de la puerta con una nota, de visiones del río fluyendo hacia el sur. Ahora que era demasiado tarde, sentía que en ningún momento había prestado atención a lo importante”

Una chica en invierno - Philip Larkin

9/12/20

 “supón que por casualidad hubieras dado con alguien que te gustara de verdad. Alguien que pareciera comprender lo que le contaras. ¿Entiendes lo que quiero decir? ¿No habría sido maravilloso poder confiarle todo y al mismo tiempo estar segura de que nunca..., de que siempre seguiría estando lejos?”

Una chica en invierno - Philip Larkin

8/12/20

 “¿Qué le estaba ocurriendo? Sus sentimientos parecían una bandada de pájaros que, en pleno vuelo de un extremo a otro de un campo cultivado, se detuvieran en el aire, temblando, equidistantes, para volver atrás como una bandera agitada por el viento. ¿Había vivido acaso últimamente alguna emoción mayor que la de recibir esa carta?”

Una chica en invierno - Philip Larkin

7/12/20

 “había llegado a Inglaterra por primera vez una mañana serena y calurosa; y no por casualidad, pues el día había sido apenas uno de una serie que se prolongaría al menos una semana. Cada cual parecía más diáfano que el anterior, como si en su lenta acumulación de hondura y placidez fueran avanzando hacia la perfección. El cielo era de un azul profundo, como enriquecido por la carga inagotable de los veranos precedentes”

Una chica en invierno - Philip Larkin

6/12/20

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés

© Bocins Literaris
Títol: Obra completa I
Autor: Vincent Andrés Estellés
Any: 1952-1958
Tres i Quatre

 “I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
Anar, ja reduint, limitant els afanys,
ja les il·lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu”

Obra completa I - Vicent  Andrés Estellés

5/12/20

 “Quelcom es va extingint cada dia en nosaltres”

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés

4/12/20

 “De vegades les coses no passen perquè sí.
Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible si es pensa”

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés

3/12/20

 “No et diré <<Anem ací>>. No et diré <<Anem allà>>.
Només et diré <<Anem>>. Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he dir això només: <<Anem>>.
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes- jo em riuré- estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure”

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés

2/12/20

 “Iradament ens entendrim a voltes.
I tendrament ens solem odiar”

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés

1/12/20

 “No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria”

Obra completa I - Vicent Andrés Estellés