“I am the solitude that asks and
promises nothing;
that is how I shall set you free”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden
30/12/19
29/12/19
28/12/19
“no hi ha un Nosaltres, només un Tu i
un Jo, dues regions
com d'éssers protestants que mai no
s'encavallen:
així una cambra és excessivament
petita
si els ocupants no poden oblidar, quan
volen,
que no estan sols, i és massa gran
si els dona alguna excusa per cridar
quan discuteixen”
Vint-i-set poemes - W. H. Auden
27/12/19
26/12/19
25/12/19
24/12/19
23/12/19
22/12/19
Dos amics - Ivan Turguénev
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Dos amics
Títol original: Два приятеля
Autor: Ivan Turguénev
Any: 1854
Traducció: Jaume Creus
Fa dies que
segueixo amb atenció l’acurada sèrie Petits
plaers de Viena Edicions que ha vist la llum enguany. Una bona idea de
l’editorial: brindar al lector relats curts poc coneguts (i diria que no
editats en català) d’autors de renom. Una manera d’aportar literatura d’escriptors
solvents a lectors que disposen de poc temps o fer un tastet de la seva obra i
perdre la por a llegir altres llibres més extensos. Per començar i ara que ve
el fred, acoto la tria entre els russos. Cediria de grat davant Txèvhov, el
mestre dels relats, però com que he llegit menys Turguénev, trio Dos amics.
Viazovnín, un
jove de bona família, deixa la ciutat, on viu per sobre de les seves
possibilitats, i torna forçat a la monòtona vida de camp per intentar contenir les
despeses econòmiques i continuar vivint de rendes. Allí coneix Krupitsin, un
veí uns anys més gran que ell. Malgrat que els seus caràcters i inquietuds
difereixen força, de seguida es fan amics. Viazovnín és un home cultivat, en
canvi a Krupitsin li agrada la vida senzilla i en gaudeix. Turguénev ens transporta
amb traça al dia a dia dels nobles russos: àpats generosos, sobretaules
eternes, lectures, migdiades... hores i hores de temps compartit pels dos amics.
Temps que per a Viazovnín es converteix en avorriment. Per suplir-lo, Krupitsin
li suggereix que hauria de buscar-se una
esposa i s’ofereix a ajudar-lo en la cerca. I així, talment com un conte
clàssic i relatat amb un punt d’humor, els dos amics es disposen a trobar una
companya per Viazovnín. Una viuda instruïda i donada als plaers, una noia
egocèntrica i xerraire o una jove casolana de somriure i ulls bonics, quina
d’elles serà l’escollida?
“No és que la seva dona li fos cap
molèstia, ans al contrari, de vegades fins i tot arribava a oblidar-se'n
completament i es passava matins sencers sense adreçar-li ni una sola paraula,
encara que sempre se la mirava amb satisfacció i tendresa; cada cop que ella li
passava a frec amb els seus passos lleugers, li agafava la mà d'una revolada i
l'hi besava, cosa que feia néixer als llavis de la Vérotxka aquell somriure que
tant li agradava. Però ¿algú es pot acontentar només amb un somriure?”
Dos amics - Ivan Turguénev
21/12/19
“Després de menjar, en Kalimon Ivànitx
se sumí en una profunda meditació o, dit més exactament, en una lleugera
somnolència; acostumava a fer una becaina a aquella hora; per això, encara que,
en veure que els convidats volien marxar, hagués repetit diverses vegades:
<<Però ¿per què, senyors, per què? ¿No els ve de gust fer una
partideta?...>>, es va sentir secretament satisfet quan els va veure amb
la gorra a la mà”
Dos amics - Ivan Turguénev
20/12/19
“-
Ah, maman, però com vols que…
-
Émérance, quand je vous dis…-
pronuncià en veu baixa, però amb tota fermesa, la Pelagueia Ivànovna.
Tenia
el costum, comú a moltes mares, de donar ordres o fer retrets a les filles en
francès davant d'altres persones, encara que aquestes persones el poguessin
entendre perfectament. I encara resultava més curiós pel fet que ella mateixa
no el coneixia pas gaire i el pronunciava malament”
Dos amics - Ivan Turguénev
19/12/19
“-
Molt bé, però ¿m'estima a mi?
-
Això no us ho puc dir del cert, però m'estranyaria que no fos així.
-¿Per
què soc una persona educada, voleu dir?
-
En part sí, però també perquè teniu una certa fortuna. També és possible que li
agradi el vostre físic. Però el que compta sobretot és la fortuna”
Dos amics - Ivan Turguénev
18/12/19
“era un home que rondava ja els
cinquanta, alt i fort, canut; el seu rostre, de trets rústecs i senzills, amb
una expressió d'indiferència, bonhomia i peresa, no tenia res d'especial. La
seva dona, menuda i prima, amb la cara consumida i un postís de cabells rogencs
que quedaven recollits sota un barretet alt, semblava viure en un estat
d'agitació permanent; en ella es podien apreciar encara rastres d'una afectació
llagotera pròpia d'altres temps”
Dos amics - Ivan Turguénev
17/12/19
“-
I tant que no! ¿De què li serveix aquesta tan exaltada llibertat? Un home
lliure, com tothom sap, o bé s'avorreix o bé fa ximpleries.
-
Això vol dir que vostè s'avorreix- observà la Sofia Kiríl·lovna, amb una
rialleta irònica als llavis -, perquè, sabent que és una persona raonable, no
puc suposar que es dedica a fer ximpleries, com vostè mateix diu”
Dos amics - Ivan Turguénev
16/12/19
15/12/19
“-
Escoltin bé el que els diré, encara que no s'ho creguin- prosseguí la viuda,
tirant el cap enrere per deixar anar una prima columna de fum en direcció al
sostre -, aquí hi ha gent que troba que les dones no haurien de fumar. I ja no
diguem muntar a cavall, Déu nos en guard! No dubtarien a llançar-nos pedres.
Sí- continuà al cap d'una breu pausa -, tot el que s'aparta de la norma, tot el
que infringeix les lleis d'un cert decòrum del tot convencional s'enfronta, en
aquests verals, a la condemna més severa.
-
I són justament les dones les que més s'indignen- féu observar en Piotr
Vassílitx”
Dos amics - Ivan Turguénev
14/12/19
“Els convidats s'assegueren, els
amfitrions els van fer les preguntes habituals, pronunciades amb aquella
expressió ensucrada i afectada que adopten fins i tot les persones més
distingides en els primers moments de la conversa amb gent acabada de conèixer,
i els convidats respongueren de la mateixa manera. Tot plegat produïa una
impressió força penosa”
Dos amics - Ivan Turguénev
13/12/19
“¿quin és el motiu pel qual els xicots
joves no es casen? Jo he arribat a aquesta conclusió: els fa pànic perdre la
seva llibertat, sentir-se la vida lligada. Pensen: <<A què treu cap
afanyar-se? Encara hi ha temps. Qui sap si no es presentarà una ocasió encara
millor>>. I la cosa sol acabar d'una d'aquestes dues maneres: o bé un al
final es troba fet un conco, o bé es casa amb la primera que troba. Tot plegat,
culpa de l'amor propi i de l'orgull”
Dos amics - Ivan Turguénev
12/12/19
Esperando a Godot - Samuel Beckett
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Esperando a Godot
Títol original: En attendent Godot
Autor: Samuel Beckett
Any: 1952
Traducció: Ana María Boix
Esperando
a Godot de Samuel
Beckett planteja el problema de l’existència de forma extrema en una obra de
teatre de dos actes, plena de sentències filosòfiques repartides enmig de
diàlegs aparentment absurds. Estragon i Vladimir (o Gogó i Didi) es troben cada
capvespre en un lloc desolat on no hi ha res, tret d’un arbre i una pedra gran
on seure per tal d’esperar Godot abans no caigui la nit. Els dies, marcats pel
tedi existencial, se’ls fan tots iguals. No saben des de quan l’esperen ni fins
quan l’esperaran. Potser des d’ahir o potser tota l’eternitat.
Qui és Godot?
Què representa? Què és allò que s’espera i mai no arriba? La felicitat? Déu? (en
anglès, God, i d’aquí Godot?) Beckett
va negar diverses vegades que es volgués referir a Déu, però el nom sembra
sospites. Els protagonistes no coneixen Godot, però un nen que treballa per ell
els porta el missatge, dia sí dia també, que l’endemà vindrà. Didi encarna la
paciència, la tenacitat, la raó, la memòria; Gogó, l’acció, el dubte, el
convenciment, l’oblit. A part d’ells dos, apareixen a escena, en Pozzo i el seu
esclau en Lucky, els quals podrien simbolitzar el poder i la submissió de la
humanitat respectivament. ¿Beckett volia retratar també un món que obeeix
ordres sense qüestionar-les, un món que accepta i no es rebel·la?
Pozzo i Lucky
són personatges que evolucionen, en canvi Gogó i Didi no. ¿És perquè el pes de
l’eternitat se sent més sobre un mateix que sobre els altres? El tedi i
l’avorriment és un afer del jo? Gogó i
Didi volen abandonar, però sempre es queden ja que no poden fer res més.
Esperar mentre viuen, esperar perquè viuen. Marxar és no tenir
esperança i l’ésser humà, resilient i adaptable, ha d’esperar Godot, sigui el que sigui.
Casualment
ara representen l’obra a la sala Beckett. Si el text és notable, la
interpretació és brillant. Si encara hi sou a temps, no us la perdeu.
“ESTRAGON: Me pregunto si no hubiese sido mejor que cada
cual hubiera emprendido, solo, su camino. (Pausa.)
No estábamos hechos para vivir juntos.
VLADIMIR (sin enfadarse):
Vete a saber.
ESTRAGON: Nunca se sabe.
VLADIMIR: Todavía podemos separarnos, si crees que es lo
mejor.
ESTRAGON: Ahora ya no vale la pena”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
11/12/19
10/12/19
9/12/19
“VLADIMIR: Cuando uno piensa, oye.
ESTRAGON: Cierto.
VLADIMIR: Y eso impide reflexionar.
ESTRAGON: Claro.
VLADIMIR: Impide pensar.
ESTRAGON: De todos modos se piensa.
VLADIMIR: ¡Qué va!, resulta imposible.
ESTRAGON: Eso es, contradigámonos.
VLADIMIR: Imposible.
ESTRAGON: ¿Tú crees?
VLADIMIR: Ya no nos arriesgamos a pensar.
ESTRAGON: Entonces, ¿de qué nos lamentamos?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
8/12/19
7/12/19
“Las lágrimas del mundo son inmutables.
Cuando alguien empieza a llorar, alguien deja de hacerlo en otra parte. Lo
mismo sucede con la risa. (Ríe.) No
hablemos mal de nuestra época, no es peor que las pasadas. (Silencio.) Pero tampoco hablemos bien. (Silencio.) No hablemos. (Silencio.)”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
6/12/19
5/12/19
“ESTRAGON: ¿Aquí?
VLADIMIR: ¡Seguro! ¿No reconoces el lugar?
ESTRAGON (furioso,
de pronto): ¡Reconoces! ¿Qué hay que reconocer? ¡He arrastrado mi perra
vida por el fango y quieres que distinga sus matices! (Mira a su alrededor.) ¡Mira esta basura! ¡Nunca he salido de ella!”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
4/12/19
“VLADIMIR: Te echaba de menos y, al mismo tiempo, estaba
contento. Es curioso, ¿no?
ESTRAGON (molesto):
¿Contento?
VLADIMIR (tras
reflexionar): Quizá no sea la palabra exacta.
ESTRAGON: ¿Y ahora?
VLADIMIR (tras pensarlo): Ahora… (dichoso) aquí estás de nuevo… (indiferente),
aquí estamos de nuevo... (triste), aquí
estoy de nuevo”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
3/12/19
“ESTRAGON: Hemos llegado demasiado temprano.
VLADIMIR: Siempre al anochecer.
ESTRAGON: Pero la noche no cae.
VLADIMIR: Caerá de pronto, como ayer.
ESTRAGON: Y después será de noche.
VLADIMIR: Y podremos marcharnos.
ESTRAGON: Y después será otra vez de día. (Pausa.) ¿Qué hacer, qué hacer?”
Esperando a Godot - Samuel Beckett
2/12/19
Llibertat - Jonathan Franzen
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Llibertat
Títol original: Freedom
Autor: Jonathan Franzen
Any: 2010
Traducció: Josefina Caball
He trigat
tant a llegir-me Llibertat de
Jonathan Franzen, un llibre recomanat que feia anys que corria per casa, perquè em feien mandra les seves vuit-centes pàgines.
Però la veritat és que un cop començat, l’estil fresc i la ironia (amb un punt
de mala llet) que l’autor utilitza per retratar una família del nou mil·lenni, la
converteixen en una lectura ràpida i entretinguda.
La Patty i en
Walter Berglund, simpàtics i atents, representen el patró de la classe mitjana
americana. Ella, una ex jugadora de basquet amateur i mestressa de casa per
vocació; ell, un advocat ecologista demòcrata, són pares de la universitària
Jessica i l’adolescent Joey. El matrimoni és un referent al barri, l’enveja d’uns
veïns que fomenten unes relacions hipòcrites del tot normalitzades en un entorn
aparentment amigable. La Patty és una mare, esposa, veïna tan bona que no sembla real: sempre les paraules adequades, els
consells justos, els favors desinteressats a tothom, mai es queixa, mai no
crítica (sí, fa molta ràbia tanta perfecció). Però per sota d’aquesta capa
immaculada, Franzen aviat començarà a mostrar-nos zones brutes que donaran al
personatge una evolució molt interessant.
El detonant
que capgira la felicitat postissa dels Berglund és l’embolic d’en Joey (que tot
just entra a l’adolescència i que fins aleshores havia tingut una relació
excel·lent amb la seva mare) amb la Connie, una veïna de tretze anys, filla
d’una mare soltera. De cop, el món idíl·lic familiar de la Patty s’enfonsa quan
el fill predilecte abandona la llar per anar a viure a la casa de davant, amb
la noia, la mare i el seu xicot republicà. La Patty busca consol en la beguda
mentre que en Walter es refugia en la feina, que donarà un tomb inesperat.
Per
indicacions de la terapeuta, la Patty comença una narració autobiogràfica de la
seva vida, en la qual retrocedeix força enrere. Així ens assabentem del
sentiment d’abandó que la va acompanyar durant la infància en una família on es
trobava fora de lloc, la salvació de l’esport, l’amistat íntima amb una pertorbada
i addicta a les drogues que s’obsessiona amb ella, l’atracció brutal que sent
pel Richard, músic que porta una vida insana i amic d’en Walter, el bon noi amb
qui s’acabarà casant sense estar-ne enamorada, però que la fa sentir millor persona.
Vol estimar-lo per ser millor. Però, serà suficient?
En quin
moment comença l’engany de la Patty? Ara, quan el Richard torna a infiltrar-se
en les seves vides? O va començar molt abans? Qui és el més perjudicat? En
Walter, que ha viscut una vida còmoda, però potser falsa; en Richard, que ha
renunciat a un amor recíproc per l’amistat del Walter; o la Patty, que s’ha
traït a ella mateixa? Conforme la Patty avança, amb les seves imperfeccions i
febleses, se’m fa més creïble i humana, i em comença a caure bé.
L’autoconeixement és total i la sinceritat extrema. Contrasta amb la rigidesa
d’en Walter, qui es creu moralment superior únicament perquè no es coneix tan
bé.
Franzen crea
una bona novel·la sobre les dificultats de l’amor amb la parella i la complexa
relació de pares i fills, la limitació de l’amor exclusiu, la convivència que va
edificant malgrat les petites destruccions, l’orgull que ens allunya de la gent
estimada... És l’amor compatible amb la llibertat individual?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)