“Tenim a penes
el temps de dir les coses
de cada dia.
Mesurem bé els silencis,
i els gests, i les paraules”
L'àmbit de tots els àmbits. Miquel Martí i Pol
29/9/17
28/9/17
27/9/17
26/9/17
25/9/17
24/9/17
23/9/17
A repèl - Joris-Karl Huysmans
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: A repèl
Títol original: À rebours
Autor: Joris-Karl Huysmans
Traducció: Miquel Martí i Pol
Any: 1884
Edhasa
En Elretrat de Dorian Gray, s’esmenta l’existència d’un llibre groc misteriós
que regalen a en
Dorian i la lectura del qual encamina al protagonista a la perdició. Un llibre
verinós segons Oscar Wilde... L’avantatge de les relectures és que sempre es
troben coses amagades que s’havien passat per alt. Indago a les xarxes
(ara rai) buscant el llibre groc i em trobo (com en Dorian) amb un dels
llibres més estranys que segurament em llegiré, A repèl de
Joris-Karl Huysmans, relegat als magatzems de les biblioteques i que mai
m’hagués arribat a les mans per pròpia iniciativa. Em sorprèn gratament veure
que la traducció és del Miquel Martí i Pol.
Huysmans, un francès contemporani de Zola, Balzac i Flaubert, està tip que
els escriptors de la seva època adoptin el corrent naturalista i que pretenguin
retratar la societat tal i com és, sotmetent la literatura al pensament i
accions de la majoria, com si fos una sola peça. Huysmans es nega a acceptar
que estigui tot fet i pensat. Per a ell, hi ha diverses i complexes tipologies
de persones que no figuren en els llibres, però que existeixen i que per tant
són també reals, i per aquest motiu crea en Jean Des Esseintes, el protagonista
d’A repèl i probablement alter ego seu. Huysmans pretén abraçar
tota la gamma de grisos i ho fa adoptant l’estil decadentista.
Si teniu curiositat de llegir-vos el llibre del Huysmans a l’espera de
trobar una descripció detallada de plaers inimaginables i prohibits, deixeu-la
reposar aquí, perquè en aquest llibre no els trobareu (com tampoc els devien
trobar ni en Dorian ni en Wilde). Ara bé, si voleu conèixer la persona més
excèntrica, estranya i misantropa, aleshores (i només sota la vostra
responsabilitat) endavant! Perquè no és un llibre fàcil de llegir ni de
continuar, però en Jean Des Esseintes és un personatge literari per recordar.
Si com a poeta, en Martí i Pol em té guanyada, després de llegir aquesta
complicada i impecable traducció aconseguida amb un llenguatge extremadament
ric, se li suma la meva profunda admiració com a traductor.
Huysmans a la primera part explica breument com el protagonista ha arribat a
desitjar l’aïllament del món i ens presenta en Jean Des Esseintes, un jove de
l’aristocràcia benestant amb una infància marcada per un ambient poc afectuós,
amb una mare malalta i un pare que fuig de la família, que es cria amb els
jesuïtes que li donen llibertat d’acció i pensament, alimentant un esperit
rebel i independent. En Jean es queda orfe de ben jove i, amb la comoditat
heretada i un futur del qual no ha de preocupar-se, es converteix en un bon
observador de la societat alhora que no té un interès clar per a res en
concret, però sí una curiositat per a tots els plaers i vicis que l’allunyin
del tedi i de la vida passiva que porta i que allarga fins arribar als 30 anys,
moment en el qual se situa el llibre i en què en Jean decideix abandonar el món
social, després d’haver experimentat tot allò que la vida parisenca li pot
oferir, per recloure’s a una casa als afores de París isolat d’un món que ja no
li aporta res de nou amb un matrimoni vell de criats encarregats de molestar-lo
el mínim i fer tots aquells encàrrecs que puguin comportar una relació amb
altres éssers humans. Allí Jean buscarà noves satisfaccions solitàries i
extravagants mentre rememora (pocs) fets extrems que ha viscut i la manipulació
no benèvola que ha exercit en algunes persones.
Però el Jean d’ara és lluny del Jean desfasat d’abans i del qual s’ha
cansat. S’agafa als luxes més diversos i cars per gaudir-los ell sol i no
compartir-los amb ningú i explica la seva vida actual als lectors pacients que
avancem amb penes i treballs pel llibre. Detalla fins a l’avorriment com escull
el color de les estances de la casa i la decoració de les parets, inverteix
horaris portant una vida nocturna i fent àpats breus i refinats, enganya
el seu intel·lecte simulant plaers ficticis i fruint de les quimeres que
s’inventa, critica la natura que diu que l’home pot suplir amb escreix, rebutja
el contacte amb els seus semblants que considera mediocres i incapaços de
compartir els seus interessos per l’art i la literatura, es carrega als
clàssics llatins que titlla de moralistes després de repassar totes les
edicions úniques que composen la seva biblioteca d’enquadernacions especials i
papers de varietats múltiples, desacredita tota la literatura catòlica (però
que llegeix amb obsessió) i prediu la fi de la literatura francesa salvant
Baudelaire i poc més. És un presoner de la bellesa estètica (capaç de fer xapar
una tortuga amb pedres precioses només perquè li faci joc amb la catifa!) i un
sibarita extrem que amb el seu gust delicat pot compondre melodies a la boca
mesclant la infinitat de licors que posseeix. Es deixa seduir per quadres
antics de la bella, cruel i ardent Salomé, dissenya decoracions caríssimes per
simular la falsa sobrietat on vol viure, enveja el monopoli que té l’Església
com a propietària de l’art mentre tem que la llavor de la fe fermenti i li faci
trontollar l’escepticisme a on s’aferra, adquireix les flors més estrambòtiques
de la natura, domina a la perfecció l’art dels perfums, viu viatges imaginaris
entretingut per la seva imaginació desenfrenada que el paralitza i
l’emmalalteix... Insuportable, desbordant, esgotador i immens. Tot això és Des
Esseintes.
El tedi de Des Esseintes recorda l’spleen de Baudelaire,
representant també del decadentisme i del simbolisme. Per què arriba al tedi
etern una persona tan jove com al protagonista? Per què es cansa de la gent i
de la repetició? És per la quantitat infinita de vivències o perquè té una
capacitat d’observació més elevada que la resta i ja res el sorprèn? El tedi és
evitable? És més un estadi intern, una disposició d’ànim que no pas una vida
passiva el que el provoca? És pot allunyar evitant veure el “tot és igual” de
les coses i cercar les petites diferències on deixar escolar les ínfimes
escletxes de novetat?
Un conegut de Huysmans, exhaust, després de llegir-se el llibre li va
diagnosticar a l’autor que només li quedaven dues opcions: o tirar-se un
tret o llençar-se als peus de la creu. Va triar la segona. L’escepticisme de
Huysmans va caure anys després d’escriure el llibre i ell es va convertir al
catolicisme, religió que havia criticat amb fermesa.
22/9/17
21/9/17
20/9/17
“Pensant en la nova existència que
volia organitzar, experimentava una alegria més viva com més es veia apartat de
tot, prou lluny per tal que l'onada de París no el pogués atènyer i, això no
obstant, prou a prop per tal que la proximitat de la capital el confirmés en la
seva solitud. I, efectivament, puix que n'hi ha prou que hom es vegi en la
impossibilitat de fer cap a un indret perquè immediatament us vinguin les ganes
d'anar-hi, tenia possibilitats, en no barrar-se completament el camí, de no ser
escomès per cap revifalla de societat, per cap recança”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
19/9/17
“Schopenhauer era més exacte: la seva
doctrina i la de l'Església partien d'un punt de vista comú; ell també es
basava en la iniquitat i en la turpitud del món, ell també llançava, amb la Imitació de nostre Senyor, aquest clam
dolorós <<Veritablement, viure damunt la terra és una misèria!>> Ell
també predicava el no-res de l'existència, els avantatges de la solitud,
avisava la humanitat que fes el que volgués, que, es girés del cantó que es
girés, continuaria sent desgraciada: pobra, a causa dels sofriments que neixen
de les privacions; rica, per culpa de l'invencible tedi que engendra
l'abundància; però ell no us feia la prèdica de cap panacea, no us bressolava,
per remeiar mals inevitables, amb cap enganyifa”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
18/9/17
“hauria volgut forçar-se a posseir la
fe, a incrustar-se-la només que la tingués, a collar-se-la amb garfis a
l'ànima, a posar-la, en fi, a resguard de totes aquelles reflexions que la fan
trontollar i desarrelen; però com més la desitjava, menys se sadollava el buit
del seu esperit”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
17/9/17
“com que el dolor és un efecte de
l'educació, com que s'eixampla i s'endureix a mesura que neixen les idees,
precisament per això, com més hom s'esforçarà a fer quadrar la intel·ligència i
a afinar el sistema nerviós dels pobres diables, més hom desenvoluparà en ells
els gèrmens tan furiosament vivaços del sofriment moral i de l'odi”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
16/9/17
“Flairava una estupidesa tan
inveterada, una tal execració per les seves idees, un tal menyspreu per la
literatura, per l'art, per tot allò que ell adorava, implantats, ancorats en
aquells estrets cervells de negociants, exclusivament preocupats per la
rampinya i pels diners i únicament accessibles a aquella baixa distracció dels
esperits mediocres, la política, que tornava enrabiat a casa seva i es tancava
amb pany i clau amb els seus llibres”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
15/9/17
“Atès que, a l'època que vivim, no
existeix cap substància sana, atès que el vi que hom beu i la llibertat que hom
proclama són adulterats i derisoris, atès que cal finalment una singular dosi
de bona voluntat per creure que les classes dirigents són respectables i que
les classes domesticades són dignes d'ésser alleujades o compadides, no em
sembla- conclogué en Des Esseintes- ni més ridícul ni més foll de demanar al
meu pròxim una suma d'il·lusió”
A repèl. Joris-Karl Huysmans
14/9/17
13/9/17
El retrat de Dorian Gray - Oscar Wilde
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: El retrat de Dorian Gray
Títol original: The Picture
of Dorian Gray
Autor: Oscar Wilde
Traducció: Jordi Larios
Any: 1890
Quaderns Crema
Després d’assistir a una
conferència on es parla de l’envelliment, i de retruc de la immortalitat, la
relectura de l’imprescindible El retrat
de Dorian Gray d’Oscar Wilde se’m fa gairebé obligatòria. Wilde va ser
jutjat per aquest llibre, acusat d’immoralitat i d’homosexualitat i penat amb
dos anys a la presó, d’on en va sortir amb una greu malaltia que se li va
endur, al poc temps, la vida.
Retrobo els tres personatges
principals del llibre: en Dorian, el jove bellíssim, en Basil el pintor que fa
d’en Dorian la seva musa, i Lord Henry, el mefistofèlic aristòcrata amic del
pintor. Basil coneix a Dorian i queda encisat pel seu físic espectacular. Amb
ell, l’artista descobreix un nou concepte de la pintura, una nova línia
artística que el farà triomfar. Captivat, parla d’en Dorian al seu amic Lord
Henry, que sembla tenir unes idees sobre la vida, la bellesa, el desig i les
passions molt diferents a les acostumades per la societat victoriana. Gràcies a
Dorian, Basil entén l’art que se li
apareix en majúscules i és capaç de plasmar-ho de forma magistral en un quadre
que li regala a en Dorian. El quadre és tan perfecte, tan real que els tres es queden meravellats amb l’obra. Basil s’espanta
perquè hi ha posat massa d’ell mateix, Lord Henry admira i desitja el quadre i
Dorian voldria ser la imatge del quadre per sempre. Enveja el seu jo
immortalitzat, que no envellirà, i ho manifesta en veu alta, com si oferís la
seva ànima al diable.
Lord Henry, que també ha quedat
enlluernat per en Dorian, vol que el jove l’idolatri i aprofitant la seva
eloqüència (se sap bon orador) i atraient personalitat, es fa el seu mentor.
Dorian, innocent i vulnerable, sense que els sentiments hagin tingut encara
empremta en ell, es deixa seduir per aquest aristòcrata amb doble vida que
sembla un vell escèptic. Lord Henry és el cinisme pur i desperta a un Dorian
voluble, mitjançant els seus pensaments i diàlegs seductors i perillosos,
sentiments no tan purs, els desitjos més ocults, els plaers inimaginables. Lord
Henry fa apologia del vici i del desig. L’hedonisme com a filosofia de vida,
sota l’imperi de la bellesa i la joventut. Per a ell, la vellesa és decadència
i decrepitud.
Tant Basil com Lord Henry
tenen sentiments homoeròtics cap a en Dorian. A Basil l’atrau la seva bellesa i
ànima inicialment pura, a Lord Henry la seva bellesa i ànima vulnerable. Dorian
a mesura que se sotmet i es lliura a les passions es va allunyant de Basil i també
del quadre, que comença a reflectir la seva essència envellida i degradada
mentre ell pot gaudir de la disbauxa impunement. Basil, que coneix bé Lord
Henry, tem pel jove i vol conduir Dorian cap al bon camí. Però es pot tornar al
bé quan el mal s’ha infiltrat tant? Hi ha salvació possible? El Retrat de Dorian Gray és un llibre
que té el personatge de Faust molt present: Lord Henry ensenya tot al Dorian, Dorian ho experimenta tot i en Basil vol saber-ho tot.
Wilde escriu rabiosament bé,
amb un llenguatge ràpid i irònic, amb idees atractives i temptadores. Mitjançant
Basil exposa la seva teoria estètica, present també en el seu llibre La decadència de la mentida; i a través
de Lord Henry es carrega descarnadament l’amor, el matrimoni i el sexe femení
amb arguments que en aquella època, devien ser escandalosos. El seu sembla
només un món d’homes intel·lectuals, inaccessible a les dones que descriu com a
vulgars, encantadores i sense interès ni capacitat per apreciar la bellesa ni
l’art. Ataca la falsa moral de la seva època, però no ataca als dos sexes per
igual, amb el masculí és més benèvol. Tot i no ser igualitària, la seva prosa
càustica produeix addicció. No us en esteu!
12/9/17
“la tonalitat fortuïta del color d'una
sala o d'un cel matinal, un perfum concret que havies estimat i que et porta
records subtils, el vers d'un poema oblidat que tornes a trobar, la cadència
d'una peça musical que havies deixat de tocar… t'asseguro, Dorian, que és de
detalls així que depèn la nostra vida”
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde
11/9/17
10/9/17
“El fet d'exercir influència era
terriblement fascinador. No hi havia cap activitat igual. Projectar l'ànima
sobre una forma graciosa, i deixar-l'hi un moment; sentir que algú et repetia
les pròpies idees amb tota la música afegida de la passió i la joventut;
traspassar el temperament a un altre, com si fos un fluid subtil o un perfum
estrany: tot això comportava una alegria autèntica... potser l'alegria més
satisfactòria que queda en una època tan limitada i vulgar com la nostra, una
època de plaers summament carnals i objectius summament vulgars”
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde
9/9/17
“els déus han estat bons amb vostè.
Però el que els déus donen ho prenen de seguida. Només té uns quants anys per
viure realment, plenament, perfectament. Quan la joventut se'n vagi, la bellesa
també se n'anirà, i després de sobte descobrirà que ja no li queden triomfs, o
que s'ha de conformar amb els triomfs insignificants que el record del passat
tornarà més amargs que les derrotes”
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde
8/9/17
7/9/17
“El
que m'has explicat és tot un idil·li, se'n podria dir un idil·li artístic, i el
pitjor de tenir un idil·li de qualsevol mena és que et deixa molt poc romàntic.
-
Harry, no parlis així. La personalitat de Dorian Gray em dominarà mentre
visqui. Tu no pots sentir el que jo sento. Canvies massa sovint.
-
Ah, estimat Basil, és precisament per això que puc sentir-ho. Els que són
fidels només coneixen l'aspecte trivial de l'amor: és els que no ho són, que en
coneixen les tragèdies”
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde
6/9/17
5/9/17
“-
Les bones influències no existeixen, Mr. Gray. Tota influència és immoral…
immoral des del punt de vista científic.
-
¿Per què?
-
Perquè influir sobre algú és donar-li l'ànima. No pensa els seus pensaments ni
crema amb les seves passions. Les seves virtuts no són reals. Els seus pecats,
si és que els pecats existeixen, són manllevats. Es torna l'eco de la música
d'un altre, l'actor d'un paper que no s'ha escrit per a ell. L'objectiu de la
vida és la pròpia evolució. Desenvolupar bé la pròpia naturalesa... és per això
que tots som aquí. Avui les persones tenen por de si mateixes. Han oblidat el
deure més alt, el deure que es té amb un mateix”
El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde
4/9/17
3/9/17
Mujeres - Mihail Sebastian
 |
©
Bocins Literaris
|
Títol: Mujeres
Títol original: Femei
Autor: Mihail Sebastian
Traducció: Marian Ochoa de
Eribe
Any: 1933
Impedimenta
Mujeres de
l’autor amb el pseudònim Mihail Sebastian (per amagar el seu nom Iosif Hechterper
per l’antisemitisme que va viure) m’atrau per la simplicitat del seu títol i
perquè una de les meves llibreteres de confiança me’l recomana i em diu que se
l’ha llegit dues vegades. Em deixo convèncer per aquest autor desconegut que es
defineix amb la triple identitat jueva, romanesa i danubiana.
El llibre s’estructura en
quatre moments de la vida d’un metge romanès que narra les seves experiències
amb les dones que han passat per la seva vida i que han tingut un significat
especial per a ell. Sebastian ens explica els tipus d’amor a partir de les
relacions viscudes pel seu protagonista, l’Stefan Valeriu.
La primera part està narrada
en tercera persona. Stefan tot just ha acabat la llarga carrera de medicina i coneix
simultàniament a tres dones en un paratge on s’està de vacances: la Marthe
bella, serena, madura i discreta que li provoca admiració; la Renée, casada i
apassionada que l’absorbeix i Odette, joveneta, misteriosa, natural, senzilla i
despresa que viu l’amor de forma lliure i amistosa, sense recances, obstacles
ni lligams. La segona part, narrada per Stefan en primera persona (Sebastian vol
que ens hi apropem), ens presenta l’Émilie, tímida, servicial i sacrificada. A
la tercera part, l’autor canvia el narrador que continua en primera persona
però ara es transforma en Maria, la millor amiga d’Stefan i de la qual ell
n’està enamorat i li ha confessat el seu amor que ella no pot correspondre, i
preferiria no saber, per no perdre’l com amic. A la darrera part, torna Stefan
com a narrador en primera persona per explicar la seva relació amorosa, que
s’intueix que és la més llarga de totes, amb Arabella que treballa en un circ i
que li brinda un amor còmode que s’instaura tranquil·lament i que s’encarrega
de tot mentre li canvia la vida.
En les relacions, el
protagonista es deixa portar. Agafa l’amor quan li donen i n’accepta el final,
quan arriba, de forma reposada i sense rancúnies. Els amors d’Stefan són
delicats, íntims, absents de compromís, d’entrada fàcil i de sortida neta, relatats
amb una prosa propera (diries que és un conegut aquell que t’ho explica) i
bella i de la qual es desprèn una força natural, sensual, gairebé física. Mujeres descriu maneres diferents
d’estimar i de rebre amor i es pot dir que Sebastian n’és un bon observador de
les seves variacions.
2/9/17
“Nuestra salvación era la puerta de lo alto de la
escalera, la puerta que cerrábamos tras nosotros con un suspiro de alivio,
cerrábamos con dos vueltas de llave y sobre la que nos apoyábamos como si de la
puerta de una fortaleza conquistada tras grandes sufrimientos se tratara.
Comenzaba entonces una larga noche llena de olvido
y de paz en la que nos hundíamos con la esperanza de que no terminara nunca.
Nos envolvíamos mutuamente en un abrazo lento que dosificábamos voluptuosamente,
desde el beso al espasmo, hasta que el sueño venía a cubrir nuestro cansancio
de pobreza y amor”
Mujeres. Mihail Sebastian
1/9/17
“Andrei
entró en mi vida en un momento de descuido, cuando había dejado las puertas
abiertas y los estores levantados. Ya lo conoces: con él no puedes ser
precavida. No es difícil, no es malo, no es bueno, no es sencillo, no es
complicado. Se hace de noche, la habitación está oscura, enciendes cansada la
lámpara y, en esa luz súbita, descubres, en un rincón, a Andrei.
-
¿Estabas ahí?
Sí.
Estaba allí. Y como él estaba allí y como tú estás cansada y como es tarde, le
pides un favor, que llame a la criada, que te alcance un libro de la
estantería, que te diga si le gusta el vestido verde que te pusiste ayer, que
acerque la mesita de té, que tararee la romanza que escuchaste anoche en el Modern
y que tú ya has olvidado...”
Mujeres. Mihail Sebastian
Subscriure's a:
Missatges (Atom)