30/9/21

 “¿Quién tiene razón y quién es culpable? Nadie. Vive mientras puedas: mañana morirás, como yo he podido morir hace una hora. Y ¿merece la pena atormentarse cuando, en comparación con la eternidad, solo te queda un segundo de vida?”

Guerra y paz – Lev N. Tolstói

29/9/21

 “Mientras el mar de la historia está en calma, es comprensible que el gobernante, estando en su frágil barquita, crea que él hace avanzar la nave del pueblo en que apoya la pértiga. Pero, en cuanto se levanta una tormenta y las olas del mar impulsan la nave, el equívoco es imposible. La nave avanza por sí sola y, con su inmenso movimiento, la pértiga no la alcanza; de repende, el gobernante que ocupaba una posición de poder, que era una fuente de fuerza, se convierte en una persona débil, inútil e insignificante”

Guerra y paz – Lev N. Tolstói

28/9/21

 “¿Cuáles son las costumbres de la sociedad militar? El objetivo de la guerra es el asesinato; sus instrumentos son el espionaje, la traición, la ruina de la población, el saqueo y el pillaje para abastecer al ejército; el engaño y la mentira son calificados de <<ingenio militar>>; las costumbres del estamiento militar son la falta de libertad, es decir, la disciplina, la ociosidad, la ignorancia, la brutalidad, la depravación, las borracheras. Y, a pesar de esto, se trata de un estamento supremo, respetado por todo el mundo”

Guerra y paz – Lev N. Tolstói

27/9/21

Thomas l'Obscur - Maurice Blanchot

© Bocins Literaris
Títol: Thomas l’Obscur
Autor: Maurice Blanchot
Any: 1941
Traducció: Arnau Pons
Editorial Flaneur

 “Mentre escoltava, va pensar en la llunyania de tota aquella gent, en el seu mutisme absolut, en la seva indiferència. Era ben infantil confiar que totes les distàncies es podien suprimir amb una simple crida. Era fins i tot humiliant i perillós. Després d'això va alçar el cap, i en constatar que tothom se n'havia anat, ell també va abandonar la sala”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

26/9/21

 “a la llarga, els vius integren del tot els desapareguts. Pensar els morts tot pensant-se un mateix esdevé la fórmula de l'assossec. Se'ls veu tornar triomfalment a l'existència. Els cementiris es buiden. L'absència sepulcral es torna invisible. Les estranyes contradiccions s'esvaeixen. I és en un món harmoniós que cadascú continua vivint, immortal fins al final”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

25/9/21

 “Igual que l'home que es penja, que en lloc de sentir el salt que fa en el buit després d'haver donat un cop de peu a la cadira on encara s'aguantava, darrera riba, només sent la corda que el serva, retingut fins al final, més subjecte que mai, lligat com mai no ho ha estat a l'existència de la qual es voldria desprendre, també Thomas, en el moment en què se sabia mort, se sentia absent, totalment absent de la seva mort”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

24/9/21

 “Mireu els homes: el pur buit constreny els seus ulls a dir-se cecs, i una perpètua coartada entre la nit de fora i la nit de dins els permet de veure, durant tota la vida, la il·lusió del dia”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

23/9/21

 “A poc a poc, amb un protocol implacable, separaven d'ella la tendresa i l'amistat del món. Si ella demanava les flors que li agradaven, li oferien roses factícies sense perfum- únics éssers més mortals que ella- que no li donaven el gust de veure-les decaure, mustiar-se, morir davant dels seus ulls”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

22/9/21

 “Com cada moribund, se n'anava respectant els ritus, perdonant els enemics i estimant els amics, sense confessar- secret que ningú no destapa- que tot allò ja era insignificant. Ella ja no tenia importància. Els mirava amb una mirada cada vegada més modesta, amb una mirada senzilla, que per a ells, humans, era una mirada buida. Els estrenyia la mà cada vegada més fluix, amb una estreta que no deixava cap rastre, una estreta que segons ells era insensible”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

21/9/21

 “No m'aguanta cap noció, cap imatge, cap sentiment. Tot i que no sentia res fa una estona, en experimentar cada sentiment només com una gran absència, ara, en l'absència completa de sentiments, és quan experimento el sentiment més fort. Estic esglaiat per l'esglai que no sento”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

20/9/21

 “En totes les ànimes que l'envoltaven com unes clarianes, i a les quals es podia acostar tan íntimament com a la seva pròpia ànima, hi havia- única claror que en permetia la percepció- una consciència silenciosa, tancada i desolada, i la soledat era la que creava al seu voltant l'amable camp de les relacions humanes en què, entre infinits lligams plens d'harmonia i de tendresa, veia venir al seu encontre la seva mortal tristesa”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

19/9/21

 “et voldria veure quan estàs sol. Si mai em pogués trobar davant teu i alhora distanciar-me completament de tu, potser tindria alguna probalitat de trobar-me amb tu”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

18/9/21

 “El seu primer pensament va ser d'impedir que ell respongués. Perquè ara que l'acabava de tractar talment un ésser al qual se li podien fer preguntes- acte imprudent i arbitrari-, el perill més gran era que també es tractés a si mateix talment un ésser que podia respondre i que podia fer sentir la seva resposta”

Thomas l’Obscur – Maurice Blanchot

17/9/21

Hilos - Chantal Maillard

© Bocins Literaris
Títol: Hilos
Autora: Chantal Maillard
Any: 2007
Tusquets Editores

 “Dejar cumplido. El qué,
no importa. Irse dejando atrás
pocas cosas. Sólo objetos. Con
las cosas se hereda la tarea
del olvido. Clausurar el recuerdo.
Desprenderse en vida.
Lo indispensable acompañando”

Hilos – Chantal Maillard

16/9/21

 “Hay demasiado Aún para perderse
del todo”

Hilos – Chantal Maillard

15/9/21

 “Volver a las palabras.
Creer en ellas. Poco. Sólo
un poco. Lo bastante
como para salir a flote y coger aire
y así poder aguantar, luego,
en el fondo”

Hilos – Chantal Maillard

14/9/21

 “Irse.
Decidir
irse. O mejor, quedarse.
Porque es demasiado largo,
decidir. No hay paciencia”

Hilos – Chantal Maillard

13/9/21

 “Me pedís palabras que consuelan,
palabras que os confirmen
vuestras ansias profundas
y os libren
de angustias permanentes.
Pero yo ya no tengo
palabras de este género.
Aceptad mi silencio: lo mejor
de mí. Huid del soplo que pronuncia,
en mi boca,
la amarga condición de lo humano”

Hilos – Chantal Maillard

12/9/21

 “Los verbos
en pasado transportan lo importante.
Importar es traer
adentro. Será
por eso que el dentro

asfixia”

Hilos – Chantal Maillard

11/9/21

 “¿Qué haremos del poema sin metáfora,
del verso despojado de su naturaleza,
de su afición al desvarío y su grandilocuencia?

Hilemos, señores,
es tiempo de relevar
a las Parcas”

Hilos -  Chantal Maillard

10/9/21

Els morts - James Joyce

© Bocins Literaris
Títol: Els morts
Títol original: The Dead
Autor: James Joyce
Any: 1914
Traducció: Elisabet Ràfols - Sagués
Navona Editorial

 “L'assaltà una consciència vergonyosa de la seva pròpia persona. Es veié com una figura ridícula, que ho fa tot per complaure les tietes, un sentimental nerviós i ben intencionat que fa d'orador davant de vulgars nou-rics i que idealitza les seves luxúries còmiques, l'individu fatu i llastimós que havia entrellucat al mirall”

Els morts – James Joyce

9/9/21

 “vivim en una època escèptica i, si se'm permet usar l'expressió, turmentada pel pensament; i de vegades temo que a aquesta nova generació, instruïda o hiperinstruïda com és, li mancaran les qualitats d'humanitat, hospitalitat, d'humor amable d'altre temps”

Els morts – James Joyce

8/9/21

 “Protegit pel silenci d'ella, li va prémer el braç alhora que se l'acostava; i, mentre estaven davant la porta de l'hotel, ell tingué la sensació que s'havien escapat de la seva vida i dels seus deures, s'havien escapat de casa i dels amics, i havien fugit junts amb el cor salvatge i radiant”

Els morts – James Joyce

7/9/21

 “Com el foc tendre de les estrelles, moments de la seva vida conjunta, dels que ningú en sabia res o mai en sabria res, es van esbocinar i li van il·luminar la memòria. Tenia el viu desig de recordar-li aquells moments, fer-li oblidar els anys d'existència grisa conjunta i recordar només els moments d'èxtasi. Perquè els anys, pensava ell, no havien refredat ni la seva ànima ni la d'ella”

Els morts – James Joyce

6/9/21

Històries del bon Déu - Rainer Maria Rilke

© Bocins Literaris
Títol: Històries del bon Déu
Títol original: Geschichten vom lieben Gott
Autor: Rainer M. Rilke
Any: 1904
Traducció: Ramon Farrés
Lleonard Muntaner Editor

 “Molta gent la troba anant d'un lloc a l'altre. Ella no gosa entrar a les seves cases i els crida a l'estranger, a la guerra, a una torre empinada, a un pont vacil·lant, a un territori inhòspit o a la bogeria. La majoria l'arrepleguen si més no fora, en algun lloc, i llavors la porten cap a casa carregant-la a les espatlles, sense adonar-se'n. Perquè la mort és mandrosa; si la gent no la molestés constantment, qui sap, potser s'adormiria”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke

5/9/21

 “Estava desconcertada. Tots els seus pobres, els coneixia ja de petita, i obsequiar-los s'havia convertit per a ella en una cosa natural, una acció com per exemple la de ficar els dits a les piques de marbre plenes d'aigua beneïda que hi ha a les portes de cada església. però no se li havia acudit mai que hi pogués haver també pobres estranys; com es podia tenir dret a obsequiar-los també, a aquests, si no t'havies guanyat la confiança de la seva pobresa per mitjà d'algun coneixement previ? No hauria estat una arrogància inaudita donar una almoina a un desconegut?”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke

4/9/21

 “reveure-les després de dotze anys era el motiu de la seva visita. Això és el que ell pensava. Però a la nit, mentre no podia dormir al tren ple de gom a gom, va veure clar que en realitat hi anava per causa de la seva infantesa i que esperava retrobar alguna cosa als vells carrerons: un portal, una torre, una font, algun motiu per a una alegria o una tristesa en la qual es pogués reconèixer”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke

3/9/21

 “-D'on prové la història que em va explicar l'altre dia?- preguntà finalment-. D'un llibre?
- Sí…- vaig respondre tristament-, els erudits la hi han enterrat a dintre d'ençà que és morta; d'això no fa pas gaire. Fa cent anys encara vivia, sens dubte molt despreocupada, en molts llavis. Però les paraules que la gent utilitza ara, aquestes paraules feixugues, que no es poden cantar, li eren hostils i li van prendre una boca darrere l'altra, de manera que al final vivia, molt retreta i misèrrima, en uns quants llavis secs, com en la propietat sense rèdits d'una vídua. I allà es va morir, sense deixar descendència, i fou sepultada, tal com s'ha dit, amb tots els honors en un llibre, on ja en jeien altres del seu llinatge”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke

2/9/21

 “què fan els nostres pares? Es passegen amb cara d'ofesos, res no els està bé, criden i reneguen, però al mateix temps són del tot indiferents, i si el món s'enfonsava amb prou feines se n'adonarien. Tenen això que en diuen 'ideals', que potser també són com nens petits que no es poden quedar sols i donen molta feina”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke

1/9/21

 “Què vol dir agenollar-se? Té el sentit de declarar: sento devoció. N'hi hauria prou de descobrir-se el cap, opina un alemany. D'acord, la salutació, la reverència també són si fa no fa expressions del mateix, abreviacions sorgides als països on no hi ha tant espai perquè tothom es pugui estirar a terra. Però les abreviacions aviat s'utilitzen de manera mecànica i sense ser conscients del seu significat. Per això és bo que, allà on encara hi ha prou espai i temps, es descrigui el gest sencer, la paraula tan bella i important: devoció”

Històries del bon Déu – Rainer M. Rilke